Pedagogies i emancipació - Marina Garcés et al.

Скачать книгу

paraules que van servir de convocatòria per a aquella trobada:

      Per crear nous mons, lluitar per altres formes de vida i construir configuracions socials diverses, primer cal imaginar-los. En tot procés emancipador la imaginació hi té un paper crucial, i ha de ser exercitada i posada en pràctica com una forma no sols de resistència, sinó també de transgressió; com la capacitat crítica de connectar elements aparentment dispersos o distants entre si. En aquest sentit, l’escola i el museu han estat pensats com a espais per a l’emancipació social, com uns llocs on la promesa d’un futur millor es feia possible, ja fos mitjançant la igualació del temps que suposa l’escola, ja fos pel temps suspès de la contemplació desinteressada de l’experiència estètica. Ara bé, alhora que es constituïen com a espais d’alliberament i possibilitat, albergaven la contradicció de ser espais de reproducció i de control social, llocs per a la normalització disciplinària. En un moment en què les pràctiques educatives semblen amenaçades per la productivitat i l’eficiència al servei d’un mercat laboral que captura els aprenentatges i que concep l’educació com un espai per al rèdit productiu i el benefici, volem pensar en els laboratoris pedagògics on l’educació ha actuat i actua amb finalitats diferents a l’acumulació de coneixement o la reproducció social; una educació com a espai polític i d’alliberament individual i col·lectiu.

      Aprendre a imaginar-se aborda la manera en què els processos formatius poden esdevenir espais per a l’activació d’una imaginació política que intervingui en l’àmbit social i es pensi com una possibilitat de producció de formes de vida. El -se del títol (d’«imaginar-se») apel·la a la col·lectivitat i alhora a l’individu. És el -se de la societat, composta per individus que formen part irremeiablement d’un món interrelacionat i interdependent. Per a aquest debat s’han convocat projectes i pensadors que, des de diverses pràctiques, puguin nodrir modalitats d’aprenentatge que permetin pensar i actuar d’una manera radical sobre la realitat. L’objectiu no és tant fer un diagnòstic de l’estat de la qüestió, sinó més aviat exercitar el pensament d’altres educacions possibles, per tal de redefinir els marges de la potència de l’educació. Una trobada per a la reflexió sobre pràctiques que il·luminin l’excepcionalitat d’aquest temps i que, davant l’actual controvèrsia entorn de la necessària renovació de l’escola, debati sobre el concepte d’innovació i la seva submissió a la pressió neoliberal de l’esforç, el rendiment i la productivitat.

      El títol del llibre, Pedagogies i emancipació, conté la contradicció mateixa de pensar des de les institucions sobre propostes educatives i pràctiques d’alliberament. D’altra banda, sabent que els nous relats de la modernitat europea inscrits en els seus programes institucionals i basats en els ideals d’emancipació, igualtat i llibertat, només van ser possibles per l’existència de la seva altra cara, l’explotació colonial i la negació d’altres formulacions epistemològiques, ens preguntem: ¿Com podem parlar d’emancipació des del museu sense caure en les mateixes dinàmiques paternalistes en què vam incórrer durant bona part del nostre passat recent?, ¿com ho podem fer, a més, si avui dia el desenvolupament de les pràctiques emancipadores està íntimament relacionat amb la construcció del subjecte emprenedor que es fonamenta en la constitució del jo-marca? Així, el llibre s’obre amb «El contratemps de l’emancipació», en què Marina Garcés parla d’aquesta relació entre educació i emancipació constatant-ne la complexitat, perquè l’educació és un sistema antagònic i contradictori que dona les eines per reproduir els vincles i al mateix temps en mostra els límits i convida a superar-los. D’altra banda, Janna Graham a «Tècniques per viure d’una altra manera. Anomenar, compondre i instituir d’una altra manera» ofereix algunes estratègies per abordar la pràctica pedagògica que, més que sostenir-se en mètodes alternatius a l’educació tradicional –pedagogies alternatives–, s’hauria de consolidar com una pràctica radical en la mesura que s’adreça a l’arrel de les coses i, de retop, a la vida d’aquells que formen part de l’acte educatiu per transformar les condicions de vida. En el marc del gir educatiu, en el qual els relats dels corrents pedagògics alternatius i les pedagogies radicals han penetrat les institucions artístiques, es fa imprescindible pensar quines són les cadenes d’explotació que aquests mateixos espais artístics perpetuen en els seus programes i accions educatives. Partint dels ensenyaments de l’escola moderna dels Freinet, de la pedagogia de l’oprimit o de diverses formes de l’educació popular, Graham proposa tècniques per viure d’una altra manera amb les quals es pugui articular educació i moviments socials, unes tècniques basades en el fet d’anomenar, compondre i instituir. Entre d’altres, hi ha la proposta de Paulo Freire, per a qui l’alfabetització crítica és una operació que serveix per interpretar el món més enllà dels textos i també per reanomenar-lo. Aprendre a anomenar el món és aprendre a posar nom a l’experiència pròpia i també és començar a escriure la història a contrapel. Anomenar serà el primer estadi per compondre i instituir altres maneres de viure que creïn horitzons postcapitalistes per connectar amb una nova vida o amb la pobresa luxosa o el luxe comunal, temes que ja vam explorar en altres llibres d’aquesta col·lecció com Petróleo i Comunismos por venir.

      Pel que fa a la necessitat d’anomenar el món, val flores proposa algunes «Activacions poètiques de la dissidència. Un hiat pedagògic per criar una llengua emancipadora». La pràctica de val flores desdibuixa els límits entre escriptura, pràctica docent i activisme feminista lèsbic queer. En el seu text reivindica la lesbianització de l’educació i també la producció de moments de destemps per escoltar d’una manera pedagògica que obrin espais per al dubte, el titubeig, l’assaig i l’error. Si Marina Garcés ens presenta el contratemps de l’emancipació, val flores obre les escletxes per a l’emancipació en els destemps que esquincen «la lògica colonial i l’heteronormativisme neoliberal». La seva proposta obre les possibilitats d’una pedagogia antinormativa que no es projecta com una suma de continguts, sinó que s’activa com un conjunt de gestos que interrompen els processos de normalització sexual i lingüística. Si com val flores afirma, «el que és personal és pedagògic», la invitació a atrevir-se a imaginar altres mons i obrir esquerdes en la imaginació normalitzadora exigeix una altra llengua i també comprometre’s a «desarmar els nostres vocabularis pedagògics i amb una manera de parlar en llengües que creï una fissura en l’ús comunicacional del llenguatge que organitza la gramàtica dominant de l’escriptura docent». Així doncs, la disputa per la imaginació educativa, ens diu flores, és una lluita per les paraules que construeixen els relats (im)possibles dels nostres cossos i es dirigeix als cossos que queden exclosos del nostre món, així com als sabers que no deixem existir.

      Completen el llibre les aportacions de Concha Fernández Martorell i Jordi Solé Blanch, que se centren en les problemàtiques que comporta la relació actual entre l’educació formal i la seva adaptació a les necessitats del mercat laboral. A «Observacions a la retòrica de les noves propostes pedagògiques», Concha Fernández fa un recorregut detallat per les mutacions que hi ha hagut, en aquests últims deu anys, en els plans educatius de l’Estat espanyol, i descriu la manera com les exigències i consideracions que s’han fet sobre el sistema públic d’educació poques vegades han tingut en compte les transformacions de la societat i, també, la complexa trama de subjectes i imaginacions que habita les aules. Fernández Martorell sostreu la pràctica educativa dels debats habituals als mitjans de comunicació, en els quals es parla contínuament del fracàs escolar, alhora que es criminalitza els adolescents mostrant-los gairebé com a assetjadors de professors incapaços que estan al caire d’una depressió o d’una crisi nerviosa. En el seu text qüestiona la retòrica de la innovació que ha envaït el discurs pedagògic, així com el marc en què s’inscriuen els programes educatius, que se centren més a adaptar els individus a una societat inexorablement canviant que a dotar-los d’eines per construir un món desitjable. Això fa que s’abandoni la pregunta fonamental de qualsevol projecte educatiu i social: educar, per a què? Si l’única cosa que sabem és que el futur serà indefectiblement canviant, ¿quin sentit té, doncs, l’educació? Davant d’un futur que no tenim cap possibilitat de transformar i al qual només podem adaptar-nos, l’educació es torna distòpica. En «L’educació com a camp de batalla», Jordi Solé aborda la manera com les últimes transformacions en el

Скачать книгу