LITMIR.BIZ

       Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

       © Rosa M. Gregori Roig, 2019

       © D’aquesta edició: Universitat de València, 2019

       Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Antoni Josep Cavanilles i Tomás López Enguídanos, Vista del valle de Uxó (1795), gravat calcogràfic en Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.

       Correcció: Pau Viciano

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN: 978-84-9134-473-5

       A la meua mare, Leo, per tantes coses, en especial, ara i ací per sembrar l’estima pel nostre poble

       Introducció

      Les torres de guaita, el castell, el traçat urbà del casc antic del poble, els enterraments, l’obra en ceràmica o d’altres elements materials que l’arqueologia ha exhumat i continua rescatant, són les poques petjades o monuments incòlumes en què podem reconèixer l’existència de l’aljama musulmana d’Uixó. Historiar la Vall del darrer quart del segle XIV significa, doncs, descobrir els indicis que sobre aquells mudèjars perduren en els arxius. La memòria pròpia d’aquells poblaments medievals desaparegué en ser expulsats els moriscs al segle XVII. Privats dels documents generats per aquells encara mudèjars vallers, hem de reconstruir la seua realitat històrica mitjançant els pocs i dispersos testimonis en llengua àrab que ens han pervingut, i els nombrosos documents coetanis que han subsistit, majoritàriament en llengua llatina o vernacle, els quals ens aporten, però, la percepció de l’administració cristiana sobre aquella aljama sarraïna.¹

      El present diplomatari focalitza l’atenció sobre l’aljama d’Uixó sota el domini senyorial de l’infant Martí d’Aragó, futur Martí I l’Humà, i la seua esposa la comtessa Maria de Luna, durant els regnats del rei Pere el Cerimoniós i Joan I el Caçador. L’acció jurisdiccional que dugueren a terme els infants en les seues propietats durant aquesta època s’adscrivia a l’administració reial i s’escripturà, en conseqüència, entre els volums corresponents a la lloctinència del rei Joan I dels registres de la Reial Cancelleria de la Corona d’Aragó establerta a Barcelona.

      La investigació sobre l’evolució de la comunitat musulmana d’Uixó a través dels documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó no s’havia fet. Aquest arxiu, hereu de l’Arxiu Reial de Barcelona creat l’any 1318, és el principal arxiu reial medieval de tota la Mediterrània. Cal d’acudir-hi, almenys fins a l’entrada en escena dels arxius regnícoles al principi del segle XV, perquè és el custodi de la memòria governativa d’aquells temps. En el Palau Reial Major de Barcelona la monarquia medieval de la Corona d’Aragó diposità els Registres de la Reial Cancelleria. On document darrere document van ser escripturats els privilegis, prerrogatives i provisions emanades del poder reial. N’he extret aquells que expressen, amb molts matisos i profunditat de detall, la història d’Uixó a les darreries del segle XIV. Els registres cancellerescos, base d’aquesta col·lecció documental, ens han pervingut quasi sense cap pèrdua ni dany, gràcies al treball de generacions d’arxivers. Són una font històrica de magnitud inigualable arreu d’Europa i un tresor cultural grandiós.

       1

      La Casa Reial menciona Uixó ja a la primera de les seues grans cròniques, que dóna noticia dels andalusins del castell i la vall d’Uixó al segle XIII.² Fou el rei en Jaume el Conqueridor qui hi deixà escrita la descripció de la presa o rendició dels sarraïns d’Uixó.³ Tanmateix, en el context de persistents incursions i hostilitats entre cristians i musulmans, els contactes haurien estat anteriors.⁴ La conquesta del Regne de València avançava, i el rei en Jaume acceptava pactes de rendició, perquè es trobava en una posició de força enfront la feblesa i divisió de les aljames sarraïnes. Aquestes proposaven capitulacions a canvi de la tolerància de les seues creences religioses i costums tradicionals.⁵ Dit procediment, repetit arreu del regne, permeté una conquesta sense més gran batalla que la del Puig, per la presa de València. La rendició de la Vall, per tant, no fou una excepció. Els missatgers de l’aljama i vells d’Uixó es presentaren davant del rei en la Quaresma (dimecres de cendra, 17 de febrer) de 1238, mentre el monarca era a Almenara, ja ocupada. Segons explica el sobirà, li comunicaren que

      si els volíem fer bé, que ens retrien los castells [d’Uixó, Nules i Castro]. (...) E donam-los ovelles e cabres tro a mil cinc-centes, e seixanta vaques, e à vestir a trenta, e donam-los tres rocins. E faem-los cartes de la llur llei que la tinguessen, e de totes llurs costums així con les solien haver en temps de sarraïns, e que ens donassen dretura així con faïen al rei llur. E ells dixeren qui els daria açò; e nós dixem que els ho daríem nós dins tres dies e que no ens leixassen de retre los castells, que nós prometíem que així els ho atendríem. E ells cregueren-nos-en. E no havia ab nós sinó Don Lladró e nou cavallers. E dixeren-nos los sarraïns que ens acostàssem al castell, e retrien-lo’ns.⁶

      A partir de les capitulacions i acords signats i confirmats a la carta pobla de 1250, Uixó esdevingué una més de les aljames pertanyents al Patrimoni Reial. Com les altres, gaudia d’una relativa autonomia organitzativa a nivell intern, però els seus membres i béns eren considerats jurídicament meres propietats del reial patrimoni, que la Corona tutelava a través del seu oficial patrimonial superior, el batlle general del regne, al qual restaven totes plenament sotmeses.⁷ Ell era el seu jutge privatiu, i el protector dels moros de reialenc davant l’hostilitat latent dels repobladors cristians, que esclataria dramàticament en l’assalt a la moreria de València del 1455. La mateixa condició aparentment denigrant de «propietat del rei» esdevenia així l’únic factor que els atorgava una certa protecció davant de les transgressions d’altres oficials reials, o dels abusos dels seus senyors laics i eclesiàstics, quan les aljames havien estat cedides o venudes per la Corona com a aljames de senyoria.

      En resum, la salvaguarda dels mudèjars depenia de la voluntat del monarca, plasmada primer en les cartes de poblament signades un segle abans i, posteriorment, en els privilegis reials obtinguts per les aljames a canvi de diners. El rei, amb la carta pobla, havia assegurat als musulmans de la Vall d’Uixó que es respectarien les seues cases, béns, terres i pastures. Com en altres casos semblants, també els havia reconegut el seu culte i pràctica religiosa, i el dret d’administració interna segons la llei islàmica, amb elecció dels seus propis representants i el manteniment de la propietat de mesquites i cementeris. Així mateix, els havia concedit una llibertat de moviments que els permetia viatjar a altres territoris peninsulars musulmans, dur els ramats a pasturar i comprar blat fora del terme, o circular amb les seues mercaderies pels mercats més pròxims. A més, havia prohibit als cristians viure-hi sense consentiment previ de la comunitat mudèjar.⁸ Poc més d’un segle després, l’any 1372 (data del primer document que ací transcrivim), l’aljama d’Uixó continuava formant part de la aleshores ja minoria social musulmana del Regne de València, que patia la subjugació i la marginació imposades per una societat cristiana que va anar superposant als acords primitius de les cartes de poblament tota una legislació general discriminatòria.⁹

      El present diplomatari té tres protagonistes: l’aljama d’Uixó, l’infant Martí, secundogènit del rei Pere el Cerimoniós, i la comtessa de Luna, Maria, la seua esposa. Martí va nàixer a Perpinyà el 29 de juliol de 1356.¹⁰ Maria es pensa que ho feu dos anys després, el 1358.¹¹ Les capitulacions matrimonials foren signades el 4 de juliol de 1361; el matrimoni tingué lloc el 13 de juny de 1372.¹² Ens ho descriu Pere el Cerimoniós en la seua crònica: «Més avant fem fer noces al nostre fill menor, l’infant don Martí, ab la filla qui era romasa del comte de Luna, qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estat esposats en poquesa».¹³ Probablement, el rei es refereix

Скачать книгу