Diccionari històric del valencià col·loquial - Joaquim Martí Mestre Biblioteca Lingüística Catalana

Скачать книгу

un cariñet / ara qu·estem a soletes... / –Nelo, no me comprometes. / (...) T’aprecie y tendria ganes / de pegar-te un fort abràs» (Merelo, 1864: 9v). 3 prnl. ‘anar, marxar, dirigir-se cap a una direcció, acostar-s’hi’. «el Verderol mou dretet a Moncada; d’allí s’amorra cap a Burchasot» (El Mole, 1837: II, 255), «el tal escribent s’ormechà alguns coneiximens en la cort, y s’amorrà cap a allà en lo camí entre cames» (El Mole, 1840-41: I, 186). Accs. NR. Verb derivat del substantiu morro, amb transformacions semàntiques del sentit literal d’amorrar, amb les idees de direccionalitat i d’aproximació.

      amoscar / amoixcar prnl. ‘enutjar-se; disgustar-se’. «No t’amosques» (La nit que vénen els músics, 8), «–Patrísia? / –En Valènsia està. / –Y cuant ve? / –No serà pronte, / que·l tio... / –Tort ix el conte; / tan tort que tindrem tortà. / –Sospechar tu...? / –No t’amosques» (Palanca, 1871b: 3), «el que se amoixque (...) tendrà dos treballs» (El bou, núm. 3, p. 4). Mot NR al DIEC i ND al DCVB. Figura en Esc. En castellà, amoscarse ‘molestarse’, des del segle XVI (DCECH, I, 160). La metàfora deu procedir de la molèstia que provoquen aquests insectes, com en el castellà mosquearse (cf. Sanmartín, 1998a: 581).

      amostassat -ada adj. ‘irritat; disgustat’.«Em pense que se’n va Quico / un tantico amostassat» (Sainets il·licitans, 106). Mot NR. El recull Esc.; també en castellà, amostazarse (Moliner, I, 169). Segurament és un derivat de mostassa, amb el prefix a-, per associació metafòrica de la irritació i l’enuig amb la picantor de la mostassa (cf. Chamorro, 2002: 89).

      ample -a 1 adj. ‘satisfet, ufà’. «Ya tens a nòstron home més aconsolat, més ample, més desahogat que una comare» (El Mole, 1837: III, 69), «L’ha vist? Més ample que un lobo / per dabant de mi ha pasat» (Escalante, I, 214). Cf. estar o posar-se (algú) més ample que llarg ‘llenar-se de satisfacción, desvanecerse, engreirse, pagarse’ (EscLl., MGad.). La sensació espacial d’extensió, d’amplària, s’identifica psicològicament amb la satisfacció i la ufanor personals. L’amplitud espacial proporciona una sensació de complaença, al contrari de l’angoixa i l’aclaparament que solen provocar els espais estrets. 2 adj. ‘esplèndid, generós, munífic’. «El cas és que va morir / en molta hacienda y prou japes, / vivint sempre asacanat, / fet un pobre miserable, / quan podia haver gastat / desfrutant y regalant-se, / si fóra manco mesquí / y s’havera portat més ample» (Troços, 114), «tenia la falta de no ser generós (...). Tenia el cor molt estret, y no sabia casi may mostrar-se ample en ningú» (Espardenya, 97). Accs. NR. L’absència de restricció espacial s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, amb l’actitud de la persona que no es veu comprimida, limitada, en la seua activitat vital per la dèria de restringir les despeses, d’estalviar.

      ampomar → empomar.

      amuntonador -dora / montonador adj. i m. i f. ‘exagerador, persona que ho abulta o exagera tot’. «–¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) –Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «–Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) –Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.

      amuntonar / amontonar intr ‘exagerar, inflar’. «–Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / –Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «–Duya un duro. / –Tres. / –Siñor, / quin modo d’amontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «–Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va l’aigua, / que estic alerta. / –Massa t’amontones. / –Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).

      anar 1 prnl. ‘tenir diarrea’. «malicià (...) que li volien tocar la retaguàrdia y, encara que se n’anava com a merda de lladre, pren y en dos brincos ya s’ha possat a veure vindre» (Rondalla, 30). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. Intensificat amb la comparació com a merda de lladre. També se’n diu jocosament anar-se’n de copes: «en un dolor de ventre que el fasa anar-se’n de copes» (El Mole, 1837: II, 360). 2 a mig anar loc. ‘mig gastat’. «–Eu, que eres prou rompedor! / Pos la setmana passà / te’n llevares un parell! [d’espardenyes] / –Pos ja el tinc a mig anar» (Sainets il·licitans, 105). Cf. anarse’n ‘corrompre’s, llançar-se a pedre’ (Sancho Cremades, 1995: 134). 3 anar a emblanquinar (el trespol de l’Albufera) loc. ‘anar a mal viatge’. «Que se’n vacha a emblanquinar / el trespol de l’Albufera» (Escalante, I, 137), «–Ya t’ha dit vint-i-sinc voltes / que per a chendre el teu bras / no és del meu gust. Te hu ha dit? / –Home, vacha a emblanquinar» (ibid., 305). Metàfora jocosa. 4 anar a escaparrar loc. ‘anar a mal viatge’. «Dons vaigen a escaparrar!» (Ros, 1763: 4), «Si a cas algun ballador / os embia a demanar, / si hau de seguir mon parer, / que se’n vacha a escaparrar» (Ros, 1748: 3). 5 anar-se’n cap arrere loc. ‘envellir’. «–Yo molt bé, y vosté, so Pere. / –Yo ya me’n vaig cap arrere, / val ya molt poc ma presona» (Millàs, 1871). Locs. NR. Metàfora.

      anatomia / atomia / otomia, fer (l’) loc. ‘matar’. «y si se acostava / algun llop y les vaques mirava, / en algun revés [el toro] / el tirava de camp a través, / y si el reprenia / l’acorava, y de ell fea anatomia» (Chiste de un lleñeter, 2), «Pués si no li pare al Tort / un quite, em fa la otomia. / Mire, que aplegà a raspar-me» (Escalante, III, 204), «Aguarda’t, pués, mahomista, / que tinc dentà la corbella, / y et vach a fer l’atomia, / com feren en Visantet» (Bañs, 6). Loc. NR. Hipèrbole que emfasitza la idea de la mort. Cf. fer una automia ‘fer alguna cosa que se n’ix de la normalitat’, a Elx (Segura, 2003: 170).

      ancendre → encendre.

      ancisam → encisam.

      andalúvio 1 m. ‘gresca, avalot’. «Pos ya són enemics els tres pilots, y ya se mou un andalúbio entre ells que·l dimoni que·ls entenga y que·ls aguante» (El Mole, 1837: III, 23). Variant formal vulgar de diluvi, amb -o final per influència del castellà diluvio. La forma andaluvi figura en Esc., EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en els semes d’‘agitació’ i ‘desordre’ associats a un fenomen atmosfèric tan calamitós com aquest. 2 m. ‘gran quantitat d’alguna cosa’. «–Què diu eixe dimoni de correu? / –Diu un andalúbio de coses» (El Mole, 1840-41: I, 93). Mot NR. Metàfora intensificadora.

      andana f. ‘càrrec elevat, important’. «Yo miraré molt qui pucha a l’andana ministerial» (El Mole, 1840-41: I, 214). Acc. NR. Metàfora. Pròpiament l’andana és el pis més alt de la barraca valenciana (cf. DCVB, I, 667). La metàfora aporta unes notes humorístiques i de proximitat ambiental, en relacionar el ministeri amb la vivenda característica dels llauradors valencians.

      andanada f. ‘dita graciosa i enginyosa’. «sempre ha hagut y hi aurà hòmens digers y divertits, que (...) en certs moments s’encontren inspirats y solten una dotoria o andanada que fa riure» (Tipos, 123), «Que dija de mare, tres fills, tres clechs! Se referix esta jarrà o modisme al bovo o bova que, havent vist ja en el carafalet a tres germans vestits en la hopa negra y a punt de penjar-los en la forca, figurant-se que eren capellans, soltà eixa andanà, que féu riure a tots en un acte tan trist com aquell» (ibid., 336). Acc. NR. També ‘reprensión, reconvención agria y severa’, sobretot en la frase soltar-li a u una andanada (EscLl., MGad.); igualment, en castellà andanada ‘reprensión,

Скачать книгу