Contes de terror - Emili Bayo Tremola

Скачать книгу

Si no trobava algun ancià passejador o alguna brigada de treballadors en plena collita i m’entretenia a acceptar-ne un raig de vi de la bota i a petar una insulsa xerrada sobre l’anormalitat d’aquelles calors tardorenques o la pertinàcia de la sequera, el més normal era tornar a casa cap al migdia sense haver intercanviat ni una sola paraula amb cap mortal. Em cruspia un entrepà de secallona o qualsevol plat combinat al bar del poble i després m’asseia a la fresca de l’entrada de casa a dormisquejar una migdiada o a llegir alguna novel·leta de misteri o a totes dues coses alhora, sempre lamentant la impertinència de la construcció que tenia davant, un casalot antic que m’ocultava el que havia de ser una vista espectacular de la vall. Era un edifici de tova, enorme però humil alhora, construït amb la terra del solar adjacent, que, segons m’havia explicat la propietària de l’única botiga del poble, havia servit de fossar en temps immemorials. Els constructors de la casa no havien estat gaire curosos a l’hora de preparar la tova i el resultat era una mena de cementiri vertical, una paret de tres pisos on qualsevol atent observador podia distingir detalls pintorescos, com ara fèmurs, costelles i altres fragments ossis, un guarniment que invariablement provocava l’estupor dels visitants.

      Una tarda de dimarts, en despertar sobtadament d’una d’aquelles becaines que eren la màxima concessió que feia al son, la vaig veure per primer cop. Molt jove. Molt bella. Estava asseguda al graó d’accés al casalot i aguantava un llibre tancat amb la mà esquerra. Havia abandonat un enorme got als seus peus i el cap semblava desmaiat contra aquella paret, com si la beguda i els pensaments fossin una càrrega massa pesada. Tenia la mirada perduda, com si res del seu voltant meresqués un segon de la seva atenció. No tenia més de quinze o setze anys, però aquella manera estranya de ser-hi i no ser-hi em va retornar de cop la imatge de l’Ares, la meva filla estimada, la tarda que vaig obrir la porta de casa i va sortir a rebre’m una onada d’aigua d’un lleu color rogenc que vaig resseguir escala amunt, xapotejant l’angúnia i el dolor que ja intuïa, i vaig caminar fins al lavabo del primer pis i vaig cridar el seu nom i vaig obrir a empentes i puntades de peu la porta per trobar-la a la banyera sedada amb pastilles i amb els canells oberts, ja sense sang, perquè tota havia acabat barrejada amb l’aigua ixent de la banyera i escampada pel terra de tota la casa.

      Una adolescent de catorze anys té reaccions com aquesta, imprevisibles, va dir el doctor Esprit, reaccionen violentament contra un món que no entenen, castiguen els pares per no saber defensar-los d’ells mateixos, de les seves pors... però no va ser prou explicació, perquè ni l’Adela ni jo vam acabar de pair aquell terratrèmol de les nostres vides. La meva esposa va saber salvar-se culpant-me de tot i fent les maletes, però jo vaig haver de deglutir aquella bola indigerible que em rosegava com un corc en una habitació de l’Hospital Provincial, afartat d’antidepressius, de pena i de llàgrimes.

      Aquella tarda de dimarts, l’adolescent indolent que mandrejava davant el portal de la meva casa de lloguer em retornava la imatge de la filla perduda i el record d’una vida segurament feliç que mai més havia de tornar, però també aquell dolor, aquella immensa tristesa.

      —Llegeixes?

      Sense ser-ne conscient, m’havia aixecat de la butaca de vímet on passava quasi totes les tardes, havia travessat el carrer i m’havia plantat davant d’aquella jove desconeguda. El pes de la solitud facilita aquests rampells.

      —I tu què collons vols? Ets un altre cabró que han enviat a vigilar-me?

      Tinc trenta-vuit anys i em guanyo la vida com a professor d’història en un institut d’una barriada de Lleida, de manera que hauria d’estar curat de la grolleria generalitzada que s’ha instaurat entre els nois i les noies d’aquesta edat, però em va doldre aquell exagerat to de menyspreu.

      No sóc cap espia de ningú. Només sóc el teu veí, l’home que viu aquí davant. No creus que hauries de parlar amb una mica més de respecte a la gent més gran?

      Va dedicar-me la ganyota de fàstic que ja constitueix la principal forma de relació de tota una generació amb els seus adults.

      —I si no, què? Ja m’han expulsat quinze dies de l’insti... Tu què faràs, expulsar-me també d’aquesta merda de poble?

      Era la mateixa veu desafiant que els meus alumnes m’han dedicat milers de vegades. No m’agafava per sorpresa. L’antídot ha estat tradicionalment la calma, un somriure amable i unes dosis altes de paciència i racionalitat.

      —Per què t’han expulsat, per parlar amb massa refinament?

      —Hòstia, tu, un veí bromista! M’han regalat unes vacances per haver-li tallat els cabells a la companya que seia al davant a la classe de ciències naturals. Un experiment científic per saber com reaccionen les bledes... La preocupava estar mona i ara l’he deixada com una mona! —La seva rialla anava plena d’una dolcesa que les paraules desmentien. Els cabells eren d’un ros radiant i els ulls de verd pur, potser un pèl obsessiu, però la noia havia corregit tanta dolcesa amb un pírcing al llavi i vestint amb una duresa de barri marginal. Estava clar que no volia que ningú la prengués per una nina. Ben mirat, en res no s’assemblava a la meva filla Ares. No comprenia com me l’havia pogut recordar—. Segur que tu també has fet algun desastre terrible perquè t’hagin obligat a amagar-te en aquest forat...

      Potser tenia raó. Alguna calamitat innombrable pesava sobre les meves espatlles per haver acabat en un racó de món tan perdut, tan minúscul. Bell, elegant i acollidor, no es podia negar, fins i tot senyorial; però espantosament diminut.

      —Ja veus, potser no som tan diferents... Als dos ens han castigat i els dos ens avorrim... Tu com a mínim no deus estar sola. Segur que tens algú que et cuidi...

      Va cloure els ulls uns segons per deixar clar que s’esforçava a comprendre com algú pot concentrar tanta estupidesa.

      —Parles dels meus pares? No em toquis la pera... —va agafar el got d’aigua on suraven dos talls de llimona i va fer una llarga glopada, concedint-se una treva, potser valorant si un tipus com jo es mereixia l’estona de tertúlia i les seves confidències. Suposo que també se sentia sola—. Mon pare ja havia desaparegut mesos abans que jo arribés a aquest món de merda. I la mare... M’estranya que encara no la coneguis. És una dona molt popular entre els mascles de la província. Si tens la paciència de convidar-la a una copa d’anís i aguantar-li una mica la conversa, tens moltes possibilitats d’acabar sent el meu pare durant un màxim de dues setmanes, que és tot el que arriba a estirar els seus festejadors.

      Amb la grolleria i un to de veu desganat i distant marcava una clara línia que no volia que jo traspassés. A un adolescent no t’hi acostes si ell o ella no t’hi convida.

      —No em sembla bé que parlis així de la dona que t’ha portat al món. Sé molt bé què és educar una filla perquè n’he tingut una i et puc assegurar que no resulta gens senzill; no em puc ni imaginar el que deu haver representat per ta mare fer-ho en solitari.

      La nova rialla es va tintar d’incredulitat.

      —En solitari? Sóc la noia del món que ha tingut més pares... T’asseguro que en la llarguíssima llista de problemes de ma mare la meva educació ni tan sols hi consta. I no és que em preocupi gaire, se me’n fot. M’he passat tota sola la infantesa i no espero companyia per als propers anys.

      —Segur que ets injusta... Els adults tenim obligacions, compromisos, responsabilitats... Suposo que ta mare ha de treballar...

      —I tant. És una maga. —Vaig somriure per correspondre a la broma. Però el seu rostre seguia seriós—. No és conya, tio. S’ha muntat una oficina llardosa en uns baixos d’un barri de Lleida, on es posa unes ungles llarguíssimes i una gel·laba amb pedretes brillants i una mena de turbant i es dedica a llegir les línies de les mans i a predir el futur en una bola de vidre que va comprar en un totaeuro. Es veu a quilòmetres que només és una estafadora, ja t’ho pots imaginar, però els imbècils de tota la comarca fan cua perquè els faci un somriure i els digui el que volen escoltar.

      La conversa es va tallar de sobte quan va sonar el meu mòbil. Em vaig girar d’esquena i vaig contestar. El cap d’estudis del meu institut s’interessava

Скачать книгу