Poesia - Jordi de Sant Jordi Tast de clàssics

Скачать книгу

me’n blastom, que me’n credats,

      ans vos trufats

      del temps passats:

      de jorn en jorn feu-me tal fur.

      III

       Senyora, molt més del que penso

      us amo, i millor del que sé dir;

      si no ho fes, prego a Déu que morir

      em vegeu pitjor que un tafur.

      Doncs, per què sofrir

      em feu tants mals, si veieu

      el bon amor que poso en vós,

      que, mal que em pesi,

      així em té pres,

      que per cap altra no m’interesso?

       Dompna, trop mays que no me’n cur

      vos […] e mils que no say dir;

      si no u fay, prey Dieu [que] morir

      me vegats pigor que taffur.

      Donchs, per què dur

      me fayts tants mals, pus vesets bé

      mon fin voler qu·en vós s’és mes,

      que, mal que·m pes,

      axí·m té pres,

      que d’altre no·m cur ne·m sové?

      IV

       Ah, cos tan bell i despietat!

      Com és que no us adoneu

      que llanguint moro per amar-vos

      i no creieu la meva fe?

      No sé res més

      que us pugui dir del que ja he dit

      del meu desig, que ja sabeu;

      però cap valor

      vós no hi doneu,

      que els meus afanys gens no us desplauen.

       A, cors ten belh, car de mercé!

      Com no volets considerar

      que muyr languén per vós amar,

      e no suy cresutz de ma fe?

      Ja no say re

      que us puxa dir plus de què us ay

      ne mon voler, qui ja·l sabetz;

      mas vós havets

      en car tals fets

      que mon afany ges no us desplay.

      V

       Però d’ara endavant no us diré més

      que em respongueu bé o malament,

      sempre que ho feu aviat,

      sinó que us amaré, ho vulgueu o no.

      Perquè a l’amor li va plaure

      i del tot va voler que fos vostre

      el primer dia que us vaig veure,

      i me’n ve patiment

      tan sovint,

      que estic afligit i capficat.

       Mas d’er anan pus no us diray

      que·m fessats mal ne bon respost,

      pus que tal lo’m fessats tentost;

      ans, vulhats ho no, us amaray.

      Qu·amor li play

      e volch del tot que vostre fos

      lo jorn que us vi primeramén:

      d’on pas turmén

      e tan sovén,

      que vau merrits e cossirós.

      VI

       Tornada Reina d’honor, cap enamorat

      no ha passat mai una pena

      com aquesta que em fereix

      el cor i el seny

      quan no feu cas del meu dolor.

       Tornada Reyna d’onor, lunhs amorós

      no passech may tal penssamén

      com cest qui·m fen

      lo cor e·l cen

      can de mon dan no us sentits vós.

III EL SETGE D’AMOR LO SETGE D’AMOR

      I

       Veig d’Amor aplegat tot el poder

      i sobre meu ja posat el seu setge;

      no me’n salva ni força ni enginy ni saber;

      tant hi estic atrapat, que no sóc lliure

      de perdre-hi el cos, l’ànima i tots els béns;

      perquè no puc sofrir la vida aspra

      ni passar les nits en blanc, tant de trasbals

      pateixo que a la fi hauré de rendir-me.

       Ajustat vey d’Amor tot lo poder

      e sobre me ja posat son fort siti,

      sí que no·m val força, ·njeny ne sauber;

      tant suy destrets, que no·m tinch gens per quiti

      de perdre·l cors, l’arma e tots los bés,

      car ja no puch sofrir la vida streta

      ne·l tresnuytar, tan fort càrrech ay pres:

      per què la fi me covendrà que·m reta.

      II

       Ni viles ni castells podrien resistir

      atac tan gran sense bones defenses

      i gent valenta que els protegís;

      amb aquest socors, prevaldrà la raó.

      Però jo, que sóc tan feble a defensar,

      sense mur ni fossat ni merlet ni torre,

      que no em puc fiar de la meva gent,

      mireu si estic a punt de morir aviat.

       Burchs ne castells no crey tant se tingués

      a poder gran sens fornida retreta

      e bona gent que l’hage ben deffés,

      y ab tal socors si·s té, fa raysó dreta.

      Mas eu, qui suy tan flachs per defensar,

      sens mur, sens vall, sens merlet ne verdescha,

      que de mes gens no pusch gaire fiar,

      veyats si stich en so que tost perescha.

      III

       Els meus sospirs són armes que disparo,

      que no tinc res millor de què servir-me,

      i els gemecs són bombardes per tirar

      contra la que intenta destruir-me:

      vet aquí les municions amb què compto,

      amb què em defensa el cor al seu fortí;

      però us confesso que no crec que mai

      per la seva força d’aquest perill escapi.

       Mey sospir són le trabuch qu·eu despar,

      qu·altre millor no tench de què·m

Скачать книгу