Sobre la història i els seus usos públics - Josep Fontana Lázaro HONORIS CAUSA

Скачать книгу

de la construcció de l’estat modern i, més en concret, del cas de la monarquia espanyola», que no era «simplement un estat», sinó «un imperi». Aquests dos camins han fet possibles llibres com ara Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen español 1822-1833 (1973 i 2001), La revolución liberal. Política y Hacienda 1833-1845 (1977 i 2001), el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar que porta per títol «La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868» (1988), La revolució liberal a Catalunya (2003), De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (2006) i La época del liberalismo (2007, vol. 6 de la Historia de España publicada en Crítica/Marcial Pons, que codirigeix amb Ramón Villares). A més d’aquests dos camins, hi ha un altre terreny que Josep Fontana ha freqüentat. Em referisc a l’estudi i la reflexió sobre la trajectòria i la situació actual de la ciència històrica, que aviat originà un breu treball de divulgació, publicat l’any 1974 a la Biblioteca Salvat de Grandes Temas, de títol La historia, precisament quan acabava d’arribar a la Universitat de València. Recorde ben bé el que va suposar aleshores per a molts estudiants aquesta publicació, que començava amb una entrevista a Edward H. Carr, l’autor de la monumental Historia de la Rusia soviética i del molt conegut llibre ¿Qué es la historia? Posteriorment, Josep Fontana va escriure Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La historia después del fin de la historia (1992), Introducció a l’estudi de la història (1997) i La història dels homes (2000), a fi de contribuir a una comprensió crítica de les diferents tendències que han dominat el curs de la ciència històrica i a l’elaboració d’una nova història que tinga en compte a tothom i vaja unida a un nou projecte social de futur. Finalment, hi ha una cosa molt notable en una altra part de l’obra de Josep Fontana, que posa així mateix en relleu com ha portat a la pràctica les seues idees sobre la història en diversos llibres de característiques molt diferents, però que tenen alguna cosa en comú. Tant si són capaços de proporcionar una monumental història del món des de 1945, com és el cas del llibre Por el bien del imperio (2011), com de reflexionar sobre la crisi social del segle XXI, en El futuro es un país extraño (2013) o sobre el problema de les identitats col·lectives, com ha fet en Europa ante el espejo (1994), La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present (2005) i molt recentment en La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), en aquests llibres hi està molt present el compromís cívic de Josep Fontana.

      La Universitat de València tingué la gran fortuna que el professor Josep Fontana formara part del seu claustre i d’haver rebut d’una manera constant el seu magisteri durant dècades. Per això, ens produeix una enorme alegria l’ampli suport acadèmic que obtingué la proposta de nomenament com a doctor «honoris causa», la ràpida disposició del rector a fer-la seua i l’acord del Consell de Govern que fa possible la seua investidura. La distinció no fa sinó reconèixer un deute intel·lectual i mostrar el nostre agraïment per tantes coses com hem après de Josep Fontana. El seu nom se suma ara al dels historiadors que l’han precedit en aquest mateix tipus de reconeixement: Pierre Vilar i José María Jover en 1991, John Elliot en 1998, Emili Giralt en 2001, James Casey en 2004, Thomas F. Glick en 2010, Paul Preston en 2015, i que de forma diversa ens mostren el tipus d’historiografia amb què s’identifica la nostra institució.

      Començava la meua intervenció amb unes paraules d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història, i l’acabaré amb les del mateix Josep Fontana: «En aquest món d’avui, tan diferent del que se’ns havia promès, necessitarem, si volem evitar que es realitzen els futurs pessimistes que s’anuncien, una anàlisi històrica alliberada de tòpics i alleugerida de la càrrega morta de les esperances fallides». Necessitarem una història que ens ajude a «interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per entendre el món i ajudar a canviar-lo».

      Moltes gràcies, professor Josep Fontana, moltes gràcies a tots vostès per l’atenció prestada a les meues paraules.

Image

      PER A QUÈ NECESSITEM AVUI LA HISTÒRIA

      Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,

      excel·lentíssimes autoritats,

      benvolguts col·legues i amics,

      senyores i senyors,

      La meva generació es va educar en la convicció que la història de la humanitat era el relat d’un procés ininterromput de progrés, un fet que tenia una de les seves manifestacions més evidents en el creixement econòmic, que estava associat, pensàvem, a l’avenç de la societat cap a un món més lliure i més igualitari. La conjunció d’aquestes esperances animava les nostres aspiracions a un futur de millora col·lectiva.

      Els historiadors pensàvem que els homes havien passat d’una primera existència com a caçadors-recol·lectors a una altra en què la invenció de l’agricultura els va permetre accedir a un estadi superior. Era el que Gordon Childe anomenava la «revolució neolítica», que va comportar l’aglomeració de la població a les ciutats, la diferenciació en aquestes de les activitats (agricultors, menestrals, comerciants, funcionaris, sacerdots...), una concentració efectiva de poder econòmic i polític, l’ús dels símbols convencionals de l’escriptura per registrar i transmetre la informació, i de patrons també convencionals de pesos i de mesures, de temps i d’espai que van conduir al naixement de la ciència matemàtica.1

      Després vindria un llarg període de fluctuacions fins que, al segle XVIII, la revolució industrial hauria permès fer un salt considerable en la capacitat productiva i hauria multiplicat els béns a l’abast dels éssers humans. Un ascens, aquest, que semblava que no havia d’aturar-se mai. En 1930, en plena crisi econòmica mundial, Keynes refermava la seva fe en el futur, en un escrit sobre «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», amb aquestes paraules: «Penso amb il·lusió en els dies no molt llunyans del major canvi que mai s’hagi produït en l’entorn material dels éssers humans en el seu conjunt». La qual cosa el conduïa a la predicció que «el nivell de vida en les nacions progressives, dins d’un segle, serà entre quatre i vuit vegades més alt que el d’avui», i en la visió d’un món en què n’hi hauria prou amb treballar tres hores al dia, en setmanes de quinze hores, per assegurar la subsistència. A això s’hi afegia una dimensió d’avenç moral, concretada en aquestes paraules: «Quan l’acumulació de riquesa ja no sigui de gran importància social, hi haurà grans canvis en els codis morals».2

      Perquè semblava clar que el progrés no havia implicat solament l’economia, sinó que tenia una dimensió moral: l’edat antiga havia estat l’època dels esclaus; la medieval, la dels serfs, els temps moderns eren els del homes lliures, que havien guanyat els drets polítics amb la Revolució Francesa i els socials, amb les lluites obreres de la Primera Internacional.

      La gent de la meva generació creia veure confirmades aquestes idees, i les esperances de futur que comportaven, en les experiències que havia viscut: havíem vist la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial i l’ascens de l’estat del benestar, l’àtom va semblar que havia de resoldre totes les nostres necessitats d’energia, i crèiem que l’ús dels antibiòtics ajudaria a acabar les malalties. El 12 de setembre de 1978 es va signar la Declaració d’Alma-Ata, que sostenia que l’any 2000 tota la humanitat estaria immunitzada contra la majoria de les malalties epidèmiques i que les atencions mèdiques essencials estarien garantides per a qualsevol home o dona, fos la que fos la seva classe social, raça, religió o lloc de naixement. Era lògic que penséssim a lluitar per tal que es realitzés aquest futur.

      A poc a poc, al mateix temps que el present desmentia les nostres grans esperances, descobríem que la visió de la història en què les havíem fonamentat era falsa. Que homes i dones no havien adoptat l’agricultura com un avenç per millorar, sinó com una necessitat, quan les fortes oscil·lacions climàtiques que van seguir la fi de la darrera glaciació van fer difícil la vida dels caçadors-recol·lectors

Скачать книгу