LITMIR.BIZ

Скачать книгу

o, senzillament, de la necessitat de mudar de pell o de fer un gir copernicà respecte a èpoques anteriors. Aquests no en són, per descomptat, els únics motius. Seria excessiu –si no impossible– d’esgotar-los, ara i ací, però si s’efectua una confrontació parcial de la poesia de Fuster amb alguns textos seus que reflexionen sobre el fet poètic, s’hi constaten divergències interessants, majoritàriament a causa del temps transcorregut entre el moment de l’escriptura poètica i el de la teorització. Així ho palesen, per exemple, certs aforismes i els pròlegs que escriví per a la segona edició d’Escrit per al silenci i per a Set llibres de versos.

      Val a dir, però, que els aforismes i els pròlegs esmentats no foren ideats amb el propòsit d’objectivar postulats immutables –tampoc els seus assaigs–, sinó amb el de burxar la curiositat del lector, en uns casos, i de prevenir-lo, sota la forma d’una captatio, en uns altres. Són textos, sobretot els aforismes, que inciten a la reflexió amb un estil penetrant i una dicció brillant, però que no sempre teoritzen; o siga, textos que exposen hipòtesis susceptibles de ser matisades en altres escrits, no tan restringits a la brevetat i la concisió epigramàtica del gènere. Per això els obvie de manera intencionada en aquest capítol i em base en un conjunt miscellani d’escrits fusterians concebuts amb una finalitat teoritzadora o, si més no, amb la intenció de fer conscients les experiències personals del poeta durant el procés de creació literària: principalment, cartes intercanviades amb altres escriptors, anotacions dietarístiques i assaigs literaris. En canvi, en capítols posteriors, incidiré en la relació entre alguns aforismes i poemes la temàtica dels quals és la creació poètica, com ara «La poesia», de Terra en la boca, i «art poètica», «art poètica bis» i «més art poètica», d’Ofici de difunt. Si bé es mira, tota prevenció és poca quan s’especula sobre poesia. Fuster mateix era conscient de les limitacions inherents a qualsevol argumentació en matèria poètica, just perquè reivindicava l’escriptura creativa com una experiència personal, sovint insondable i sempre intransferible, però mai reduïble a esquemes preconcebuts. Així ho explicava, per carta, a l’escriptor i editor Miquel Arimany en desembre de 1951, a propòsit dels diferents moments poètics a què responien els seus primers llibres de versos:

      Segurament, cada moment poètic, cada conat líric, té la seua exigència formal –única, unívoca. Hi ha inspiracions –ens servirem d’aquesta paraula per a entendre’ns– que per a ser rea-litzades fidelment, per a encarnar-se, demanen unes formes determinades, un ritme impulsiu cert, una temperatura pròpia en els mots i les imatges; forma, ritme i temperatura distints dels que demanen les altres inspiracions. Dins la unitat del mateix poeta, cada moment poètic és únic, independent, irreductible als altres moments poètics. Contribueixen que així siga, un munt de coses diverses: l’estat d’esperit del poeta en «aquell moment», l’atzar de les paraules, qualsevol revelació del subconscient, etc. És clar que tot açò és relatiu, però jo ho he sentit en experiència, i no ho expose com a teoria apriorística, sinó com a simple descripció d’un fet. Potser això no passa a tot poeta, però ja us ho dic, no pretenc generalitzar. Així us ho explique, i m’explique, la distància d’Ales o mans a Va morir tan bella; no és que em negue a acceptar la possibilitat d’una evolució, però en tinc els meus dubtes. D’altres coses que tinc escrites, i que no serà fàcil que es publiquen per ara, són al mateix temps contemporànies d’aquests sonets i radicalment distintes d’ells i d’Ales o mans. No m’he preparat mai el treball d’aconseguir una línia estilística personal, això que diuen un «estil propi», a base de tics nerviosos de llenguatge o de trepes verbals, repetits a consciència, que fan fàcilment identificable l’autor; al contrari, he procurat sempre aconseguir un moment estilístic únic en cada poema, servint una exigència interior de fidelitat a mi mateix, de fidelitat al moment inspirat. Si no ho he aconseguit, si, a despit de tot, he caigut en el tic o en la trepa, ha estat perquè no en sé més o perquè no puc més. (Fuster 1951a: s. p.)

      Les reflexions anteriors són d’una claredat de visió i una precisió absolutes. Difícilment podria haver-ho explicat millor. És cert que no enuncia cap poètica, però tampoc no ho pretén. L’operació és una altra: verbalitzar l’experiència del poeta sense terminologies críptiques, amb una llenguatge accessible, capaç de redimensionar conceptes com «inspiració», «estat d’esperit» i «temperatura». Com en tantes altres ocasions, Fuster es val de la seua intuïció per revelar amb aparent senzillesa allò que té d’essencial la creació poètica, per bé que no la delimita. En canvi, en el text «Fragment sobre la poesia», datat en 1955, n’aborda el problema conceptual, tot i acceptant d’antuvi la impossibilitat de trobar una definició satisfactòria que integre l’amplíssim repertori de textos literaris que, per un conveni tàcit de tradició secular, han estat designats com a poesia. Fuster n’hi assaja una definició aproximativa matisant la idea maragalliana del vers com un estat tèrmic del llenguatge:

      Jo proposaria una provatura d’acostament al problema, a partir d’unes paraules de Maragall. No sé si caldrà fer abans renúncia expressa a tota cautela rigorosa: aquesta nota manca de propòsit doctoral o doctrinal; es limita a relatar una meditació per a ús personalíssim i relativament inconcret. En un passatge de l’Elogi de la poesia, Maragall escriu: «el vers és un estat tèrmic del llenguatge». M’hauria convingut més que hagués dit: «la poesia és un estat tèrmic del llenguatge». Això no entrava ni potser podia entrar en l’esquema maragallià; a més, traslladant el concepte del vers a la poesia, augmenta la vaguetat metafòrica de la frase. Tanmateix jo no cito Maragall com a testimoni a favor d’una idea que em sembla interessant, sinó que no faig altre que apropiar-me uns mots de clar rendiment expressiu. Així, doncs, i a consciència de trair Maragall: «la poesia és un estat tèrmic del llenguatge». (Fuster 1975: 152-153)

      En conseqüència, afirma Fuster, la llengua del poeta ha d’estar sempre en una constant ebullició, sotmesa a una tensió violenta en l’intent de convertir l’inefable en afable. D’aquesta premissa, s’esqueixa la conclusió següent amb què finalitza el text:

      La poesia té el destí d’objectivar la zona més ardent del món d’un home, que sols per la poesia aconseguirà revelar-se. I encara es podria afegir que només hi ha poesia quan hi ha revelació. O si es vol sense un to tan terminant: la quantitat, o la qualitat, de la poesia és proporcional al grau de revelació que conté. No es tracta, naturalment, de revelar la seva anècdota humana, petita matèria de vida, però sí la decisió profunda i la consciència sagrada de la seva humanitat. Sigui quin sigui el contingut d’aquesta revelació, des del punt de vista exclusivament poètic el que hi compta és el fet de revelar-se i de com se’ns revela. Que és el que constitueix alhora la causa i el fi d’aqueixa passió dels mots, sempre renovada, en la qual el temps cessa i comença un misteri. (Fuster 1975: 157)

      Vist així, la poètica exposada en «Fragment sobre la poesia» es basa en la capacitat de «revelació». La fórmula, a priori, és senzilla: com més alt el grau de revelació, més poètic serà el text. Ara bé, no sols cal tenir present el fet de revelar-se, sinó també com s’hi produeix la revelació. Ací és on rau la dificultat: ¿com es revela l’inefable, és a dir, com es diu amb paraules allò que, per definició, no es pot dir? ¿Amb quin mitjà? ¿És només el mitjà allò que importa i ho fa possible? I quan dic mitjà, no em referesc en exclusiva a la qüestió formal, encara que no són pocs els textos en què Fuster reflexiona sobre la forma com a tret distintiu de la poesia. Potser siga «Els poetes i la poesia», inclòs en Causar-se d’esperar, l’escrit en què més remarca la dicotomia fons-forma, tot i atorgant a la poesia, en funció de la forma, el grau d’extremitud artística per diferenciar-la dels altres gèneres literaris:

      A un drama, a una novel·la, a un assaig, a un reportatge o a una especulació metafísica, no li demanem més art que l’imprescindible: l’art hi és un mitjà, i un mitjà sine qua non, però el que ens hi atreu i subjuga és la resta. [...] La Divina Comèdia no és menys rica en substància extraartística que la Comèdia Humana. Però no llegim el Dant com llegim Balzac, i la diferència de la nostra actitud correspon a un tipus d’expectativa també diferent, que ve impulsada, en cada cas, per l’índole pròpia

Скачать книгу