Enxarxats - Carme Torras

Скачать книгу

ha passat desapercebuda a en Briggs. Se’l troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé s’hi sent. Quan la veu entrar, s’alça i, després de saludar-la amb correcció britànica, l’informa que ja ho tenen tot a punt.

      —Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...

      —No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. —Si sabés la quantitat de papers que ha hagut d’omplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra:— M’agrada el nou disseny d’interfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb l’alumne?

      L’Aleix s’ha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.

      —Molt bé —aprova la Júlia—, a l’escola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a l’aula i la gestió de prioritats per part del robot.

      —D’entrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra —diu assenyalant un racó de la interfície—, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.

      —Així que, al final, has tingut temps d’incorporar-ho. És que quan se’t fica una idea entre cella i cella...

      La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a l’escola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap l’aranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat l’enveja d’algú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment d’entretenir-s’hi.

      El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a l’escola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per l’Aleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria d’Educació per al seguiment del projecte. L’home, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà s’apressa a dir-li que té dos fills a l’escola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.

      —Tenia entès que venia del Departament d’Ensenyament... —s’estranya el director.

      —No ben bé. Pertanyo a l’Agència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem l’ús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte m’interessava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que s’assignen els projectes buscant la màxima motivació...

      —És una bona política —el talla el director, amb ganes d’anar per feina—. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat l’experiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes —afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.

      —N’estic força al corrent, he llegit la memòria del projecte —diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte d’ella—. De fet, volia comentar-vos una proposta d’intercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. —Si pretenia atraure l’atenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc l’escolten expectants—. Fa uns anys van endegar un programa nacional d’ensenyament d’anglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. —En Briggs i la Júlia assenteixen.— Els faltaven professors d’aquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que s’han d’haver adquirit de joves. L’única solució era importar-los d’altres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips d’anglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los d’autonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. N’estan molt orgullosos i voldrien exportar l’experiència a altres països.

      —Però es tracta d’un intercanvi docent o d’una operació comercial? —qüestiona el director.

      —Ells ho proposen com un intercanvi de recerca i des de la Conselleria es veu amb bons ulls. L’anglès ha estat sempre una assignatura pendent.

      —Però si ja tenen desenvolupats els robots... —continuen les reticències.

      —Voldrien provar-los en un altre entorn per avaluar fins a quin punt s’adapten, ja que incorporen algorismes d’aprenentatge, i també extreure’n conclusions de com podrien fer-los més generals.

      —Esclar, els models d’alumnes coreans són molt diferents dels d’aquí —intervé la Júlia—. Dintre d’Europa mateix ja hi hem trobat una gran variabilitat. —Busca la corroboració d’en Briggs i l’obté:

      —I tant. Pensa com alumnes britànics riurien amb aquests robots, aposto que ells tenen un accent... hilarious; bé, coreà —diu amb el seu català ortopèdic i fent gala d’un particular sentit de l’humor—. Què hauria de fer Nottingham University en aquest projecte?

      —L’anglès i la música són només dos dels continguts que el robot pot vehicular. Pensava que si en el projecte n’havíeu desenvolupat d’altres...

      —Hem fet servir problemes de física per veure si pot ser útil que el robot actuï de mediador en tasques cooperatives —apunta la Júlia—.

      A en Marcel Comes se li il·lumina la cara en veure la bona disposició amb què ella ha acollit la seva proposta, però abans que pugui dir res, el director se li avança:

      —Preferiria que debatéssim això quan parlem de la planificació futura. Aquests senyors —diu fent un gest cap als dos mestres— han de tornar a les seves classes com més aviat millor. Si us sembla, començarem pel robot d’atenció individualitzada dins l’aula.

      La senyora Montserrat, coordinadora de primària, és una dona de mitjana edat que desprèn molta energia i es declara fascinada per la manera com el robot s’ha ficat els nens a la butxaca. «Fins els més rebels!», s’exclama. Si n’havia vistes d’innovacions pedagògiques al llarg dels anys, de tots colors, però cap com aquesta. Després d’un parell de mesos de treballar-hi, n’és una defensora convençuda. Dit això per endavant, s’endinsa en una presentació molt didàctica, plena de gràfics il·lustratius, captures de la pantalla del robot en moments clau, i vídeos mostrant les reaccions dels nens. Es nota que té pràctica a exposar les seves idees de manera entenedora.

      Seguint la pauta que ells mateixos li van donar, va seleccionar cinc nens amb diferents dificultats d’aprenentatge, als quals un mestre de reforç dins l’aula podia ser-los d’ajut. En Marc té un dèficit auditiu, la Woen-Ru encara no entén el català, l’Àlex és molt mogut i li costa fixar l’atenció, en Rubén va de gallet i no para d’interrompre i molestar tothom, i l’Aina és molt tímida i havia esdevingut centre de totes les burles perquè està grassa, fregava un cas d’assetjament escolar. Amb la interfície per al mestre li va resultar relativament fàcil

Скачать книгу