LITMIR.BIZ

Скачать книгу

clavar una empenta que em va fer caure al mig dels homes que menjaven. ¡Mireu quin conill que he enxampat! Era un home amb el cabell blanc, amb una onda que li tapava el front. Duia una escopeta penjada a l’espatlla, pantalons de vellut i botes cordades als costats amb tres sivelles. Em miraven com si fos una bèstia estranya. ¿Te la passaves bé, eh, fent d’espieta? Un d’aquells homes em va pessigar el braç, tu, va dir, has tocat el dos. Et conec. Tots faríem com tu si poguéssim i que s’anessin esllomant els altres. Vaig arrencar a córrer. Em van atrapar i a rossegons em van dur allà on havia caigut. El del nas partit va dir jo t’he vist... ¿on tens amagats els pantalons que aquesta nit has robat a en Juli-Juli? Em va clavar un mastegot amb una mà que semblava de ferro. Digues ¿on tens els pantalons robats? Vaig jurar que no havia robat els pantalons a ningú. Ells que sí i jo que no, fins que no vaig poder més i vaig cridar mentider. Mentider més que mentider. Em van caure dos mastegots més que em van sotragar el cervell. Aquesta nit has entrat a la barraca i quan dormia... Encara vaig tenir esma de dir-los que havia passat la nit vetllant un home que s’havia penjat. Es van clavar a riure tots alhora. ¿Un home que es va penjar? ¡Diu que ha passat la nit amb un penjat! Quan vaig fer el gest de fugir altra vegada perquè ja sabia que si no et volen reconèixer la raó més val que pleguis, el que repartia el pa i el formatge em va clavar la gran pallissa mentre jo anava cridant ¡covard!, ¡covard! Em va deixar bo pels gossos.

      VI

       La noia del riu

      Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. M’ho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. L’aigua a l’altra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i m’hi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a l’aigua m’havia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que m’havia fet un dia que vaig caure damunt una pila d’ampolles trencades, era morada. A l’altra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. M’hi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a l’aigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.

      *

      Estirats al sol ens vam atipar de móres. Em mirava. Tenia els ulls violeta esquitxats d’or com els d’aquella nena veïna del gat que la seva mare ens va fer guardar. Va explicar-me que el seu pare era moliner del molí de més amunt i jo no parava de mirar-li els ulls. El seu pare feia la guerra i només el veia els diumenges. La seva mare es deia Marta. Ella, Eva. Li hauria agradat ser un noi en comptes d’una noia. Caçava ocells amb mandró. Els peixos, si els pescava massa petits, els tornava al riu i li agradava fer-ho perquè era com si els donés la vida. Els conills i les perdius els caçava amb gos i amb escopeta. Si hagués estat un noi se n’hauria anat a la guerra, que se’n moria de ganes, però el seu pare l’hauria volguda amb ell i no li hauria deixat fer el que hauria volgut. Sense que vingués a tomb em va preguntar si m’agradaven les bombolles de sabó. El que tenien de més bonic era que després de tanta paciència per veure-les sortir de la canya i de tant tornassol, mentre volaven es fonien com si les punxessin. Enraonava ajaguda, amb les mans darrera del cap i mirant el cel. Jo tenia ganes de tocar-la, d’estirar-la damunt un llit de fulles verdes arrancades a plantes de violeta. Si la guerra, que dura tant, encara dura més, em tallaré els cabells, em vestiré de noi i me n’hi aniré. Va callar perquè a l’altra banda del riu, més enllà i més avall d’on jo l’havia vista amb la forca, passava un home a cavall d’un ruc, amb un fusell penjat a l’esquena. És el meu pare, això vol dir que avui és diumenge. Vam trigar a aixecar el cap i quan el vam aixecar el moliner qui sap on parava. Un aire dels més fins jugava amb nosaltres i ens vam adormir quan sortia la lluna.

      Es va despertar primer que jo i quan vaig obrir els ulls ja no era al meu costat. Nedava i jo vaig fer com ella. No em vaig poder aguantar i vaig agafar-li un peu. El peu em va lliscar dels dits com una anguila. ¡Sortim! Riu avall baixaven tres ombres. Són soldats morts. Per estalviar-se la feina d’enterrar-los els llencen daltabaix del cingle del Merlot. Els empenyo amb la forca perquè no s’encallin i no es podreixin entre els joncs i les canyes que són el meu palau.

      VII

       La molinera

      A la vora del molí ens vam aturar a l’entrada d’un pont damunt d’una recolzada del riu. L’Eva em va demanar que l’esperés; miraria de poder tornar aviat a buscar-me, que, si no tornava de seguida, no anés al molí. Passa de llarg. Em dolia que em deixés. Té, vaig dir-li, no tinc res més i t’ho dono. Em vaig treure de la butxaca el ganivet que m’havia regalat el meu pare i l’hi vaig posar a la mà.

      Els arbres eren vells; sota de tanta branca amb el riu negre a sota, ni respirava. L’una darrera de l’altra dues fulles em van fregar la galta com si fossin els dits d’un mort. Una lluna esmicolada es deixava endur pel riu. Em va semblar veure ombres aigua avall. Algú necessitava que l’ajudessin. Algú sense veu. La corda em feia companyia. Vaig estrènyer fort aquells quatre fils de cànem que jo sentia que em protegien. Les ombres que passaven eren soldats morts que s’anaven acostant a les canyes. Farien caure les fulles, cridarien el vent, s’arraparien on poguessin perquè l’aigua no se’ls endugués lluny d’on havien mort. L’Eva trigava. Ja no vindria. Caminant, caminant, vaig ensopegar amb un pou i em vaig amagar al darrera. Havia arribat a tocar del molí. Sentia grinyolar unes frontisses com si el vent que s’aixecava obrís i tanqués finestres. Tot d’una el portal del molí es va esbatanar i junt amb un raig de claror va sortir-ne un cavall blanc amb una ombra mig ajaguda al damunt. Les ferradures alçaven espurnes. Al cap de poca estona un home mig corbat pel pes d’un sac que no vaig saber d’on havia sortit va entrar en un cobert en el moment que una descàrrega petava lluny i feia vermell un cantell de núvol. S’acostava un camió. Es va aturar davant de la portalada i en van saltar dos homes. El que havia entrat en el cobert va anar a trobar-los i van començar a descarregar caixes.

      Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a l’estable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a l’estable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.

      *

      Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava m’atordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda d’aigua per sobre. Aquella dona se’m va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada s’hi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.

      *

      ¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia

Скачать книгу