LITMIR.BIZ

Скачать книгу

Cultural de la Beneficència.

      Consolidada així la singular trajectòria de la Biennal de Pintura –cada vegada amb més ressò, solvència i prestigi–, a través d’aquesta activitat de promoció i mecenatge s’ha incorporat al Fons Patrimonial d’Art Contemporani de la Universitat de València –després de l’oportuna selecció i compra– un considerable conjunt d’obres adquirides pel Patronat Martínez Guerricabeitia.

      A tot això s’ha anat afegint, sempre a través dels eficaços enllaços i gestions del Sr. Jesús Martínez –autèntic motor de les línies d’actuació del Patronat–, una ja respectable sèrie de generoses donacions d’obres destinades també a incrementar els fons patrimonials, propiciades –d’una manera desinteressada– per destacats artistes que han col·laborat així, directament, amb el projecte de la Fundació General de la Universitat.

      Seria totalment improcedent per part nostra ocultar els esforços i els desitjos del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia –a mesura que s’aproxima acceleradament la commemoració del cinquè centenari de l’aprovació, per part dels jurats de la ciutat (el 1499), de les Constitucions de l’Estudi General de la Universitat de València– per tal que les activitats del Patronat Especial que porta el seu nom se sumen a les ambicioses iniciatives de l’Equip Rectoral perquè, finalment, puga fer-se satisfactòria realitat el somiat projecte que la Universitat de València dispose del seu propi espai museístic on es mostren, adequadament i de manera permanent, els fons patrimonials d’aquesta entitat històrica, i sens dubte –formant-ne part rellevant–, també els relatius a la Col·lecció d’Art Contemporani.

      Així mateix és obligat portar a col·lació, en aquest moment, les preocupacions del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia per fomentar el vessant d’estudis i investigació, recollit en els estatuts del Patronat. D’ací, per exemple, el conveni subscrit amb el Servei de Publicacions de la Universitat de València, que ha fet possible l’edició d’una sèrie de textos, integrats en l’acurada col·lecció «Estètica & Crítica», centrats en aportacions històriques, bàsiques en els dominis de la reflexió estètica i de la teoria de les arts, seleccionades totes de les fonts bibliogràfiques especialitzades, procedents dels segles XVIII i XIX, però també del XX.

      En aquesta línia, el Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia –amb el seu entusiasme i el seu eficient poder de convicció– ha aconseguit la col·laboració plural i el patrocini de diverses persones i entitats particulars, especialment d’algunes de les principals galeries d’art i industrials del país, preocupades, sens dubte, i mogudes –totes– per la tasca de donar ajut i de promocionar l’art i la cultura artística. Ací, com a director de la col·lecció «Estètica & Crítica», vull expressar-los un merescut reconeixement.

      Certament he tingut –per part meua– l’oportunitat, sobretot aquests darrers deu anys, de participar d’una manera més o menys directa en les distintes iniciatives promogudes pel Patronat Especial Martínez Guerricabeitia. Aquest fet m’ha convertit en testimoni de les seues il·lusions, de la seua capacitat de treball i de la seua sempre generosa i exemplar vinculació amb la Universitat de València, especialment en aquesta esmentada i coneguda frontissa de l’Art i el Mecenatge, de l’Art i el compromís polític.

      Per descomptat que, contemplant aquest entorn, constate la presència de persones que han facilitat gestions, han donat ajut a projectes i han aportat la seua significativa i concloent col·laboració, de dins de la Universitat i/o en el marc de la nostra societat, amb el Patronat.

      Parlar del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia és parlar del Patronat. Però parlar del Patronat Especial Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València requereix fer referència, en primer lloc, al context familiar del Sr. Jesús Martínez, que generosament el va fer possible, i també a l’entorn professional i social que, amb la seua diversificada participació, el sustenta. I no res millor que aquestes oportunes circumstàncies de la laudatio per a reconèixer-ho públicament, perquè sentir-ho de manera privada potser ho hem fet ja moltes vegades.

      Com a membre d’aquesta universitat, que quede, doncs, patent, amb admiració i amistat, el nostre sincer i compartit agraïment per allò realitzat i el nostre ànim i col·laboració per a les iniciatives i els reptes futurs que el Patronat Martínez Guerricabeitia –ens consta– té projectats per a un futur prometedor i il·lusionador.

      Moltes gràcies.

       Discurso de recepción de la Medalla de la Universitat de València

      JESÚS A. MARTÍNEZ GUERRICABEITIA

      Magnífico y Excelentísimo Sr. Rector,

      Honorable Conseller de Cultura,

      Excelentísimo Sr. Presidente de la Diputación de Valencia,

      Ilustres autoridades,

      Profesores de la Universitat de València,

      Señoras y señores, amigos todos:

      La Junta de Gobierno de la Universitat de València, presidida por su Excelentísimo Sr. Rector, tomó el acuerdo de concederme la Medalla de la Universitat. Creo que por muy benignamente que lo haya considerado, excede cualquier merecimiento aplicable a lo que para mí ha sido una entusiasta y generosa contribución a la puesta en marcha de la Bienal Martínez Guerricabeitia y el consiguiente inicio de una colección de arte pictórico actual. Es decir, siento que, además de haber disfrutado, se me galardona por ello.

      Quiero pues testimoniar mi agradecimiento a la Universitat de València por haberme brindado esta oportunidad de participar en un proyecto tan deseado, así como a todos aquellos que durante estos años han apoyado, muchos de forma anónima, la organización de las sucesivas bienales, y que han sido un estímulo a mi esfuerzo por garantizar su continuidad y crecimiento.

      Según me indicó cariñosamente el Sr. Vicerrector de Cultura, la ocasión requiere decir algunas palabras ad hoc. Así que, aunque no me sienta gremialmente incluido, lo haré sobre los mecenas y el mecenazgo, tema oportuno, aunque tal vez atrevido, cuando probablemente haya hoy aquí otros que puedan hacerlo más extensa y profundamente. Anticipo, pues, mis excusas y estoicamente atenderé posteriores críticas, que trataré de reducir haciendo corta esta intervención.

      Anteriores sin duda en el tiempo, y en otros espacios, hubo personas que ejercieron la misma labor, pero rutinariamente quiero mencionar al que ha dado nombre a una actividad que abarca hoy múltiples campos. Me refiero a Cayo Cilnio Mecenas, ciudadano romano de rica familia, orgulloso de su origen etrusco y estirpe real, y con elevada educación, razones todas que lo acercaron a Octavio Augusto, de quien fue consejero. Intervino en muchos asuntos de estado, como la paz de Brindisi, la reconciliación de Octavio con Marco Antonio y los arreglos matrimoniales de Octavio con Escribonia; al tiempo que protegía a Virgilio, Horacio, Propercio, y a muchos otros escritores, quienes a su vez le dedicaron algunas de sus obras más famosas. También fue autor de alguna obra que Quintiliano y Séneca juzgaron mediocre. Además, este último censuró sus excesos y su vida disipada: críticas que hoy carecen de relevancia frente a su actividad como protector de poetas, hasta el punto de haber dado nombre al patrocinio de las letras y las artes.

      El estudio del mecenazgo es un tema altamente sugestivo. Sirva como ejemplo mencionar el de los papas, el de príncipes italianos, como los Médici, o el de los monarcas del Barroco. Yo voy solamente a citar, interesado como estoy en las zonas oscuras y menos congruentes del pasado, tres o cuatro ejemplos de mecenazgo más recientes, de particular interés por su proximidad al poder, y porque reflejan una dicotomía muy frecuente en la figura del mecenas.

      Tres ilustres norteamericanos son emblemáticos en este contexto: Henry Clay Frick, Andrew Carnegie y Andrew William Mellon; paradigma de posteriores generaciones de multimillonarios estadounidenses, opacados hoy por los McDonald, Bill Gates y otros, a los que actualmente admiran tantos jóvenes en el mundo como objeto de emulación.

      Henry Clay Frick fue

Скачать книгу