LITMIR.BIZ

      3. Una estranya fugida

      Però, qui era el doctor Zunzunegui? La matinada del dia dels fets el donaven per mort amb la seva dona i la seva filla, fins que la policia va saber que havia passat el cap de setmana a Fraga. Vaig confirmar que el metge i la resta de la seva família es trobaven a Barcelona la nit del succés, amagant-se de la premsa i, potser, de la policia. Aquella actuació em va semblar insolidària, especialment tractant-se d’un neuròleg del que, en aquella època, s’anomenava Hospital General Francisco Franco de la Vall d’Hebron. No van trigar a circular notícies que es tractava d’un metge falangista i addicte al Régimen.

      A partir d’aquella mateixa nit els rumors es van acumular sobre el doctor fins que gràcies a una entrevista que va concedir a Solidaridad Nacional, diari del Movimento, el 9 de març, vam conèixer alguns detalls i la justificació del seu comportament. El pis on vivia no era seu; l’havia llogat, com es va comprovar, a Montserrat Passola. El diumenge 5 de març, cap a les onze de la nit, el metge va sortir de Fraga amb el seu cotxe i va arribar al barri de Sarrià cap a les dues de la matinada. Zunzunegui ho va explicar d’aquesta manera:

      Vimos un movimiento inusitado de coches y gente. En principio creíamos que se había producido un accidente de tráfico. Luego, al ver la luz de los focos, pensamos que se estaría filmando una película. Pero cuando nos acercamos y vimos nuestra casa derrumbada nos quedamos aterrorizados... Mi mujer estaba embarazada y mi hija se sobresaltó y se puso muy nerviosa. Así que decidí pasar la noche en el hotel más próximo que encontramos, que fue el César Augusto ubicado en la Vía Augusta. Pero una vez en la habitación no logramos conciliar el sueño. Opté por regresar a Fraga hacia las tres de la madrugada. Tenemos familia en Barcelona, pero, ¿cómo llamarles a horas tan intempestivas?.¿Y qué haríamos al día siguiente con la niña y mi esposa?. Llegamos a Fraga hacia las seis y media de la mañana. Me acosté. Intentamos dormir. Pero estaba perdido en un mar de pensamientos. La radio daba por muerta a mi esposa y decían que nos buscaban entre los escombros. Me levanté, cogí el coche y me vine de nuevo a Barcelona.

      L’entrevista acabava dient: “No me molesten más ni a mí, ni a mi familia. Ni me llamen a mi servicio médico en el hospital”.

      Aquelles declaracions no li van servir de molt perquè la seva reacció va seguir aixecant sospites, alimentades pels sectors econòmics i polítics als que interessava que l’atenció es desviés cap a camins suposadament criminals.

      L’endemà, la direcció del Brusi va acceptar que titulés la informació d’aquesta manera: “Zunzunegui habló pero no convenció”. I el subtítol deia: “Llegó de Fraga, observó, marchó a un hotel y regresó porque no podía dormir”.

Vaig comprovar que la versió del doctor era certa per les informacions que va donar-me el personal de l’hotel César Augusto. El recepcionista va registrar el matrimoni. A la poca estona Zunzunegui va sol·licitar des de l´habitació de fer dues trucades a Fraga, una de les quals no es va realitzar perquè no contestava ningú. Seguidament el matrimoni va baixar a la recepció i va dir que s’ho havien pensat millor i que s’anaven. No van arribar a desfer els llençols. Tot i que aquesta va ser la realitat dels fets1 el director de l’hotel, Enric Llistosella, va desautoritzar aquella versió mitjançant una nota enviada al diari.

      El dilluns, 13 de març de 1972, el jutge va convocar els perits nomenats, tres del Col·legi d’Enginyers, tres del Col·legi d’Arquitectes i tres militars de la Mestrança a l’edifici sinistrat. També va ser citada la portera de l’immoble, Aurea García.

      Quan m’hi vaig presentar, cap a les deu del matí, la zona estava tancada i envoltada per la policia. Una brigada de bombers ajudava a treure els efectes personals d’alguns inquilins que ho havien sol·licitat. Vaig trobar-me amb la senyora García, molt espantada, que esperava ser interrogada pel jutge. Era una dona menuda, de cabells d’un color ros fosc, que no va posar objeccions a respondre a les meves preguntes.

      —Va veure marxar als Zunzunegui aquell cap de setmana?

      —Sí. Cap a dos quarts de vuit del vespre va baixar el doctor i em va dir que marxaven. Fins i tot va deixar-me les claus.

      —Durant la tarda de diumenge va sentir algú rondant pel pis?

      —En absolut.

      —En alguna ocasió va notar comportaments estranys per part del doctor?

      —No. És una família normal i educada. Com la majoria de veïns i inquilins del bloc.

      —Sap si rebia visites molt sovint de determinades persones?

      —Ell és molt reservat en tot. No li puc dir més.

      La senyora García, que vivia a la part posterior a l’immoble, el bloc que dóna al carrer Santa Amèlia, era al llit quan a les dotze i vint minuts es va produir l’explosió, com el seu marit, els seus tres fills i la seva mare. La família va salvar la vida però es van quedar sense casa i sense feina.

      Cap a migdia van començar a arribar cotxes oficials. Els tècnics de la Mestrança, acompanyats