LITMIR.BIZ

Скачать книгу

esquàlids del nord d’Europa, de manera que els bons alzinars meridionals i les magnífiques fagedes septentrionals són preterits precisament als llocs on excel·leixen i, doncs, on s’ofereixen en la seva més valuosa expressió...

      A la Ilíada i a l’Odissea, Homer recorre a una seixantena de qualificatius referits als elements i al paisatge, només tres dels quals són de caràcter cromàtic. Seria sorprenent, si no fos que en els paisatges pristins de la Grècia homèrica (segle VIII aC) tot sobreeixia de color i la diversitat cromàtica era sens dubte enorme. Per tant, ni cridava l’atenció, ni pagava l’esforç literari de descriure-la: no era cap singularitat o raresa valuosa. Per contra, era difícil obtenir pigments, de manera que l’acoloriment de teixits, ceràmiques o pergamins era molt valorada. L’embadaliment davant la blancor del marbre pentèlic és una feblesa romàntica: el Partenó, com la majoria dels altres monuments, estava policromat. El vermell, el blanc, el negre i els pigments terrosos eren relativament fàcils d’aconseguir, de manera que la valoració requeia sobretot en l’excepcionalitat dels blaus, dels verds o dels porpres. Encara avui, els cardenals van d’un vermell que retira a porpra (se’ls qualifica de ‘purpurats’), car el porpra era el color de les més altes dignitats clàssiques perquè la seva difícil obtenció a partir de la glàndula hipobranquial de dues espècies de mol·luscs marins (Murex brandaris i M. trunculus) el feia, no pas més bonic, però sí més rar i valuós: cal processar uns nou milers d’individus per obtenir un gram de pigment. És difícil que apreciem les coses abundants...

      El caràcter multidimensional dels valors, que incorpora dimensions ètiques, estètiques, funcionals, econòmiques, etc., i la relació complexa que s’estableix entre aquests i les valoracions que se’n desprenen, ha estat per a nosaltres un element clau que ens ha portat a determinar la segona línia de força del nostre enfocament: el plantejament genealògic. Prenem el concepte de genealogia en el sentit que li donà Michel Foucault, interpretant la proposta original nietzscheana. La genealogia d’uns valors que es projecten en la idea de paisatge i en la forma humana d’interactuar-hi es presenta, òbviament, a través d’un desplegament temporal, però no pretén ésser-ne la història. L’objectiu de la nostra anàlisi genealògica no és establir l’origen dels valors paisatgístics, sinó mostrar els contextos en què el paisatge ha adquirit els components de significat que podem identificar avui dia. Aquesta atenció als contextos significatius ens situa davant d’una continuïtat discontínua: ens permet moure’ns en el temps amb una certa llibertat que admet la diacronia i, alhora, ens autoritza a fer una tria molt afinada de matèries, autors i corrents de pensament. Més enllà de breus incursions en altres cultures i en èpoques pretèrites, centrem l’anàlisi genealògica en la nostra cultu­ra occidental, de base grecollatina i judeocristiana, i no ens remuntem gaire més enllà del període de transició entre la Il·lustració i el Romanticisme. En aquesta època, no solament es van gestar les grans construccions sistemàtiques de la filosofia de la natura que encara ressonen en les valoracions ètiques i estètiques del paisatge, sinó que també fou quan van arrencar les diverses formes científiques d’apropar-se a la seva interpretació i representació.

      El doble enfocament envers els valors i les valoracions implica encara un altre aspecte essencial del llibre: un esforç de complementarietat entre anàlisi i propostes, entre idea i execució, entre planificació i gestió. En aquest sentit, ens agradaria haver aconseguit confegir un text inclassificable, una mena de cub de Rubik que el lector ha d’anar encaixant. A mesura que avanci en la lectura, unes peces l’obligaran a reordenar les altres, fins que totes s’acoblin en una configuració acabada, que no vol dir definitiva. En tot cas, aquest llibre no és un manual recopilatori de mètodes de valoració, sinó un assaig sobre els valors del paisatge i el procés històric de la seva decantació, i sobre el sentit i l’abast de les valoracions paisatgístiques.

      Aquest llibre no hauria estat possible sense la concurrència de diverses institucions i persones. En primer lloc, de la Fundació Esade i la Fundació Carulla, que l’han suscitat i editat; devem haver estat objecte de la seva confiança, perquè ens han fet destinataris de l’encàrrec i de tota mena de consideracions al llarg del procés editorial. En segon lloc, de l’Observatori del Paisatge, que ha posat a la nostra disposició la seva nodrida biblioteca. I, finalment, dels professors Joan Manuel del Pozo i Joan Nogué, que s’han avingut a fer una lectura crítica de l’obra i a ob­sequiar-nos amb un pròleg magnífic i una introducció esplèndida. A tots, volem expressar-los el nostre sincer agraïment.

      * * *

      Vam coincidir en una ocasió amb dos bons amics, l’un arquitecte amb inquietuds literàries, l’altre enginyer naval amb una àmplia trajectòria empresarial. L’arquitecte era també un alpinista de volada, amb moltes expedicions a les principals àrees muntanyoses del món; l’enginyer i empresari era un navegant expert que havia fet la volta al món amb vela i havia travessat l’Atlàntic en solitari en un parell d’ocasions. És a dir, persones polièdriques, amb capacitats i destreses de signe divers, capaces d’entendre i gestionar la complexitat.

      En un moment de l’animada conversa entorn de la conjuntura econòmica i política, dels diferents posicionaments professionals i empresarials davant del model productiu, etc., va sortir el cas dels balanços de la companyia Rolls-Royce, en la divisió aeroespacial de la qual participava l’enginyer. Resultava que la imatge de l’empresa era un dels actius més valorats, per sobre de molts altres apartats més esperables. «El cert és que les decisions no es prenen calculadament, sinó per pulsions emocionals, per preferències sobre intangibles», va comentar el nostre amic. En efecte: resulta que un dels tres principals fabricants de motors de turbina del món (General Electric, Pratt & Whitney i l’esmentat Rolls-Royce) estructura els balanços entorn de l’imaginari dels clients. L’arquitecte va fer consideracions semblants quant a les motivacions dels encàrrecs que rebia.

      No cal dir que nosaltres vam concordar plenament en la qüestió, al capdavall feia anys que sosteníem aquest mateix principi, bé que potser des d’una òptica més acadèmica o ètica. Aquest llibre respon a aquesta manera d’encarar el tema: l’imaginari i els intangibles són un valor econòmic de primera magnitud. Però no acabem de saber com valorar-los. I ben pocs, encara, fan com Rolls-Royce. Per contribuir modestament a canviar aquest estat de coses hem escrit aquest llibre.

      RAMON FOLCH I JOSEPA BRU

      Martís de Dalt (Esponellà), primavera del 2016

      1

      L’ambient, el territori i el paisatge

      1.1 Fets, percepció i realitat

      «Els fets són els fets, però la realitat és la percepció». La reflexió és d’Albert Einstein. Els fets són la fenomenologia, l’objecte de l’estudi científic, que aspira a l’objectivitat. Però els humans percebem els fets a través de la mirada i els interpretem a partir del nostre coneixement o prejudici previ. A la nostra ment, en resulta la idea de realitat, que és el fet objectiu tal com el percebem i l’entenem cadascú de nosaltres. És a dir, que la realitat és la percepció subjectiva de l’objectivitat fenomenològica. Aquesta aparent pirueta retòrica permet de superar el vell contenciós entre objectivistes i subjectivistes. Diem aparent perquè no fa més que reconèixer el procés d’adquisició del coneixement, que ha de propendir a l’objectivació del fet, sense negar la inevitable subjectivació de la percepció.

      1.1.1 La mirada i la percepció

      A l’efecte de l’assaig present, la qüestió no és menor. No es pot parlar de valors si no és remetent-se a prelacions subjectives, però no es pot parlar de valoracions si no és objectivant els fets que es ponderen. L’exercici no és fàcil. Per això mateix solem defugir-lo. Per això mateix convindria abordar-lo.

      A principi dels anys vuitanta del segle XX, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, demanà que un de nosaltres l’ajudés a resoldre el problema de l’impacte paisatgístic causat per un vell canal de rec sobreelevat que travessava l’indret. A fi de sumar dues opinions, recorreguérem al bon criteri de Gaspar Jaén,

Скачать книгу