La vida que aprenc - Carles Capdevila Plandiura

Скачать книгу

i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com l’avi, com el besavi. N’estava orgullós, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre l’home estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell. El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma d’un Scalextric que m’havien portat l’any anterior, la pista més senzilla. El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins d’una nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. L’havien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i per a mi. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i les pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula l’havia de fer un fusteràs de la talla del pare. D’això fa quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van saber triar el seu fuster.

      Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem l’endemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a l’alça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt –i res de bo– d’una colla de tanoques que sempre miraven d’humiliar-nos, i se’n sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui d’una altra generació. Tot allò m’ha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on m’han portat la vida i, sobretot, la feina.

      Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no t’hi fixis –Maíz, es deien– i alguns companys s’enfotien que no fossin Levi’s, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i m’hauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, me’n van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levi’s».

      Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levi’s sempre més.

      Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a l’ascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, d’accedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.

      El primer és el de l’agraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.

      El segon és no renegar mai d’aquests orígens. M’entristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se n’avergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.

      I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només s’engega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que s’amaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure un temps en què la meritocràcia garantia que l’esforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de l’atzar, sinó de forma més o menys sistèmica.

      Des de l’agraïment i el record de l’oportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar d’aquí a uns anys que a ells també els ha anat bé.

      Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de l’Est. Els opinadors de guàrdia denuncien l’obsessió per la carrera universitària i el desprestigi de l’FP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.

      Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que s’hagi perdut l’orgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú s’ha d’arremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que s’arremangui un altre.

      La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és l’abecé de l’aprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja m’hi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau m’ho retreuen: és una llàstima que deixis perdre l’ofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més d’un segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de l’escola.

      Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que s’ho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves d’aquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a l’exemple patern, l’ofici de fuster és el que més m’estimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.

      Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho

Скачать книгу