LITMIR.BIZ

Скачать книгу

per descomptat, inevitablement, en un capítol del llibre, però només com una manera d’aportar informació a l’anàlisi històrica de la societat. Tampoc no serà una proposta d’aplicació metodològica de l’arqueologia hidràulica a una gran horta fluvial, ja que aquesta ha estat provada a bastament en treballs anteriors i no hi ha cap dubte que es tracta d’una metodologia tan vàlida per a les grans hortes com ho és per als petits espais de muntanya.³²

      El vertader objectiu d’aquest treball, doncs, no és altre que l’estudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen l’Horta de València. En aquest sentit, els resultats de l’anàlisi morfològica i de les informacions que s’han pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació d’arxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de definir i justificar l’estudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que l’han creat i transformat al llarg dels segles.

      Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’un paisatge o un territori històric. Des de l’antiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de l’arqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques d’interpretació morfològica que l’escola francesa de Tours denomina archéogéographie. Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals s’engloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, l’ús de documentació escrita de diversos períodes, l’anàlisi filològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació d’informació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a l’estudi de l’estructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.

Dins d’aquesta variabilitat de tècniques d’estudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera d’afrontar l’anàlisi d’una àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant l’arqueologia hidràulica. De fet, aquesta és l’única metodologia que –malgrat les limitacions– ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a l’estudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, s’ha volgut incloure l’arqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràfic més ampli, fent-la confluir amb altres tipus d’aproximacions als espais de cultiu que s’han denominat en conjunt com a arqueologia agrària. S’accentua així l’èmfasi en l’anàlisi dels parcel·laris, dels espais d’habitatge, de les àrees de conreu de secà i, fins i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la fi, és tracta d’un intent d’apro-ximar-se a l’estudi històric de l’espai camperol d’una forma més global.³³

Amb tot, que l’arqueologia hidràulica s’integre en un camp més ampli d’estudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especificitat pel que fa a les tècniques d’anàlisi d’espais irrigats, i més concretament la seua relació amb l’estudi de la societat andalusina tal com s’ha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que l’estudi d’espais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament,³⁴ també és cert que, fins ara, l’arqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en l’estudi d’espais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a l’estudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació.³⁵

No cal incidir ara en el context historiogràfic en el qual va nàixer l’arqueologia hidràulica, perquè ho veurem amb més deteniment després, al primer capítol, de manera que ací em centraré en la metodologia, que fou perfectament descrita per Helena Kirchner i Carmen Navarro en un article seminal que encara actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.³⁶ Es tracta d’un article, però, que no sempre ha estat llegit amb la suficient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir d’uns petits canals de terra excavats al fons d’un barranc o al vessant d’una muntanya –si se’m permet aquesta simplificació–, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.

Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que s’extrau de la prospecció de l’àrea irrigada. Aquesta darrera és l’element clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota l’àrea d’estudi marcant sobre una fotografia aèria o un document cartogràfic tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si n’hi ha.³⁷ A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat d’una forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i d’ampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.

La metodologia fou concebuda inicialment a partir d’estudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície –l’anomenada habitualment petita i mitjana hidràulica– de manera que per a l’estudi d’una gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb l’única diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar d’hectàrees o centenars d’hectàrees depenent de l’àrea delimitada per a l’estudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què s’ha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topografia del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de l’anàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identificades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modificades. Es tracta, doncs, d’adaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i l’evolució paisatgística del territori històric en el qual s’emmarca. Скачать книгу