ТОП просматриваемых книг сайта:
Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
Читать онлайн.Название Veure dins els versos
Год выпуска 0
isbn 9788491343585
Автор произведения Salvador Ortells Miralles
Жанр Языкознание
Серия Càtedra Joan Fuster
Издательство Bookwire
Els poemes que m’envieu són propis d’un altíssim poeta. Molta imatgeria –i de bona qualitat– i aquella tercera dimensió –profunditat– que tant mancà a les composicions avantguardistes d’entreguerres. Us felicite i com jo us felicita l’amic Miquel Duran de València qui les ha llegides també.
Uns quants amics –sis o vuit– ens reunim els diumenges, de quatre a sis de la tarda al café Barrachina (Passatge) per canviar notícies i impressions. Si algun diumenge sou a ciutat i volíeu vindre tots ells, que ja coneixen els vostres versos, tindrem molt de gust de saludar-vos i de conversar una estona llarga.
[...] Em podeu creure ben satisfet i content. Vós que sou la continuació dels nostres esforços i de la major perfecció literària valenciana ens deixa, per aquesta part, amb la consciència tranquil·la. (Salvador 1948b: s. p.)
Ambdós grups, el de Torre i el de Salvador, tenien la pretensió de fer-se amb l’adhesió del jove debutant. En aquest sentit, la carta del 22 de març de 1948 que Fuster envià a Carles Salvador és un mostra immillorable per copsar la seua serenitat enmig de l’ambient incòmode generat al si del valencianisme cultural de postguerra:
Us adjunto encara un exemplar [de Sobre Narcís] destinat al senyor Soler i Godes; he suposat que, essent ja època de vacances, no seria ja a Benifaió, i que, de totes formes, vós tindríeu oportunitat de veure’l i donar-l’hi. He de pregar-vos també que em doneu l’adreça d’alguns poetes i amics de la poesia (no molts, car el tiratge és ben reduït), a fi d’enviar-los exemplars. Xavier Casp m’ha fet una llista; però, com és natural, només hi figuren els seus amics, i jo voldria eixamplar-la amb d’altres noms, d’amics vostres. (Fuster 1948a: s. p.)
Al capdavall, les divergències estètiques no eren suficients per a provocar una fractura irreconciliable entre els grups oposats. Hi havia, ja ha estat dit, factors no estrictament literaris. Un dels primers personatges coetanis a remarcar la presència de les diferències personals entre Carles Salvador i el tàndem Casp-Adlert és Francesc de P. Burguera quan afirma que: «hi havia un afany de protagonisme per part d’Adlert i de Casp, per tant atacar tots el qui no formaven part de la seua capella. Aquesta ha estat, des de sempre, una actitud de tots dos i els qui els coneixem des d’aquells anys de postguerra ho sabem molt bé. Sense que això vulga dir que no es reconeix la tasca important que van portar a terme mitjançant l’editorial Torre.» (Burguera 1991: 76). Però el document que millor descriu la tibantor entre ambdós bàndols és la carta del 4 d’agost de 1951 de Fuster a Riera Llorca. En aquesta, situa l’origen del confrontament en un viatge que Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Xavier Casp i Miquel Adlert feren a Barcelona el 1943 gràcies als beneficis econòmics generats per la revista fallera Pensat i Fet. Tot seguit en transcrivim el passatge en què narra l’episodi que enemistà Adlert amb Salvador:
Quan s’acabà la guerra, i una vegada passats els primers mesos de temor i indecisió, els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a l’objecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpiga, originàriament n’hi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia d’Adlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. L’única activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i Fet, una revista fallera que ix una vegada a l’any i que és l’única que s’edita íntegra en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari n’era el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert. Amb el producte d’aquest negoci (perquè ho és, de negoci, i ben sanejat), van fer un viatge a Barcelona amb fins de propaganda literària Salvador, Casp, Sanmartín i Adlert. Casp i Salvador van fer una lectura pública a casa un senyor Iglésies, de Barcelona, i els publicaren uns fascicles en la col·lecció «Els Amics de la Poesia». Segons sembla, aquest viatge fou causa d’una indisposició personal entre Salvador i Adlert. [...] El tancament de l’un i el cerrilisme de l’altre, provocaren la base de tot el problema. Sembla estúpid, ¿no? Doncs així és. Adlert té Casp dins el puny, i aquest no obra sense autorització seua. (Fuster 1993b: 128)
Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. L’enfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa d’un dia, sinó conseqüència d’una situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. L’afinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua s’havia de guanyar en l’àmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca:
Jo havia assistit a la [tertúlia] de Salvador, formada per senyors majors de cinquanta anys, amb un gran desinterès de tot el que no fos ben local, i és clar, m’hi sentia com gallina en corral foraster. En la tertúlia d’Adlert almenys em trobava amb gent jove i amb inquietuds afins a les meues. (Fuster 1993b: 129)
Tenint en compte les poques possibilitats d’expansió cultural que oferia la València de postguerra, Fuster decidí assistir a la tertúlia d’Adlert, on contactà amb joves amb inquietuds literàries. En aquests anys, l’adhesió al grup Torre fou indiscutible, però a vegades es mostrava en desacord amb opinions polítiques i lingüístiques. Així succeí amb l’article «València en la integració de Catalunya», que Fuster publicà en La Nostra Revista i que desencadenà el primer enfrontament seriós en matèria política amb els factòtums de Torre. Aquest és un dels primers escrits polítics en què apostava obertament per la integració del País Valencià en la cultura i la història catalanes. Com era d’esperar, el binomi Casp-Adlert, amb una actitud timorata davant el plantejament nacional, no tardà a censurar-lo. Fuster creia que el grup havia de mantenir-se al marge de divergències polítiques i cenyir-se a qüestions d’ordre cultural, però no defugia la polèmica, que encarava amb actitud dialogant, obert a l’intercanvi d’opinions. Ara bé, la seua honestedat intel·lectual no li permetia subjugar-se a ordres de grup si implicaven una renúncia a la llibertat individual. Fou degut a la seua independència de criteris que trencà la vinculació amb Torre a inicis de 1951. El fet que en provocà la dimissió, tot i ser anecdòtic, pinta l’home i la circumstància. Almela i Vives, que dirigia la revista Valencia Atracción,8 sol·licità a Fuster publicar un poema seu en «Glorieta», la secció dedicada a la crítica literària. Havent accedit en un primer moment, es veié obligat a retirar-li el permís per pressions de l’editorial Torre. És interessant reproduir el fragment de la carta del 24 de febrer de 1951 en què exposa a Casp els motius pels quals es distanciava del grup:
He fet un balanç dels últims anys, i veig que hi ha al meu favor un esplèndid saldo de molèsties, disgusts i violències interiors, que fins ara he intentat dissimular tan bé com he pogut. I, francament, no tinc gens d’interés a augmentar-lo. Ja està bé: ja m’he cansat. La meua consciència m’obliga a restar fidel al valencià, però no a aguantar les impertinències d’un ambient de guerra civil, en els orígens del qual ni he tingut ni part ni ganes. M’estime més de tornar a la meua situació primera: fer versos per a mi i publicar-ne (o no publicar-ne) un parell, al cap de l’any, en l’Almanac de Las Provincias que trobe més a mà. Per a la meua publiquera actual em basta i em sobra el lloc que vulguen dedicar-me a La Nostra Revista. [...] No compteu, doncs, amb mi per a res, en el futur, quant a açò. No notareu massa la meua absència, perquè ni jo era dels més actius ni passe d’una categoria menys que mitjana.
Tu tens en mi l’amic de sempre. Com et deia, és únicament atenent a aquesta amistat que he escrit a Almela. Però una amistat que sols admetrà