El naixement d'una colònia - Josep Torró Historia

Скачать книгу

trencar-ne tot l’equilibri. Calia demanar-se fins a quin punt tenia sentit treballar sobre un discurs ja construït i organitzat amb una específica finalitat demostrativa. Evidentment resulta molt més interessant i engrescador escriure un altre llibre.

      No he abandonat, en absolut, la recerca ni la problemàtica tractada a El naixement d’una colònia. L’he convertida, ben al contrari, en l’eix de tota la meua activitat. Aquests sis anys he tingut ocasió d’elaborar diversos estudis nous sobre la colonització medieval del regne de València i, fins i tot, m’he atrevit a lliurar a la revista Annales (any 2000, núm. 55:5, pp. 983-1008) algunes reflexions generals sobre les formes de l’expansió feudal a l’àmbit mediterrani. Autors que han treballat recentment sobre experiències pròximes de conquesta han obtingut resultats importants que no poden ignorar-se. Així, a hores d’ara la problemàtica ha assolit unes dimensions notablement majors i ha de tractar-se amb més precisió i refinament. El llibre tenia una concepció esquemàtica, explicativa, que crec que fou i encara és útil, però ara estem en condicions de plantejar qüestions més complexes i desenvolupar-ne les discussions pertinents.

      És millor deixar-ho com està. Cal posar la vista en els projectes continuadors del programa de treball que, amb ell, vaig encetar. M’he limitat, doncs, a aprofitar l’avinentesa per a efectuar algunes esmenes i retocs que he considerant convenients, sense modificar a penes el text primigeni. Cabia, d’una altra banda, la possibilitat d’escriure una nova introducció actualitzada o polèmica, però tot el que s’hi podia dir, al capdavall, seria unresum o una anticipació d’altres treballs meus sense l’adient suport documental i argumentatiu. Deixaria, també, la introducció original en un lloc secundari que potser no mereix. Després de rellegir-la estic convençut de que si, contràriament al que he decidit, hagués reescrit completament el llibre, seguiria sent vàlida per encapçalar-lo.

      L’acollida de la primera edició m’ha semblat raonablement satisfactòria; ha estat citada més del que em pensava i les ressenyes han mostrat indulgència. Ara desitjaria que, amb aquesta segona edició, El naixement d’una colònia trobara nous lectors; que els seus continguts meresqueren encara interès o discussió. I sobretot m’agradaria posar, si més no, un punt de neguit entre aquells que, des d’una posició intel·lectualment confortable, han volgut oblidar el lloc decisiu que la dominació i la violència ocupen en les dinàmiques socials.

      Alcoi, setembre de 2005

      En la seua forma inicial, aquesta obra va rebre el XIV Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics, atorgat al desembre de 1997 per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A causa d’exigències editorials, el text i la bibliografia han estat reduïts de forma substancial, de manera que alguns aspectes importants resten sense desenvolupar. He procurat, tanmateix, recollir, d’una manera o altra, els principals resultats assolits en el treball original, a risc d’incórrer en una presentació esquemàtica. També he intentat que la reducció del text siga en benefici d’una lectura més àgil. Per aquest motiu, i per facilitar la composició tipogràfica, he adoptat un sistema de transliteració de l’àrab simplificat al màxim.

      He de fer constar que una bona part del treball que he plasmat en el present llibre es va realitzar gràcies al finançament d’un ajut a la investigació atorgat per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert, de la Diputació d’Alacant, al maig de 1996. Tinc, també, un compromís de gratitud amb moltes persones i per molts motius diferents. No hauria pogut desenvolupar satisfactòriament les meues idees sense els diàlegs —i no poques vegades les discrepàncies— que he mantingut, sobretot, amb Rafael Azuar, Manuel Cerdà, Ferran Garcia-Oliver, Thomas F. Glick, Enric Guinot, Javier Martí, Josep Nebot, Àngel Poveda, Sergi Selma, Ricard Soto, Lluís Torró i Pau Viciano. D’uns he obtingut suggeriments valuosos, altres m’han obligat a tractar amb més claredat aspectes importants del meu treball. Sense ànim de menystenir ningú, voldria deixar constància d’un reconeixement especial envers Miquel Barceló, Antoni Furió i Pierre Guichard pel temps que han dedicat a estudiar i discutir aquest text, per les múltiples atencions i mostres de confiança que d’ells he rebut i, per damunt de tot, per la qualitat excepcional del seu mestratge.

      Probablement la primera cosa que pensarà el lector en veure la capçalera d’aquest llibre serà que l’autor ha calcat el títol del conegut film de Griffith (The birth of a nation, 1914). No ho negue. He assumit conscientment i deliberada aquesta referència concreta perquè permet contrastar de forma molt oportuna i clarificadora les dues posicions intel·lectuals que pot adoptar l’historiador a l’hora de tractar la qüestió de la conquesta de València, o de qualsevulla altra conquesta vinculada a l’expansió europea, coetània o posterior. No és que el naixement d’una «nació» o, en el seu cas, d’un «país» —independentment ara del contingut precís d’aquests mots— siga cosa falsa; en absolut: la creació dels espais lingüístics europeus abans del segle XIX no fou més que el resultat de processos agressius de dilatació territorial començats, si més no, en el segle XI, i dintre els quals s’inscriu l’ocupació de les terres de la part oriental d’al-Andalus protagonitzada per catalans i aragonesos. La qüestió és que aquesta gènesi «nacional» puga considerar-se, d’alguna manera, sense tractar de forma prioritària i rigorosa l’anorreament o la dominació dels vençuts.

      Sovint la qüestió es despatxa en forma d’expedient «moral», tal volta amb un recordatori lacrimogen, prompte seguit d’una no dissimulada valoració del «dinamisme» social i, sobretot, econòmic dels vencedors davant el caos polític i l’endarreriment dels indígenes, en aquest cas els andalusins. Una llàstima. Implícitament, la conquesta s’esdevé necessària. Davant la vitalitat demogràfica i econòmica d’Occident, les zones d’expansió sols tenen sentit com a espais a conquerir: les societats que les ocupen d’antuvi no semblen merèixer cap especificitat històrica. El destí de les poblacions indígenes a penes resulta digne d’atenció, i més encara quan es produeix l’eliminació absoluta d’aquestes poblacions. Tot açò es presenta sota la forma d’una justificació recurrent: la «infraexplotació» del medi, els «buits demogràfics», acompanyada del menyspreu dels sistemes locals de supervivència, «endarrerits»: ens malaltissos, inviables, que han de sacrificar-se —juntament amb els seus practicants— i deixar pas als protagonistes del «desenvolupament»; desaparèixer de forma discreta quan, amb els feudals, arriba l’hora dels artigaments, de fer créixer els blats i la vinya, d’alçar viles i fer rodar les rodes de tots els molins... L’únic món possible i desitjable. És un vell discurs, encara vigorós malgrat que cadavegada es fa més evident la incapacitat del dogma per a donar resposta a les qüestions rellevants del passat i del present.

      Tanmateix, i vet aquí el cas del regne de València —com després serà el de Mèxic i, més tard fins i tot, el de l’Algèria francesa—, quan les poblacions autòctones de les zones ocupades ofereixen densitats elevades i sistemes agraris susceptibles de ser sotmesos a una nova disciplina d’eficiència productiva en benefici dels vencedors, tampoc no es planteja clarament l’anàlisi específica d’aquests sistemes indígenes, pas previ imprescindible per entendre la mecànica del seu domini, l’articulació en el sistema dominant i el paper que hi juga la migració europea. Ha nascut un país o una colònia? Totes dues coses, sens dubte, però abans que res la segona: la colònia és la raó de ser de la patria del criollo.

      D’acord amb les consideracions anteriors, l’objectiu primari d’aquest llibre rau a descriure les condicions en què es verifica la colonització feudal del regne de València durant el període anterior a l’aixecament indígena de 1276-1277 i en especial referència a la frontera meridional, és a dir, la zona on es constitueix, precisament, el nucli principal de la resistència a causa de la forta permanència de la població i de l’ordre social andalusí. Un coneixement més precís d’aquesta etapa decisiva pot permetre l’obtenció d’explicacions satisfactòries de l’esclafit insurreccional amb què culmina l’inici del procés colonitzador. Més enllà, però, hi ha un altre objectiu de major contingut teòric, al meu parer. Es tracta d’identificar, amb la major concreció possible, els mecanismes d’articulació del cos social indígena

Скачать книгу