ТОП просматриваемых книг сайта:
La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. AAVV
Читать онлайн.Название La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí
Год выпуска 0
isbn 9788491344735
Автор произведения AAVV
Жанр Документальная литература
Серия Fonts Històriques Valencianes
Издательство Bookwire
Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre l’urbanisme d’Uixó en aquell temps.55 Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a l’alqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de l’església parroquial de la vall d’Uixó (doc. 47),56 però no s’especifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no s’ajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que l’infant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau d’Esparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí d’Uixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).
Una certa descripció del terme d’Uixó i les seues comunicacions es troba al document del 19 de juny de 1380. En la donació d’una vinya feta per l’infant a l’alcaid d’Uixó, n’Esparça, s’especifica que afrontava d’una part amb el camí que portava a València, i per una altra part amb la senda del camí que anava vers el llac de Xilxes (l’estany d’Almenara), tot limitant, per altra banda amb la sèquia palafanga (doc. 37). Més freqüents són els conflictes per límits de termes. Hi ha un nombre important de documents on es veu la necessària intercessió de la Corona per tal de determinar aquells límits de les respectives aljames, particularment amb els veïns de la vila de Morvedre (Sagunt), entre 1384 i 1391 (docs. 70, 235 a 237 i 240), però també amb Almenara (doc. 108). No obstant això, el conflicte pels límits del termenat era quasi crònic entre el llocs de Castro i l’aljama de sarraïns d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla), en relació als llocs de pastura (sent recurrent els documents que el citen del 16 de gener de 1388 fins al 7 de juliol de 1391, docs. 140 a 142 i 244).
De l’estat social i polític dels sarraïns d’Uixó, s’endevina que cent cinquanta anys després de la conquesta cristiana, els mudèjars reconeixen la sobirania reial i senyorial i l’obligació de pagar els tributs, amb l’esperança de veure garantides la religió, la llengua i els costums propis. Cristians i musulmans eren dos pobles separats, el primer el dominador, el segon el dominat. Ho proclama la mateixa fórmula cancelleresca de direcció que usava la Corona per adreçar-se als sarraïns o a l’aljama: a diferència del que ocorria amb els càrrecs oficials o súbdits cristians, se’ls tracta de tu i no de vos. N’és significatiu l’exemple del nomenament de Jucef Alí com alamí de la Vall d’Uixó: «Nos infans Martinus etc., confidentes ad plenum de legalitate tui Iuceff Aalii (?), sarraceni valliis nostre de Uxone, comittimus sive comendamus tibi officium alaminatus dicte vallis» (doc. 14). De fet, quan l’infant Martí es dirigeix als alamins, vells i aljames d’Eslida, Uixó, Alfondeguilla i Vall d’Almonessir, per ordenant-los que protegissen els béns i família del cadi o jutge d’Eslida, Juceff Abenap, l’escrivà va cancel·lar del tractament amb una ratlla la paraula habitual de cortesia, que se li havia «escapat»: «Infant en Martí etc., als [ratllat: amats] alamins...» (doc. 26).
El domini senyorial dels infants es veu particularment en l’administració de justícia. La situació jurídica dels mudèjars havia restat fixada en les cartes de poblament, però al llarg del segle XIV es va veure paulatinament retallada.57 Els documents de venda i empenyorament del territori valler acostumen a estar postil·lats amb la clàusula per la qual la Corona ordena als detentors respectar els privilegis, franqueses, bons usos i immunitats de les aljames (per exemple, doc. 7), que eren confirmades reiteradament, segons havien estat concedides pels seus predecessors a tots els habitants, homes i dones, presents i futurs de l’aljama en qüestió (doc. 25). La Sunna i la Xara era invocada i teòricament respectada. Tanmateix, en la pràctica, els procediments jurídics, les imposicions legals i les ordinacions específiques que emmarcaven la convivència entre cristians i musulmans responien a un mecanisme cada vegada més coercitiu envers la minvant majoria poblacional sarraïna d’aquell territori. La divergència en religió i costums d’aquesta comunitat musulmana fou el pretext per a la seua discriminació i constrenyiment econòmic. Era tolerada en la mesura que aportava rendes, i fins i tot les penes imposades per les sentències judicials solien ser convertides en recursos pecuniaris per a la fiscalitat reial. L’absolució es pagava.
En efecte, el diplomatari documenta nombroses mitjanceries de la Casa Reial amb els mudèjars d’Uixó per evitar les condemnes. Per a la hisenda reial els rèdits derivats de la permuta de penes personals per penes econòmiques eren molt notables. Se’ls imputen delictes com no mantenir la correcció corresponent davant d’un oficial reial (doc. 167), la prostitució (docs. 170, 184 i 245) o l’heretgia (doc. 287). Les condemnes més habituals eren els que castigaven el musulmà que «immiscuistis carnaliter» amb una cristiana. Alguns en foren condemnats a mort i d’altres desterrats, però la majoria del contrafactors obtingueren un perdó degut a la magnanimitat i misericòrdia de l’infant, sempre després de pagar la pena imposada: de 70 florins fins a 2.500 florins d’or (docs. 161, 166, 173, 179 i 206). El procés que millor demostra la tutela i protecció que l’infant va exercir en la defensa de l’aljama fou el plet per l’assassinat d’un sarraí, Hamet Abutaçí, mentre aquest treballava al camp i sense disputa prèvia. L’havia perpetrat Sancho d’Esparça, nebot de l’alcaid de la Vall d’Uixó, que fou empresonat per oficials reials per evitar que poguera defugir el procés judicial al·legant que era tonsurat (docs. 211 a 216 i 218 al 220). El plet es va allargar entre març i agost de l’any 1390.
La majoria dels documents del diplomatari versen, no obstant això, sobre la rutina de l’administració senyorial. I aquesta gestió de la vall d’Uixó feta per l’infant, no sempre fou reeixida. Ja he comentat que els estats dels infants Martí i Maria dispersos arreu d’Aragó, Catalunya i València tenien una funció primordial en l’engranatge familiar i de la Corona, com a font bàsica de recursos financers,58 que s’obtenien per tres vies principals.
La primera font d’ingressos provenia del cobrament de les rendes ordinàries i extraordinàries que havia de pagar cada vassall o cada aljama. Quan es parla en la documentació dels rèdits extrets d’Uixó, moltes vegades són poc específics i se citen genèricament. En el nomenament del nou alamí d’Uixó, Jucef Alí, l’infant Martí li encomanava especialment que procurés particularment la bona recaptació en nom seu de totes les rendes i taxes d’eixida i entrada i els altres beneficis que a l’infant i a la cúria pertanyessen. Igualment, li ordenava que tota la recaptació fos tramesa completa i íntegrament a Jordi Joan, conseller i dispenser de l’infant, i no a cap altra persona (doc. 14). Els sarraïns d’Uixó semblen pagar, ordinàriament, la primícia i delme a l’ardiaca de Tortosa i al rector de l’església d’Uixó (docs. 2 i 18). La documentació també esmenta algun altre impost peculiar, com el que sembla que només afectava els sarraïns de Benigafull, als quals l’alcaid del castell d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, obligava a entregar unes certes sàrries de palla, una mena de ius palearum anual (doc. 20). Dels gravàmens extraordinaris o esdeveniments destacaria la disposició del 4 de desembre de 1388, en què l’infant Martí establia que l’aljama Uixó havia de pagar anualment la desena part dels 2.500 florins d’or que corresponen als rèdits que percebia la cúria de l’infant a l’obra de construcció del monestir de Vall de Crist (doc. 164). De vegades es motivava la demanda d’un tribut especial, com en el cas de les despeses que havia d’afrontar l’infant pel casament del seu germà el duc de Girona, futur Joan