LITMIR.BIZ

Скачать книгу

La composició de la cabanya i el nombre de bèsties que mantenia un mas resulta impossible de precisar per a cada cas. L’inventari post mortem redactat l’any 1305 i relatiu al mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, permet constatar una cabanya que es composava d’un bou de pell negra, una somera de pell negra, cinc porcells, sis moltons de dos anys, tres moltons d’un any, vint-i-set ovelles, quatre anyells, cinc gallines i un gall.[27] Un altre inventari, de l’any 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, fa recompte d’una cabanya composta de quatre ovelles, un bou, una vaca, un ase, dues trulles i dos porcells.[28]A partir de notícies com aquestes cal imaginar la composició de la cabanya del mas i el nombre de bèsties que s’hi tenien com quelcom molt variable. Aquesta variabilitat estava en funció tant de les terres disponibles com del potencial ecològic de l’àrea on s’emplaçava el mas: en aquest sentit, un mas emplaçat a la vall d’una muntanya degué aprofitar l’existència d’extensos espais de bosc i garriga, atorgant a la ramaderia un lloc destacat en la seva economia. Però, la variabilitat al·ludida podia dependre també de la capacitat d’aprofitar les possibilitats que oferien les noves formes contractuals difoses pels notaris públics. La comanda ramadera (comanda seu depositum), en concret, era un contracte que permetia al titular d’un mas incorporar a la seva explotació un nombre variable de bèsties (porcs, ovelles, cabres, vaques, vedelles, ases) d’un altre propietari. La condició imposada al titular era tenir cura de les bèsties (custodire, nutrire, pascere, ferrare) i reservar al propietari d’aquestes una part dels recursos (llana, llet) i beneficis (melioramentum, lucrum, percassio) que podien proporcionar les bèsties. D’aquesta manera, la comanda ramadera permetia al titular del mas disposar d’un equipament i d’uns recursos sense tenir que invertir diners en la seva adquisició.[29]Les distincions

Les distincions entre les diferents espècies del bestiar s’establien, en primer lloc, per la grandària: les bestias maiores i grossas, per una banda, les bestias minores, per l’altra. Altres distincions s’establien quant a les funcions que tenien determinades bèsties en el marc de l’economia pagesa. Així, es distingien les bestias de expletis de les bestias bacivas, segons es tractés d’animals destinats a la cria o no. Les vaques, concretament, es tenien sobretot com bèsties de cria, que havien de proporcionar bous per al conreu de la terra. (Un bou dedicat a la llaurada havia de ser reemplaçat aproximadament cada quatre anys.) Entre les restants funcions atribuïdes al bestiar cal ressaltar, sobretot, les que s’associaven al treball i a la producció d’aliments i matèries primeres. Pel que fa al treball,[30]es constata que com bèsties per muntar (bestiis equitandis) s’empraven tant els cavalls com i sobretot els muls i els ases.[31]Aquests últims es feien servir per a traginar (bestias ad traginum) i les bestias honeratas designaven aquelles bèsties que s’empraven per carregar els fems, les palles, les llenyes, els grans i els sacs de vi. Per tirar del carro podien fer-se servir els èquids però també els bous.[32]Els bous, però també les egües, s’empraven per trepitjar les messes a l’era (ad aream triturandum). Com bestias aregas i animalia aratoria es designaven els animals que tiraven de l’arada, sobretot els bous (boves aratores, boves aregs), de vegades les vaques i també els muls i les mules (més forts, resistents i àgils que l’ase per aquest tipus de treball, tot i que no manquen referències ocasionals a un asinum aratorum). El cavall, en canvi, sembla excloure’s com bestia arega. Aquesta exclusió del cavall de la llaurada pot explicar-se pel fet que ni la qualitat de la llaurada ni les característiques de l’aper no feia necessària la renovació tecnològica que implicava l’opció pel cavall com força de tracció.[33]Per altra part, l’agricultor s’estalviava amb això tenir que recórrer a un animal més delicat i nerviós i menys polivalent que el bou, un animal que, a més a més, exigia importants quantitats d’un farratge específic (civada), que en les condicions ecològiques mediterrànies resultava molt difícil de produir a gran escala. En aquest sentit, pot retenir-se que la cabanya del bestiar gros, el de major importància per al treball agrícola, es composava bàsicament, d’espècies que podien dedicar-se a treballs de diversa mena, que eren resistents, relativament econòmiques i poc exigents quant al seu manteniment i tractament.

El bestiar domèstic proporcionava als agricultors la major part d’aliments d’origen animal (proteïnes, grassa). Aquests aliments eren diversos i entre ells poden destacar-se la llet i els seus derivats, per una part, i la carn i el greix, per altra.[34]La llet i els seus derivats eren proporcionats per les ovelles, les cabres i, en menor mesura, per les vaques. (Aquestes, de fet, no donaven molta llet, tant per la seva constitució fisiològica com per la seva utilització per al treball al camp i a l’era. A més, la major part de la seva llet havia de reservar-se per a la cria dels vedells.) El consum de la llet fresca es considerava, en qualsevol cas, un luxe. A més, les condicions climàtiques i higièniques propiciaven la seva ràpida transformació en formatge. Els caseos i formaticos esmentats en les fonts es referien tant al formatge fet de llet de vaca (caseos vaccarum) com al fet de llet de cabra. El porc era l’animal que proporcionava la major part de l’aliment carni i gras,[35] tot i que sabem que també es consumia la carn dels ovins i de les aus de corral: concretament la carn de gallines era una carn relativament barata, degut a l’eficiència amb què, a diferència dels mamífers, l’aviram és capaç d’assimilar el pinso. La major varietat de carns apareix en relació amb el porc (carnis suille), distingint-se: els pernils (pernas), les xulles (anxugias), les freixures (frexures), les esquenes (squinas, espallars), els costats (lads, costats), les llences (bacons), les temples (templa). La carn, a l’igual que la llet, rarament es consumia fresca. El més corrent era tractar-la mitjançant la salaó (carne salata), un procediment que permetia la seva conservació durant un temps més o menys prolongat. La predilecció per la carn de porc s’explica també pel fet que era la que menys qualitat perdia amb aquest tractament. Entre els restants aliments que proporcionava el bestiar mereixen destacar-se els ous (ova) i la mel (mellis), un producte, aquest, resultant de la transformació de matèries primeres vegetals i que es considera el substitut medieval del sucre com edulcorant.[36]Pel que fa a les matèries primeres que oferia el bestiar, cal ressaltar les fibres tèxtils (lana), les pells (pelles) i els cuirs (quir), per l’elaboració dels més diversos articles de la vida quotidiana.[37]Això a part, podien aprofitar-se també les banyes, les plomes, les cerres i les peülles. Cal destacar, per últim, que el ramat proporcionava altres dues matèries essencials: els fems per regenerar els camps i la cera (cera) de les abelles per la il·luminació (cirios, candelas).[38]Quant als fems, aquests procedien tant dels quadrúpedes com dels coloms criats en els colomers.

      1.3.2 El manteniment

A canvi de proporcionar totes aquestes possibilitats d’explotació als agricultors, la ramaderia exigia un esforç per reservar una part dels recursos i de les energies que generava l’economia domèstica i destinar-la al manteniment de la cabanya. (Aquest esforç era considerable si recordem que mantenir un bou requeria a l’Europa mediterrània tres vegades més recursos econòmics que a l’Europa septentrional.) El ramat demanava el pallot per als estables i també les ferradures (feraturas, ferros) que evitaven als èquids el desgast de les peülles i facilitaven a l’animal una major estabilitat al temps que el protegien de les malalties que podia provocar el treball sobre els sòls humits.[39]La ramaderia exigia també un esforç per albergar la cabanya i protegir-la de les inclemències del clima. Això significava

Скачать книгу