L'explosió de Capità Arenas - Santiago Vilanova Apostroph Assaig

Скачать книгу

sota el seu comandament els policies Antonio Juan Creix i el seu germà Vicente, feixistes i torturadors). Tan aviat l’autoritat més temuda dels demòcrates antifranquistes va baixar del cotxe li vaig preguntar:

      —Señor Gómez Alba, ¿conoce las declaraciones del arquitecto Francesc Mitjans sobre el comportamiento de las estructuras del edificio después de la explosión?

      —Sí, y me parecen acertadas. La columna de hormigón se rompió al no poder aguantar el peso de los seis pisos posteriores— i no va afegir res més.

      A la una va arribar el jutge. Era un home alt i elegant. El cap superior de Policia el va saludar i es va quedar parlant una bona estona amb ell. Em vaig acostar discretament pel darrere i vaig escoltar part de la seva conversa:

      —La prensa y la opinión pública están inquietas, señor juez, quieren conocer la causa.

      Rodríguez Aguilera li va respondre

      —Déjeme a mí a los periodistas. No se preocupe. Les diremos lo que les podamos decir.

      Aquell matí vam saber per unes declaracions del metge forense, el doctor Enric Seguí Campañà, que la causa de la mort de dues de les víctimes havia estat l’asfíxia, quinze havien mort per traumatisme i una per efecte de l’ona expansiva.

      Dues setmanes després aconseguiria conèixer “oficiosament” que l’instructor del sumari tenia ja l’informe dels nou perits i que era imminent una roda de premsa per fer públic un primer avanç del dictamen. El que es diu prima facie. Abans que es fes aquesta convocatòria vaig poder parlar amb el jutge:

      —Com pot comprendre el meu nerviosisme és extrem. Ho confesso. Em sento pressionat per tot arreu. Em truquen dotzenes de vegades al dia. “Quan ho sabrem?”, em pregunten. Jo els prometo que com a molt tard en una setmana. El problema és que les tres comissions formades pels nou perits estan esperant les anàlisis dels laboratoris químics.

      La companyia de gas em va fer arribar, mitjançant intermediaris, que estaven molt molestos i disposats a querellar-se amb qui especulés sobre la culpabilitat del gas i que volgués influir amb les seves informacions prima facie. Un d’ells va dir-me: “Si el gas és la causa llavors haurà sigut culpa del veí que es va deixar oberta la clau. La companyia no és responsable de la imprudència d’un abonat”.

      Les hipòtesis dels informes tècnics eren més properes al gas com a possible culpable, incloent un possible descuit d’algun membre de la família Zunzunegui, que d’un arsenal d’explosius. Era raonable pensar que un neuròleg, fos o no d’extrema dreta, amagués aquest tipus de material en un racó de la mateixa casa on vivia amb la seva filla i la seva dona embarassada?

      Els que començaven a tenir-ho clar eren els propietaris i veïns afectats que no van trigar a querellar-se contra la companyia de gas per suposat delicte d’imprudència punible. “Demostrarem que va ser el gas. A França, la conversió del gas ciutat a gas natural es va efectuar informant degudament al consumidor. No veiem clar que s´intenti culpar el doctor Zunzunegui. Ni parlar-ne. No caurem en aquest parany “. Eren les primeres frases que vaig sentir de Miquel Caturla, un jove advocat amb ganes de fer-se un nom amb aquell cas. Ràpidament vaig comprendre que podíem treballar en equip. Teníem un mateix objectiu: cercar la veritat. Li vaig donar el meu telèfon i així va començar una col·laboració que duraria fins després de la mort del general Franco.

      Al doctor Zunzunegui li degué molestar la meva crítica a la seva actuació, així com la publicació de la seva fotografia de noces, que vaig localitzar entre la runa. Potser per això mai va acceptar una entrevista, fins i tot quan l’hi vaig sol·licitar per incloure les seves impressions en aquest llibre (vaig localitzar al neuròleg el 2011, trenta vuit anys després, a la Clínica Hospital Santa Teresa de La Corunya, on exercia). La darrera informació que en tinc és una intervenció pública que va fer a Salceda de Caselas (Vigo) el 21 de novembre de 2015 en un homenatge al seu avi Jacinto Zunzunegui Romo, “el médico de los pobres”, en el 98 aniversari de la seva mort.

      4. Ni rastre d’explosius

      Aquella Setmana Santa els mitjans de comunicació van aparcar qualsevol informació sobre l´explosió. Catalana de Gas va mantenir un silenci rigorós i, després de les declaracions de l’enginyer Jaume Elgström, cap altre empleat va tornar a opinar sobre el tema. Els alts directius de la companyia seguien callats.

      El jutge mantenia el secret del sumari i no deixava que es filtrés cap informació sobre els resultats de la instrucció. El seu prestigi em feia pensar que, tot i que coneixia els principals directius de Catalana, entre ells el mateix president, no acceptaria cap mena de pressió.

      L’última especulació sobre les causes de la tragèdia va ser la troballa d’una moqueta grisa que pertanyia al matrimoni Zunzunegui. Segons la Policia, havia quedat socarrimada, el que podia ser una prova que es va tractar d’una explosió provocada pel gas.

      Després d’una estada a París, el magistrat Cesáreo Rodríguez-Aguilera va tornar a cridar als perits perquè acceleressin les seves conclusions. La meva idea era entrevistar-me amb algun d’ells però no hi havia manera. Després d’algunes temptatives frustrades vaig aconseguir que el perit arquitecte Fructuós Mañá Reixach, expert en estructures i nomenat pel seu Col·legi, acceptés parlar dels resultats del seu peritatge.

      —Li he de dir que en principi estava convençut que havia estat una explosió d’un element químic com la nitroglicerina. No obstant això, davant les mostres del peritatge, vaig arribar al convenciment que havia estat el gas. Però després vaig tornar a la tesi dels explosius i de nou al gas. Estic desorientat, cregui’m— va començar confós.

      —Quin ha estat la seva funció?

      —He informat de la pressió que s’havia d’haver produït al pis del doctor Zunzunegui per aconseguir que es rebentessin els dos envans laterals.

      —Pot avançar-me la seva conclusió?

      —Només li diré que una explosió de gas podia haver rebentat les parets.

      —Va tenir en compte la pressió que van exercir els sis pisos superiors a les parets?

      —És clar.

      —Com va realitzar aquesta investigació?

      —Enviant material del pis a uns laboratoris d’assaig i veient com es comportaven i trencaven amb la pressió a què van ser sotmesos.

      —Què aportaran els tres pèrits arquitectes per esbrinar si el gas va ser la causa de l’explosió?

      —Poca cosa. Les investigacions per saber amb certesa si havien estat explosius havien d’haver-se realitzat la mateixa nit dels fets, veient a quin pis pertanyien els materials per ordre de caiguda i buscant en ells restes de nitrats. Però la primera urgència era rescatar els veïns atrapats a la runa. Ara ja és tard. Ha plogut i no queda cap rastre detectable.

      —Pessimista?

      —Doncs, sí. Em temo que l’aportació dels perits no serà contundent.

      Durant els dies d’absència del jutge titular el sumari va passar a mans del jutge d’instrucció del número 17, Francisco Talón Martínez. El 6 d’abril va convocar als nou perits al jutjat perquè redactessin un informe conjunt. Jo era allà mateix. Hi havia anat per sol·licitar una entrevista al magistrat i vaig poder veure i escoltar com els deia:

      —Señores, es la primera vez que tomo contacto con el sumario de la calle Capitán Arenas. Si me entregan el informe esta tarde hoy mismo lo pasaré al juez Rodríguez-Aguilera”.

      Després de deliberar una hora l’informe no es va poder redactar. Faltava el resultat del laboratori d’algunes proves considerades fonamentals. Quan a la sortida del jutjat vaig buscar alguna declaració d’un d’ells, que vestia uniforme militar, va exclamar molest: “¡No nos complique más la vida!”. L’arquitecte Fructuós Mañá em va dirigir un gest de disculpa i els nou perits van desaparèixer escales avall.

Скачать книгу