Enxarxats - Carme Torras

Скачать книгу

      —Si ja és el moment de proposar coses noves, voldria fer un suggeriment. —Es nota que la senyora Montserrat ho porta rumiat i s’ha estat contenint—. És per solucionar això que tots els alumnes volen estar amb el robot. ¿Seria possible que fes el seguiment no només dels nens difícils, sinó de tota la classe, i proposés algun exercici específic a cadascú? Tan senzill com que diferenciés entre alumnes impulsius i reflexius, amb aptituds més visuals o més verbals, que tenen molta memòria o que tendeixen a deduir les regles, i els proposés reptes adequats a cada perfil.

      —A UK sistemes tutorials d’aquest tipus són al mercat.

      —Sí, a Brown també hi havíem treballat. La limitació és que només disposem d’un robot i, si ha d’estar amb cada nen, al final no en tractarà cap en profunditat. Potser n’hi hauria prou de posar una imatge virtual del robot a la pantalla de cada alumne que li donés les instruccions i... —l’associació amb la icona de l’aranya està a punt de fer-li perdre el fil— i després corregís els exercicis. Llavors els dos o tres millors podrien rebre el premi d’una visita del robot real.

      —És una bona idea. Si no ho recordo malament, els coreans fan una cosa semblant. —Una altra vegada l’entusiasme d’en Marcel.

      Quan l’Aleix avisa que ja tenen els robots a punt per mostrar-los la nova versió del programari, acaben apressadament la planificació del treball futur incloent-hi una reunió per decidir sobre la proposta coreana un cop hagin estudiat la documentació.

      Aprofitant el canvi de sala, la Júlia pregunta a en Marcel les edats dels seus fills i s’assabenta que el gran fa el mateix curs que en Roger.

      —¿També està enganxat a aquest joc d’ordinador que els ha recomanat un professor?

      —És probable, el cap de setmana es passa hores amorrat a la pantalla. La meva ex diu que l’hauria de vigilar, jo que en sé, d’això; però no trobo mai el moment d’asseure-m’hi al costat i veure amb què s’entreté. I ho hauria de fer perquè amb les informacions que arriben a l’Agència...

      Al·ludir de passada l’exdona ha estat una manera d’informar-la, interpreta la Júlia, ara per ara més interessada en la insinuació final.

      —Què vols dir? No m’espantis.

      —És inimaginable la quantitat de coses que succeeixen avui dia a la xarxa, tant per bé com per mal. No és possible fer-ne el seguiment. Nosaltres processem menys d’una mil·lèsima part de les dades que rebem i confiem que sigui una mostra representativa, perquè, si no, estem venuts.

      —Sí que em tranquil·litzes...

      —Perdona, no volia... De fet, el sector dels jocs és dels més sans, si n’excloem les addiccions —somriu—, i hi ha jocs molt educatius.

      —Sí, però no crec que siguin els que més atreguin els nois d’aquesta edat.

      —El teu sap jugar a escacs?

      —Una mica.

      —Doncs el proper dia que ens reunim et passaré el millor joc que hagi vist mai. Té una interfície gràfica espectacular, que converteix el jugador en un estrateg immers en una gran batalla, i el mode de funcionament tutorial és... —Cap dels adjectius que li vénen al cap li sembla prou impactant—. Bé, diguem que seria capaç de motivar un mort.

      —Un mort! Però si el meu nano és un bon estudiant, no té cap problema de motivació.

      —Era una manera de dir, dona. Tu hi jugues, a escacs?

      —Amb prou feines sé com es belluguen les peces.

      —Llàstima. —Se’l veu molt decebut—. Té un repertori de partides que fa les delícies dels millors mestres.

      —Ja veig que tu n’ets un.

      —Sóc un addicte, ho confesso —el posat compungit queda desvirtuat a l’acte pel somriure fàcil que gasta—, però de mestre, res de res.

      L’arribada a l’aula on són els robots els fa lamentar que els fills no pertanyin al curs on s’estan duent a terme les proves i, abans de tallar la conversa, s’intercanvien les direccions de correu electrònic per si els cal localitzar-se en aquest oceà infinit de bits —riuen.

       Tercera recreació: 1998

      Com et vaig avançar, la recreació següent és la del moment en què el professor Ritter em tragué la bena dels ulls. De fet, fóra més adequat dir que va alçar el teló i darrere el món tal com jo el coneixia n’aparegué un altre, i, encara no prou content amb la perspectiva que m’acabava d’obrir, em convidà a pujar al nou escenari i m’assignà un paper destacat en la funció. Però no avancem esdeveniments. Primer cal que et posi en situació perquè puguis viure l’escena tan a prop de la meva òptica d’aleshores com sigui possible.

      Per això et vaig parlar de l’Albert. El primer doctorand ve a ser com el primer fill, sobretot per als que com jo no n’hem tingut. O potser és que aquella projecció de Soylent green ens uní d’una manera especial. O les dues coses alhora. Em vaig abocar a la seva tesi amb una febre que més d’un va titllar d’insana. Vam fer a quatre mans el suposat projecte personalíssim amb què ell havia de demostrar a la comunitat acadèmica els seus dots per a la investigació. A mi me’ls va demostrar de sobres, no cal dir-ho, però la seva carrera va quedar llastada per la meva ombra. Fou un dels motius que anys després el va empènyer a marxar als Estats Units.

      I el catalitzador de tot plegat va ser veure agonitzar en pantalla el vell Roth. Amb l’Albert havíem parlat que desenvoluparia el meu model de predicció en un context pràctic i, si fos possible, inexplorat pels col·legues del nostre àmbit. Ell, a més, m’havia exposat les seves inquietuds socials i pretenia que la seva tesi transcendís l’entorn acadèmic i es convertís en un producte que arribés a la gent.

      No és estrany, doncs, que el meu cervell associés l’últim desig d’en Roth a la cambra mortuòria amb l’expressat pel pare aquell dia de Reis, i de seguida hi veiés el context pràctic que estava buscant per al meu doctorand. Quin millor confort per a un moribund que contemplar el brillant esdevenidor que espera a cadascun dels seus éssers estimats? Quina aplicació del meu model predictiu podria tenir més rellevància social? Hi havia un escull, però: la joventut de l’Albert. Impossible que a la seva edat pogués copsar l’interès d’un programa per ajudar la gent gran a morir en pau. Fóra injust arrancar-li la innocència tan aviat, i també desencisar-lo del poder subversiu de la recerca posant-lo a treballar en un tema que, al cap i a la fi, se sustentava en la resignació. Així que vaig haver d’empescar-me un subterfugi: la tesi desenvoluparia un joc de sobretaula, una mena de Trivial Pursuit sobre el futur de parents i amics. Vaig vendre-li que contribuiria a la cohesió familiar i de l’entorn pròxim, un valor que a l’altra banda de l’Atlàntic gairebé s’havia perdut i que a tot el món occidental estava en forta recessió.

      D’entrada, va arrufar el nas davant una proposta que li semblà massa frívola, però quan li vaig fer veure la innovació que suposaria introduir l’ordinador en un joc de cartes i el fet que, tot jugant, la gent aniria construint una memòria familiar que els permetria anticipar esdeveniments i a la llarga evitar conflictes, els ulls se li il·luminaren i, com he dit abans, els anys següents ens abocàrem en cos i ànima a fer realitat el projecte. Amb tot, i en honor a la veritat, he de dir que si el joc va fer fortuna va ser gràcies a qui esdevindria sogre de l’Albert, un oportunista dels negocis que va saber treure profit dels primers anys d’internet.

      No sé si coneixes el joc. Es va comercialitzar amb el nom de Family Pursuit i consistia a endevinar el que cadascú faria en diferents circumstàncies. Una mena de joc de rol familiar, amb memòria i capacitat de predicció. A l’inici, la base de dades era buida i els jugadors havien de dir si les suposicions que els afectaven eren correctes o no. Amb les partides successives, el model informàtic de cadascú i de les interrelacions familiars s’anava sofisticant i la màquina acabava dictaminant qui l’encertava i qui no. Al llarg dels anys vam anar incorporant-hi

Скачать книгу