LITMIR.BIZ

Скачать книгу

      ... Un dia calorós d’estiu de la seva infantesa, el Noi dels Ulls Blaus acompanya el seu germà gran a la part més fonda del riu, on han llançat les xarxes de pesca la nit abans. El seu germà se submergeix dins l’aigua profunda; el seu cos forada l’aigua com un roc feixuc que cau al riu. De sobte, s’aixeca una onada i en el deixant, pocs instants després, tan sols s’hi veu la mà, que demana ajuda al Noi dels Ulls Blaus. Com que és petit, el Noi dels Ulls Blaus no aconsegueix aferrar la mà del seu germà. Només plora i plora; plora durant hores amb l’esperança que el seu germà sortirà a la superfície. Però ha desaparegut. Al cap de dos dies treuen el seu cos del riu tocant el dhol, un tambor tradicional que serveix per a transmetre missatges. El so del dhol persuadeix el riu a tornar el cadàver negat: una relació musical entre la mort i la natura...

      El Noi dels Ulls Blaus porta dins seu aquest vell record malaltís en aquest viatge. L’aigua li fa una por espantosa. Així i tot, aquesta nit es dirigeix a tot drap cap a l’oceà per embarcar-se en un viatge de gran magnitud. Un viatge ominós per sota del qual hi ha aquest terror immens i antic...

      Els camions travessen a gran velocitat la selva densa i destorben el silenci de la nit. Havent passat tantes hores asseguts al terra de fusta del camió, el cansament es reflecteix en tots els rostres. Una o dues persones han vomitat i han tret tot el que han menjat en envasos de plàstic.

      En un altre racó del camió hi ha una parella de Sri Lanka amb una criatura de mesos. La majoria dels passatgers són iranians, kurds, iraquians, i tots semblen fascinats per la presència d’una família singalesa. La dona té els ulls foscos i és d’una bellesa extraordinària. S’està asseguda amb la criatura, que encara mama, als braços. El seu company mira de consolar-los; els cuida tan bé com pot. Té la necessitat de demostrar a la dona que els dona suport. Durant tot el viatge, sembla que l’home vulgui tranquil·litzar-la fent-li massatges a les espatlles i abraçant-la fort quan el camió trontolla per culpa dels sots de la carretera. Però és evident que a la dona només la preocupa la criatura.

      L’escena en aquest racó és amor, esplendorós i pur.

      Però la dona està pàl·lida i, en un moment determinat, perboca dins d’un envàs que li porta el marit. No conec el passat d’aquesta parella. Qui sap si el seu amor duia implícites les dificultats que els han portat fins a aquesta nit esfereïdora? És evident que el seu amor ho ha suportat tot; això es veu en la cura que tenen del nen. Sens dubte, el cor i els pensaments d’aquesta parella també estan marcats per les experiències que els han empès a fugir de la seva terra.

      Als camions hi ha mainada de totes les edats. Criatures a les portes de l’edat adulta. Famílies senceres. Un kurd detestable, cridaner i sense cap consideració pels altres, obliga tothom a respirar el fum del seu cigar durant tot el viatge. L’acompanya la seva dona, molt demacrada, un fill adult i un de petit que és un torracollons. Aquest nen té els trets físics de la mare i el caràcter del pare. Martiritza a tots els del camió amb els seus crits, comportant-se com si tot fos de broma, i molesta tothom amb la seva impaciència i mala educació. Fins i tot treu de polleguera el contrabandista de persones, que l’escridassa. «Segur que quan aquest nen sigui gran serà cent vegades més desconsiderat que el seu pare», penso.

      Els camions redueixen la velocitat; sembla que hem arribat al límit de la selva i som a la vora del mar. El contrabandista de persones comença a moure les mans febrilment: tothom ha de callar.

      El vehicle para.

      Silenci... silenci.

      Fins i tot el nen torracollons entén que no ha de fer soroll. La nostra aprensió està justificada; ens fa por que la policia ens enxampi. Moltes vegades han detingut la gent a la platja, just abans que poguessin pujar a la barca.

      Ningú no fa gens de soroll. El petit singalès s’aferra en silenci al pit de la seva mare; mira però no mama. El mínim soroll o plor ho espatllaria tot. Tres mesos de vagar, desplaçats i afamats, per Jakarta i Kendari. Tot depèn del silenci.

      La fase final.

      A la platja.

      Fins ara he suportat quaranta dies de passar gana al soterrani d’un hotel diminut de Kendari. Aquesta ciutat ha estat des de sempre un pol d’atracció per als refugiats, perquè és un punt de connexió, un lloc des del qual és fàcil negociar el següent viatge. Quan vaig arribar-hi, Kendari es veia desolada com un cementiri.

      Ara hi havia tanta policia a tot arreu que em vaig haver d’amagar al soterrani d’un hotel. Se’m van acabar els diners i la gana va començar a afectar-me el cos i l’ànima. Em despertava d’hora i devorava una torrada, un tall de formatge i una tassa de te bullent amb munts de sucre. Era l’única cosa que trobava per menjar, l’única cosa que m’ajudava a passar el dia i la nit. La policia que patrullava per la ciutat ens buscava fins i tot a sota les pedres; no podia relaxar-me ni un segon. Ficaven tothom qui trobaven a la presó i al cap d’uns quants dies els deportaven. Fa mal de només imaginar-s’ho. Tornar al punt de partida seria una sentència de mort.

      Així i tot, els últims dies que vaig estar a Kendari, esmorzava i aprofitava el moment per sortir de l’hotel. A les hores humides abans que claregés el dia, estava segur que la ciutat dormia i que no trobaria cap policia tafaner pel camí que agafava per endinsar-me a la selva.

      Travessava una carretera curta asfaltada —sempre tremolant de por— i m’endinsava en uns boscos silenciosos delimitats per tanques de fusta. Crec que eren propietat privada; de només ser-hi, em sentia com si cometés un delicte, però no va aparèixer mai ningú. Al mig d’una plantació immensa de cocoters, hi havia una caseta bonica. Sempre hi veia un home baix, envoltat d’un munt de gossos curiosos que no paraven de moure la cua. L’home em somreia i em saludava amb la mà. Aquell somriure amable m’ajudava a continuar baixant pel camí sense asfaltar que travessava la plantació amb una sensació de seguretat.

      Un tronc molt gros havia caigut vora el camí, a prop d’un arrossar negat d’aigua. M’hi asseia, encenia un cigarret, contemplava l’entorn natural i allunyava els pensaments tumultuosos i la gana. Quan acabava el cigarret, el sol ja començava a enlairar-se i jo me’n tornava a l’hotel pel mateix camí que travessava la selva. L’home baix em saludava altre cop amb aquell somriure afable. Els cocoters que s’alçaven vora el camí i el petit arrossar verd del final del camí, els moments bonics que hi passava, ara són per a mi una imatge divina.

      La meva vida aquests últims tres mesos ha estat bàsicament una vida de por, tensió, fam i desplaçament, però també d’unes quantes hores assegut al tronc d’aquella plantació divina. Aquests tres mesos volàtils han culminat ara en aquest moment paralitzador en què el plor d’un infant ens podria retornar al punt de partida del viatge.

      El camió recorre uns quants metres per la costa silenciosa, després apaga el motor. Avança per la platja a poc a poc, com un caçador, després es queda parat i silenciós. El cor se m’accelera. Tot podria anar-se’n en orris en un no res.

      M’estrenyo la motxilla contra el pit, preparat per saltar del camió, preparat per a una persecució, per a una fugida en aquesta platja fosca i desconeguda. Encara que la policia ens trobi, no puc anar a la presó. Em vénen a la memòria les experiències d’altres desplaçats que m’han explicat aquests últims mesos. «La policia no dispara mai bales... Quan t’ordenen que t’aturis, has de córrer tant com puguis. No et quedis quiet». Tinc els cordons de les sabates ben lligats.

      El camió es torna a posar en marxa i va una mica més enllà. Una empenta més i ja serem a l’oceà. Estic nerviós com un nen, això em turmenta. Vull que l’home de pell endurida i morena ens mani que baixem del camió, però està ocupat conversant amb el conductor mentre amb la mà ens indica que no fem soroll. El nen torracollons no para de riure per sota el nas. Probablement és l’únic que no té por, per a ell això només és un joc emocionant.

      El matrimoni singalès s’abraça per la cintura. Ofereixen una imatge tranquil·litzadora, asseguts tots dos amb el cap recolzat l’un en l’altre.

      Un sentiment reconfortant; dos cossos

Скачать книгу