ТОП просматриваемых книг сайта:
Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
Читать онлайн.Название Veure dins els versos
Год выпуска 0
isbn 9788491343585
Автор произведения Salvador Ortells Miralles
Жанр Языкознание
Серия Càtedra Joan Fuster
Издательство Bookwire
El retorn a Llorente és fa difícil d’entendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se l’augment dels lectors gràcies a l’interès d’unes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en l’article «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo, Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra:
Los poetas más destacados de la generación anterior –hay excepciones, como es lógico–, que comenzaron o se destaparon como modestos seguidores de Salvat-Papasseit, andan ahora empeñados en un «retorno a Llorente». Quiere decirse que su producción de postguerra –escasos y breves libros, que temo me hagan incurrir en una generalización excesivamente aventurada– tiene franco sentido popularista, en cuya determinación intervienen quizá motivos extraliterarios. En realidad, a mi entender no hay tal «retorno» a Llorente, aunque ésta sea una fórmula eficaz y bastante expresiva para calificar tal tendencia. Más que a Llorente –y de esto exceptúo a los llorentinistas, que por no haber salido de Llorente no tienen necesidad de volver a él–, más que a Llorente, digo, veo tras los poetas referidos a Josep M. de Sagarra y su poesía fácil y exterior. Pero esto no es del caso. Sólo quería anotar la actitud popularista y denunciar enseguida el contraste con ella de los poetas que hemos aparecido después de la guerra. (Fuster 1949d: 28)
La hipòtesi fusteriana sobre el canvi sobtat de Carles Salvador té el suport de Simbor, que matisa que l’aposta per Llorente «no significava ni retorn a la poesia encarcarada de certamen ni tampoc a una còpia literal del patriarca de la Renaixença. Era senzillament una aposta pel neopopulisme, és a dir, per l’abandó de les innovacions agosarades de Preguerra i el regrés a les formes acadèmiques i la temàtica basada en l’anècdota sentimental, tendra i directa.» (Simbor 1983: 208). Tot amb tot, els poetes de Torre volien ampliar l’abisme que els separava de l’estètica neollorentenista i marcar una frontera irreconciliable entre les seues obres i les del grup de Salvador, que consideraven antiquades. Però un esdeveniment agreujà encara més la tibantor entre els grups: l’ingrés de la major part de la generació de 1930 –amb Carles Salvador i Francesc Almela i Vives al capdavant– en Lo Rat Penat, el 12 de desembre de 1948. La decisió irrità els membres de Torre per tractar-se d’una associació col·laboracionista amb el franquisme. I encara que Fuster formà part de Lo Rat Penat en la seua joventut,7 una prova de l’aprensió que tenia a aquesta institució és la carta enviada el 10 d’abril de 1949 a Salvador en resposta a l’oferiment d’organitzar-li un recital poètic. Escrita amb un estil desimbolt, mostra la seua opinió sobre les activitats ratpenatistes:
Passant al vostre amable projecte de dedicar-me un «Matinal poètic» al Rat, vull parlar-vos amb la mateixa sinceritat. Jo he freqüentat aquesta societat farà tres o quatre anys, i durant prou de temps. Conec també una mica l’esperit que l’ha animada en la major part de la seva vida. (Regionalisme intermitent i estantís: aquesta definició del Rat, encertadíssima com vós sabeu millor que jo és de Ll. Nicolau d’Olwer.) Àdhuc m’hi van embolicar en alguna vetllada literàrio-musical. El cas és que d’aleshores ençà he pres una por terrible a les vetllades literàrio-musicals ratpenatistes –que, segons m’han contat, segueixen idèntiques normes (romances de sarsuela inclusivament) que en l’època a què em refereixo. La meua poesia i jo ens trobaríem relativament incòmodes en la «Casa Pairal». Incompatibilitat de caràcters, en certa manera. Llegir versos meus, allí, em faria l’efecte d’una irreverència (en particular per allò del catalanisme, que és la «bèstia negra» del ratpenatisme tradicional). I em penso que totes les regines de la reginoteca estarien intranquil·les durant la lectura, les pobretes, elles que en sa vida havien parlat valencià ni interessat per la poesia. Per altra banda, aquells retaules gòtics de cartó-pedra, aquelles xemeneies patriòtiques, tot allò que fa d’aquesta Casa la falla que inexplicablement encara no han cremat, em posa nerviós. Sento molt, doncs, no poder accedir al vostre desig –que jo us agreixo de cor– per totes aquestes aprensions meves. A més de les quals, hi ha una raó: i és que estic mig compromés a fer una lectura meva en un altre local de València, i no seria gens correcte tornar-me’n enrere. (Fuster 1949a: s. p.)
Ara bé, ¿fou realment l’adscripció de Carles Salvador a Lo Rat Penat com a president de la Secció Filològica la gota que vessà el got o n’hi havia altres motius? És ben interessant l’aportació de Ferran Carbó (1994: 179) quan assenyala que no és vinculable el seu canvi estètic a la militància ratpenatista perquè ja l’exposà un any abans en l’article «Poesías valencianas de Llorente». De fet, previ a l’ingrés de la plana major de la generació de 1930 en Lo Rat Penat, Xavier Casp llançà una invectiva contra els posicionaments ètics i estètics d’aquesta generació en l’article «Sobre València, el valencianisme i llurs coses», publicat en la revista Esclat. Casp establia un correlat entre l’ètica dels escriptors de la generació de 1930 i la seua estètica, i les confrontava amb l’ètica i l’estètica dels joves poetes de postguerra. Així argüia les divergències ètiques que els separaven:
Sovint em lliure, a totes passades, al pensament de bascular les dues principals ètiques contradictòries del valencià, que són, és clar, les de València. [...] Aquestes dues ètiques són: la tradicional negligència del no cal més, davant de la del vertigen modern de la velocitat. Açò és fit a fit ara, però travessant els nostres segles, hi ha el mateix tarannà de l’home-meditació i de l’home-improvisació, del poetafilòsof i del desficaciat, del monument i de la falla. Sempre han viscut entre nosaltres Ausiàs March i Jaume Roig, Sant Vicent i el Motiló; jo diria encara que una mica tots quatre ensems dins de cada un de nosaltres. Tot és saber qui venç a qui. (Casp 1948a: 20)
Explicades les diferències ètiques davant el fet literari, tot seguit definia amb desdeny el posicionament dels escriptors que diferien de les premisses del grup Torre:
Així ens és pròdiga la literatura (?) que vol fer espectacle de la gràcia valenciana i que, impotent, cau a la barroeria [...] I amb aquest pes sobre els muscles, el poble s’ha acostumat a una positura corresponent que, per més gravetat, vol prendre categoria de folklore i que, en resum, no és ni més ni menys que un casament del mal gust. (Casp 1948a: 20)
Finalment s’interrogava pel futur immediat de la literatura «veritable», un adjectiu que identificava només amb la literatura posada en pràctica pels membres de Torre, que es volia desconnectada del populisme, allunyada de les seduccions i dels oripells de la poesia fàcil, i que aspirava a la serenitat i a la nuesa, dues qualitats difícilment objectivables:
I l’altra literatura, la veritable? Ai las! Dignament pobrissona, fa esforços unipersonals per deslliurar-se de la sensibleria o del crit de lluita, facilitats que, totes dues ansioses, li vénen a sobre. Però i la serenitat poètica, nua i amb la palma a la mà? Sí, sí; caldrà retornar al tema, encetant-lo des d’aquest interrogant, i tot sota el seny d’aquelles dues ètiques comentades, que encomanen el problema. (Casp 1948a: 21)
Fuster no dubtà a elegir la «poesia minoritària», però sempre amb un criteri propi, sense acceptar a ulls clucs les directrius de Casp. En aquest sentit, seria més exacte parlar d’afinitat estètica que no d’ascendència directa de l’un sobre l’altre. Així mateix, Fuster també teoritzà sobre