LITMIR.BIZ

Скачать книгу

intr. ‘causar sensació, impressionar fortament’. «–Bonico sí qu·és. / –Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.

      arrap 1 m. ‘imatge, rèplica’. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. → escopinyada. 2 m. ‘delicte, robatori’. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea d’‘agafar amb les mans, amb les ungles’. → ungla, ungler.

      arrapaaltars m. i f. ‘beatot, -a’, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a d’aquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «–Que blasfèmia! (...) / Valga’m el Ànchel Custodi!... / –Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) (→ rata d’iglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars se’n va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «se’n vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a l’ALPI només es recull rapaltars ‘beata’ a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-s’hi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.

      arrapa i fuig, a (d’) loc. ‘a corre-cuita, de pressa i sense fixar-s’hi’. «ham dinat d’arrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos d’auca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) d’arrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) d’arrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.

      arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, d’origen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut proposicional de l’enunciat.

      arrastrada de màrfega loc. ‘pensada inoportuna, desencertada’. «El nostre amic Pepe Taroncher té unes arrastraes de màrfega dels mateixos dimonis. (...) Li digué al consechal (...) Visent Miquel Chillida que durant el temps que fon alcalde de aquell extinguit munisipi no féu ninguna millora ni res de profit (...). Atacant a Miquel en la forma en què ho féu, demostrà estar equivocat de barra a barra» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 4). Loc. NR. Cf. eixir amb la màrfega arrastrant ‘retreure coses importunament’ (DCVB, VII, 241). Metàfora.

      arrastrat -ada adj. i m. i f. ‘vil, dolent, miserable’. «que prou temps habem patit, / per causa dels arrastrats» (Rafelo de Picasent, 6), «–Els egoistes sols busquen / la sehua comoditat (...) / –Ay! indignes arrastrats!» (Civera, 1809: 6), «–Si u ve en lo cor en les mans. / –Més valguera que vinguéreu / en un pollastre, arrastrats!» (Escalante, I, 566). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Pres del castellà arrastrado, da ‘persona despreciable, ruín e innoble’. Vegeu Sanmartín (1998: 55) i Luque et al. (2000: 41).

      arrear 1 tr. ‘pegar a les persones per fer-los fer via’. «Michafiga (...) arreplega a tots los de la chunta del Mole y (...) escomensa a arrear-los a tots en lo gayato cap a Alacuàs (...). El Garrut y els atres li dien que no els pegara gayataes, y els diguera a on anaben» (El Mole, 1840-41: II, 35-36). Derivat de la interjecció de creació expressiva arre, usada per fer caminar les bèsties. Ací aplicat humorísticament a les persones. En català general arri i arriar (cf. DCVB, II, 12, 24-25; DECat, I, 423-424). 2 tr. ‘pegar, colpejar’. «de una vara li’n féu vint-i-cuatre, / damunt del reñó, / y els arrea sinse detensió» (Dotor de Madrid, 3), «Sobre estar espabilat, / li han arreat bona seba» (Chiste grasiós y divertit para cantar, 4). Accs. NR al DECat ni al DIEC. (s. v. arriar), 1a doc. (1, 2). Per extensió s’aplica a l’acció de pegar en general. 3 tr. ‘dir mentides’. «una persona digera quant més y més grans boles arrea, més gust dóna y fa baquejar de riure» (Tipos, 129). Acc. NR. Cf. arrear-li a un una bola ‘decir a uno o echarle un embuste’ (MGad.). La mentida, la bola, manté una certa analogia funcional i semàntica amb les veus usades com a complement directe amb aquest verb expressives de colps o de dany físic: arrear (a algú) una bocinada, un calbot, una galtada, una tana, un pesic (cf. EscLl., MGad.), però en aquest cas el perjudici, el «colp», és més aviat moral. 4 intr. ‘marxar, anar-se’n’. «El fan puchar en la tartana, al siñor (...), y arreen camí de Valènsia» (El Mole 1840-41: I, 39), «Toni! Ve mon pare, arrea» (Fambuena, 1877: 10). Acc. NR al DECat ni al DIEC, ND (s. v. arriar). Com en la primera accepció, amb el sentit de ‘marxar, anar-se’n’, s’utilitza col·loquialment el verb arrear amb subjectes personals. De vegades, amb complements afegits, amb funció intensificadora: «Que vénen! Arrea en tot lo fil!», «Va, arree en tot el vent!», en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 106, 117). 5 prnl. ‘beure’s’. «tirava mà de la bota y s’arreava una bona píndola» (Ensisam, 256). Acc. NR. Probablement cal relacionar-lo amb el el sentit de ‘pegar, colpejar’, per l’impacte que produeix una bona «píndola» de vi.

      arredonir prnl. ‘alliberar-se de vanitats i preocupacions mundanals’. «Chicos, obriu eixos ulls, / coneixeu la veritat. / No os vistau de la mentira, / que algun dia hau de plorar / les llàgrimes com lo puñ (...). / Arredoniu-se, y mireu / dabant, y què hi a demà, / per a que, cuant toque l’hora, / os encontreu chusts y sants» (Leon, s. a., 4). Acc. NR. Cf. arredonir-se ‘redondearse o descargarse y exonerarse de todo cuidado, deuda, etc.’ (Esc.). En castellà redondearse ‘descargarse de toda deuda o cuidado, acomodándose a lo que se tiene propio’ (DRAE, 1970: 1118). La rodonesa es defineix per la qualitat de completesa i perfecció. D’ací que s’aplique figuradament a una conducta humana que cerca un grau més elevat de perfeccionament moral. La metàfora que es crea connota una concretització d’un comportament anímic.

      arreglaparròquies m. i f. ‘manifasser, persona que es fica en afers d’altri sense demanar-li-ho’. «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets» (El Mole, 1840-41 I, 260). Mot NR. També en Peris Celda (1922: 12); en Martí i Adell (1988: 126) ser un arreglaparròquies ‘un doctor, en l’ús popular del terme’. Sinònim d’arreglador (DCVB, II, 15). És bona prova de la influència de la religió en la nostra societat i, consegüentment, en la creació lèxica. Comporta una extensió semàntica del sentit literal de la paraula, ja que la tasca de mitjancer d’un arreglaparròquies va més enllà de l’àmbit mèrament parroquial. També hi ha unes connotacions humorístiques, ja que el mot s’usa en sentit burlesc i irònic, aplicat a una persona la intervenció de la qual es considera sobrera, i fins i tot negativa.

      arreglo m. ‘amant’. «Asò és que tens atre arreglo?» (Balader, 1871a: 29). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. ND. Manlleu del castellà, on arreglo, apaño i avío tenen un sentit similar col·loquialment (cf.

Скачать книгу