LITMIR.BIZ

Скачать книгу

germanes. No podia ni pronunciar el seu nom. A qui coi li agrada parlar de germans grans que estan a la presó? Quedava clar que als meus pares, no. I a les meves germanes, tampoc.

      Potser em va afectar tot aquell silenci al voltant del meu germà. Crec que sí. No parlar pot fer que un noi es torni bastant solitari.

      Els pares eren joves i la ballaven magra quan van néixer les meves germanes. «Ballar-la magra» era l’expressió preferida dels pares. Un temps després de tenir els tres fills i intentar acabar la universitat, el pare es va allistar a la Marina. Llavors se’n va anar a la guerra.

      La guerra el va canviar.

      Jo vaig néixer quan va tornar a casa.

      De vegades penso que el pare és totes aquestes cicatrius que porta a dins. Al cor. Al cap. Pertot. No és tan fàcil ser el fill d’un home que ha anat a la guerra. Quan tenia vuit anys, vaig sentir la mare parlant amb la tieta Ophelia per telèfon.

      –Crec que per a ell la guerra no s’acabarà mai. –Més tard vaig preguntar a la tieta Ophelia si allò era cert.

      –Sí –va dir–, és cert.

      –Però per què la guerra no deixarà tranquil el meu pare?

      –Perquè el teu pare té consciència –va dir.

      –Què li va passar, a la guerra?

      –No ho sap ningú.

      –Per què no ho explica?

      –Perquè no pot.

      De manera que així estaven les coses. Als vuit anys, jo no sabia res de la guerra. Ni tan sols sabia què era la consciència. L’únic que sabia era que de vegades el meu pare estava trist. Odiava que estigués trist. També m’entristia a mi. No m’agradava la tristor.

      Era el fill d’un home que duia la guerra del Vietnam a dins. Sí, tenia tota mena de motius tràgics per sentir-me desgraciat. Tenir quinze anys no hi ajudava. De vegades pensava que tenir quinze anys era la pitjor de les tragèdies.

      Quatre

      Quan anaves a la piscina, t’havies de dutxar. Era una de les normes. Sí, normes. Odiava dutxar-me amb altres nois. No ho sé, és que no m’agradava. A alguns nois els agradava xerrar molt, com si fos el més normal del món, estar a la dutxa amb una colla de nois parlant del professor a qui no podies ni veure o de l’última pel·li que havies vist o de la noia amb qui volies que passés alguna cosa. Jo no, jo no tenia res a dir. No era el meu fort.

      Vaig caminar fins a la piscina, em vaig asseure a la part poc fonda i vaig ficar els peus a l’aigua.

      Què fas en una piscina quan no saps nedar? Aprendre’n. Suposo que aquesta és la resposta. Jo havia aconseguit ensenyar el meu cos a flotar a l’aigua. D’alguna manera, havia topat amb algun principi de la física. I el millor de tot és que havia fet el descobriment tot sol.

      Jo tot sol. Estava enamorat d’aquesta frase. No era gaire bo demanant ajuda, un mal hàbit heretat del pare. I, en qualsevol cas, els monitors de natació, que es feien dir socorristes, eren uns merdes. No tenien cap interès per ensenyar a nedar a un pocapena esquifit de quinze anys com jo. Estaven molt més interessats en les noies amb pits acabats d’estrenar. Estaven obsessionats amb els pits, la veritat. Una vegada vaig sentir que un socorrista li deia a un altre socorrista, quan se suposava que havia d’estar vigilant un grup de nens petits:

      –Una noia és com un arbre ple de fulles. L’únic que vols és enfilar-te a l’arbre i arrencar-les totes.

      L’altre noi va riure.

      –Que burro.

      –No, soc poeta –va dir–. Un poeta del cos.

      I llavors tots dos van esclatar a riure.

      Sí, segur, eren Walt Whitman en potència, tots dos. A veure, el cas era que no m’interessava gaire passar l’estona amb una colla de nois. Vull dir que amb ells em sentia molt incòmode. No sé exactament per què. És només que, no ho sé, no hi encaixava. Crec que m’avergonyia molt, ser un noi. I em deprimia de debò que existís una possibilitat clara de créixer i acabar convertint-me en un d’aquells imbècils. Una noia era com un arbre? Sí, mira, i un noi és tan llest com un tros de fusta morta infestada de termites. La mare hauria dit que només estaven passant una fase. Que aviat recuperarien el cervell. Segur que sí.

      Potser la vida era només una sèrie de fases (una fase darrere l’altra darrere l’altra). Potser, en un parell d’anys, jo també estaria passant per la mateixa fase que els socorristes de divuit anys. Tampoc és que cregués del tot en la teoria de les fases de la meva mare. No em semblava una explicació, més aviat em semblava una excusa. No crec que la mare entengués del tot el món dels nois. No l’entenia ni jo, i jo era un noi.

      Tenia la sensació que hi havia alguna cosa que no funcionava, amb mi. Suposo que era un misteri fins i tot per a mi mateix. Quina merda. Tenia problemes greus.

      Una cosa quedava clara: de cap de les maneres pensava demanar a cap d’aquells idiotes que m’ajudés amb la natació. Valia més estar sol i deprimit. Valia més ofegar-se.

      Així que vaig continuar aïllat i mig flotant a la piscina. Tampoc és que m’ho estigués passant bé.

      Llavors va ser quan li vaig sentir la veu, una mica estrident:

      –Et puc ensenyar a nedar.

      Vaig moure el cul fins al racó de la piscina i em vaig posar dret dins l’aigua, amb els ulls mig tancats, enlluernat pel sol. Ell es va asseure a la vora de la piscina. El vaig mirar amb recel. Si un paio s’estava oferint per ensenyar-me a nedar, era evident que no tenia amics. Dos paios sense amics? Allò prometia.

      Jo tenia una norma segons la qual era preferible avorrir-se sol que avorrir-se amb algú altre. Vivia bastant d’acord amb aquesta norma. Potser és per això que no tenia amics.

      Em mirava. Com esperant. I llavors va tornar a dir:

      –Et puc ensenyar a nedar, si vols.

      En certa manera, m’agradava la seva veu. Sonava com si estigués refredat, no ho sé, com si estigués a punt de quedar-se afònic.

      –Parles estrany –vaig dir-li.

      –Al·lèrgies –va dir ell.

      –A què ets al·lèrgic?

      –A l’aire. –Això em va fer riure.

      –Em dic Dante –va dir. Això encara em va fer riure més.

      –Perdona –vaig dir.

      –No passa res. La gent sempre se’n riu, del meu nom.

      –No, no –vaig dir jo–. Passa que jo em dic Aristòtil.

      Se li van il·luminar els ulls. Estava disposat a escoltar cada paraula que li digués.

      –Aristòtil –vaig repetir.

      Llavors tots dos vam embogir una mica. De riure.

      –El meu pare és professor d’anglès –va dir.

      –Almenys tu tens una excusa. El meu és carter. Aristòtil, el meu avi se’n deia.

      I llavors vaig pronunciar el nom del meu avi amb aquest accent formal mexicà:

      –Aristótiles. I el meu primer nom és Àngel. –I llavors ho vaig pronunciar en castellà.– Ángel.

      –Et dius Àngel Aristòtil?

      –Sí. Aquest és el meu nom sencer.

      Vam tornar a riure. No podíem parar. Em preguntava de què rèiem. Només dels nostres noms? Rèiem perquè estàvem alleujats? O feliços? Riure era un altre dels misteris de la vida.

      –Abans

Скачать книгу