ТОП просматриваемых книг сайта:
Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
Читать онлайн.Название Veure dins els versos
Год выпуска 0
isbn 9788491343585
Автор произведения Salvador Ortells Miralles
Жанр Языкознание
Серия Càtedra Joan Fuster
Издательство Bookwire
D’aquestes paraules s’infereix que Fuster situa la poesia en l’esfera de l’art a través de la forma, però no en contraposició al fons o contingut, sinó en perfecta consonància amb aquest. Entén, per tant, el poema com una estructura verbal –estructura formal, al capdavall– armada sobre un significat concret destinat a objectivar la vivència del poeta. En aquest sentit, la teoria estètica de Paul Valéry li serveix per a confirmar els seus postulats teòrics. La fascinació que sentia pel poeta francès era tan profunda que, com acostumava a fer amb tot allò que admirava, li dedicà una boutade sobre la nul·la comestibilitat dels seus versos diamantins. Tant se val, en el fons hi subjau una vindicació del gènere poètic a partir de l’excelsitud formal de Valéry, que sempre s’interessà pels mecanismes que mantenen en peu l’artifici del poema, com explica en l’entrada del 2 de març de 1953 del Diari 1952-1960:
Valéry no es preocupa mai, o poques vegades, pel contingut humà de la literatura; en canvi, sí que ho féu, sempre, per la tècnica literària, per la tècnica dels grans mestres. «No necessito les seves emocions», deia, parlant d’Stendhal; «no li demano sinó que m’ensenyi els seus mitjans». Menysprea o evitat tot allò que no sigui procediment. El mecanisme creador en si: això és el que l’apassiona. Valéry trenca la joguina per veure com està construïda. En el fons, tot el que escriu sembla suggerit per un afany d’experimentació, pel desig de provar expedients i destresa.
[...] L’escriptor al seu veure, no ha de treballar pensant en la pròpia emoció, sinó en l’emoció que vol suscitar als seus lectors. No ha d’intentar tant expressar aquella com provocar aquesta. [...] Serà secundari, relativament secundari, dir tal cosa o tal altra; tant hi farà, doncs, ser sincer o no, si aconsegueix el resultat a què aspirava. ¿I quin plaer, quina satisfacció intel·lectual millor que la produïda per aqueix joc difícil? L’essencial és commoure: el com commoure, l’artifici, l’art, serà, en conseqüència, l’objecte de la literatura. Si més no, Valéry contemplava la literatura com el repertori infinit de les possibilitats enginyoses de l’home, i és l’aventura intellectual que s’hi descabdella el que el sedueix.
Aquest és l’esquema –un dels esquemes– de la personalitat literària del gran poeta francés. Ell, en declarar-ho, ja era sincer. Però el nostre temps, la gent del nostre temps, no s’hi fixa... (Fuster 2002a: 364)
És evident que Fuster sí que es fixava en la teoria estètica de Valéry i les observacions a l’entorn del procés de creació poètica, un procés que comporta la construcció d’una estructura feta de mots més que no d’idees, encara que aquestes sempre hi són d’una manera o altra. Aquest és un aspecte fonamental en la concepció fusteriana: la poesia com un joc de mots. Tot i que hi ha el mestratge de Valéry, el concepte és pres de Stéphane Mallarmé, que mantenia que la poesia no es fa amb idees, sinó amb paraules. Fuster, valga la redundància, feu seues les paraules de Mallarmé en l’article «Els poetes i la poesia» quan declarava que: «la poesia és una qüestió més de paraules que d’idees: més de paraules que de res –idees o no.» (Fuster 1965b: 132). No fou, però, l’única ocasió en què es referí al procés creatiu com un joc de mots o «sortilegi verbal». Aquesta idea la desenvolupà en profunditat en l’entrada del 3 de desembre de 1953 del mateix dietari:
Si en calia una formulació contundent –augmentant-ne, és clar, les virtuts i els perills– jo gosaria dir que, en fi de comptes, la poesia és un joc de mots. En alguns casos, es tractarà d’un joc innocu en aparença; en altres –sempre, ben mirat–, d’un joc arriscat, fins i tot d’un joc a vida o mort. [...] La poesia, com qualsevol joc, suposa la disjuntiva dura de perdre o guanyar; però, per damunt d’això, hi ha encara la terrible necessitat d’haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa –en principi– col·lectiva i, en suma, operants.
[...] S’ha pogut parlar, amb justícia, de la imposició i dels límits que en la llengua troba el poeta: per una part, ha de lluitar amb la inèrcia d’unes fórmules llegades, vagues per l’esmussament que l’ús diari, pragmàtic, hi produeix; per l’altra, la insuficiència d’unes paraules –totes– que no estan habituades a contenir ni a tramitar, de tan genèriques com són, la riquesa tancada en un home, ha de ser compensada i vençuda. El poeta ha de trasmudar en seus els mots de tots: ha d’apropiar-se’ls amb una seguretat redemptora. Aquest és el joc per al qual ell mateix ha d’inventar les regles. El problema del poeta –plantejat sobretot en alguns moments crítics, de saturació intel·lectual, dins de cada llengua– radica en el fet d’haver de conciliar aqueixa exigència de dicció personal, elaborada amb major dificultat a mesura que la saturació creix, amb la capacitat de comprensió d’un públic que solament disposa de les acceptacions i dels costums del llenguatge corrent, patrimonial. (Fuster 2002a: 394-395)
Ara bé, el joc de mots cal posar-lo en pràctica a tots els nivells –morfològic, semàntic, sintàctic, mètric i rítmic– com a antídot contra l’adotzenament del llenguatge més convencional i quotidià, sempre amb l’objectiu final d’enlluernar el lector i produir-li una revelació interior. Parlant en termes estrictes de rendibilitat poètica, no li preocupa tant comunicar uns continguts determinats com descobrir la manera més efectiva de fer-los arribar al lector. El punt de vista adoptat per Fuster el mena indefectiblement a qüestionar l’eslògan «poesia és comunicació», que posà de moda en els anys cinquanta Vicente Aleixandre, en la lúcida i extensa entrada del Diari 1952-1960 corresponent al 23 de juliol de 1954:
D’alguna manera, dir que «poesia és comunicació» equival a no dir res, perquè en el fons ens limitaríem a enunciar-hi una cosa tan palmària, que fins i tot resultaria ridícul mencionar-la. La poesia, igual que totes les arts i els altres gèneres literaris, postula l’alteritat com a nota substantiva. No solament en els seus orígens històrics, sinó també per la seva mateixa contextura, la poesia és creada amb el supòsit d’un destinatari més o menys definit.
[...] Naturalment, la comunicació de què es parla a hores d’ara es refereix a un altres aspecte de l’obra poètica: es refereix, en particular, a la seva intel·ligibilitat directa i fàcil per part d’un possible lector corrent. Ho acabo d’indicar: es tracta d’una reacció contra la poesia penúltima, la dels nostres pares literaris, que havia esdevingut extremada i subtil en la dicció, hermètica. I es parteix de la base que la poesia clara –empraré terminologia de vulgus semilletrat– és més comunicativa que la poesia obscura. Això, en principi, és un truc aberrant –mesurar qualitats per quantitats–: ¿qui asseguraria, per exemple, que un idioma és més comunicatiu que un altre –l’alemany que el noruec, l’anglès que l’italià– calibrant-ho pel nombre de persones que el parlen o l’entenen?
Però l’ambició de la poesia clara hi és. Només que darrere el seu posat d’innocència, darrere la seva magnànima apel·lació a masses fantàstiques, s’amaga una voluntat docent que la poesia anterior, obscura o no, tendia a negligir. Hom necessita una poesia clara perquè urgeix usar-la com a tràmit, com a vehicle, d’uns continguts propagables –fins i tot propagandistes. (Observem que una dèria simètrica a la de la comunicació és la del missatge.) Ja sé que no tots els poetes del «comunicacionisme» incorren en el pecat de docència: és a dir, en el pecat de subjectar la poesia a intencions per-suasives, oratòries. Tanmateix, convé que en destaquem l’excés exagerat, enèrgic, delator dels ressorts fonamentals d’aquesta trama literària.
[...]