LITMIR.BIZ

      Pròleg

      de Lucia Ramis

      Escriure és això

      Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot.

      Les històries que s’han anat explicant a casa, al llarg dels anys, formen part de la mateixa cartografia de mobles, llibres, fotos i objectes polsegosos a l’aparador, rellotges de paret. Fa tant de temps que aquelles coses són allà, que tu ni tan sols les veus. Construeixen un univers domèstic en el qual un és capaç de reconèixer velles constel·lacions que determinaren identitats, potser arran d’una astrologia de forces verbals. Les paraules i expressions rescatades, ara de la boca d’una tia, ara del teu pare, i que et faran riure tot d’una que les sentis i reconeguis en els teus fills, formen un mapa on saps situar-te i on us retrobau quan us veieu, als dinars de Nadal, per exemple.

      «Si l’he sentida de vegades, aquesta història!». Ens sabem aquelles anècdotes de memòria, perquè l’àvia les repeteix un cop rere l’altre, com si tengués por de perdre l’estructura correcta de les frases i dels records. Els seus fills les hereten i n’afegeixen de noves. Es barallen en explicar-les, perquè no tots les visqueren igual. I mentre uns diuen que, quan eren petits, un llamp va entrar per la finestra de la cuina i els va fer tanta por que el tio Miquel va amagar-se sota el llit i es va pixar damunt, el tio Miquel contesta que no és vera, que no pot ser, perquè justament aquell dia ni tan sols hi era, que se n’havia anat de colònies. La discussió passa com una tempesta d’estiu. I aquelles paraules i expressions romanen allà, lleugeres i eternes, com l’aire que ens permet viure.

      Vaig llegir Lèxic familiar fa deu anys. Era la primera vegada que llegia Natalia Ginzburg. I vaig pensar que en el seu text hi era tot. Així de simple. Feia d’eco de les veus que ella sempre va sentir, amb el mateix to, de vegades sorneguer, i que deien molt més del que verbalitzaven. Jugava a retratar un entorn —família jueva i antifeixista de classe mitjana—, a escriure la crònica d’un temps —la Itàlia de Mussolini—, conscient que la memòria fa trampes. La d’un mateix i la dels altres. Per això ella deia que aquest llibre, en què només

Скачать книгу