ТОП просматриваемых книг сайта:
Ara o mai . Xavier Soler
Читать онлайн.Название Ara o mai
Год выпуска 0
isbn 9788418197734
Автор произведения Xavier Soler
Жанр Математика
Издательство Bookwire
2
Et convido a conèixer la teva nova casa
El planeta blau que l’Apollo 11 va fotografiar des de la Lluna l’any 1969 ha canviat molt poc des que els humans vam aparèixer en el seu escenari fa 200.000 anys, però en els últims cinquanta anys la visió que en té la ciència ha canviat profundament. Avui sabem que la Terra és un organisme viu i que tot el que la compon està en una transformació permanent, com passa d’altra banda en el conjunt de l’univers. Els continents es desplacen, els fons oceànics es renoven i les roques es transformen les unes en les altres al llarg del temps geològic. L’aire atmosfèric, les aigües oceàniques, la terra sòlida, els gels polars, la vida en el seu conjunt, intercanvia matèria i energia constantment, de manera que no podem considerar-les ja com unitats d’estudi aïllades, sinó com un tot integrat del que anomenem Sistema Terra.
Aquesta nova forma de veure el planeta com un ésser viu, fa molt poc temps que és vigent i respon a la consolidació de les teories de mobilitat de continents i oceans, sorgides cap al 1970. Aquestes teories, de fet, havien estat objecte de debat durant gairebé tot el segle XX. De totes les àrees de la ciència, el coneixement de la Terra ha estat l’últim a desenvolupar-se. Quan la química disposava de la idea de l’àtom; la física, de la mecànica quàntica, i la biologia, de l’evolució i més tard de la genètica, l’estudi del temps i la dinàmica del planeta es trobava encara aferrat a moltes conviccions religioses. A Grècia la ciència es va mantenir tancada en gairebé una sola àrea de coneixement, es va diversificar en algunes especialitats durant el Renaixement i sobretot la Il·lustració, però es va mantenir fragmentada en compartiments isolats fins encara el segle passat. Certament, la geologia ha estat l’última àrea de la ciència a sortir de l’ou.
El descobriment de l’expansió dels fons oceànics com a grans cintes transportadores i la fragmentació de l’escorça terrestre en un conjunt de plaques han significat un moment capital en l’evolució del pensament científic. En aquests últims cinquanta anys, tot ha canviat, des de la globalització del Sistema Terra a la globalització dels mercats, de l’economia, del clima i dels problemes ambientals, potser amb l’excepció de la globalització del nostre pensament.
Cal recordar que ens vam passar gairebé vint segles convençuts que la Terra jeia immòbil i que tenia tan sols sis mil anys d’antiguitat. Per comprendre la teva nova casa, hauràs de començar a pensar de manera molt diferent. El nostre cervell, el teu i el meu, no accepta amb gaire facilitat aquesta visió global perquè està dissenyat per seguir fragmentant el coneixement, amb la finalitat de fer la realitat més entenedora. Aquest ha estat un dels esculls que ha hagut de superar la ciència des de fa molts segles. Érem feliços separant els regnes de la natura, els animals dels vegetals, el bé del mal, el blanc del negre, la vida de la matèria inerta i la ment del cos, però avui dia la ciència ja ha entrat en la complexitat, i tots els sistemes i processos que abans s’estudiaven de forma aïllada ara sabem que es troben entrellaçats. Les causes i els seus efectes ja no estan tan clarament dividits perquè, com veurem ben aviat, es retroalimenten. L’univers, el planeta Terra i tu mateix sou un bon exemple d’això, encara que la major part de nosaltres prefereixi viure amb visions simplificades de la realitat, la qual cosa és el que hem fet durant milers d’anys i encara fem en el dia present. Saber més no ens fa necessàriament més feliços, però probablement sí que ens fa més lliures.
L’enigma del temps que amaga la Terra
Si treus el cap per la finestra, és ben probable que a l’horitzó del paisatge apareguin les velles muntanyes de sempre. Aquestes muntanyes blavisses i immòbils han estat aquí des de l’origen del temps i formen part d’un antic escenari familiar. Les muntanyes, les valls, els deserts, les selves i les costes no sembla que canviïn gaire mentre vivim, i no obstant això el fet és que, sense que ho sospitem gens ni mica, es mouen constantment. Aquesta immobilitat aparent de la superfície terrestre ha dificultat enormement la comprensió dels seus fenòmens evolutius. I tot això es deu a una raó tan essencial com senzilla: l’escala del temps en què s’esdevenen els fenòmens a la Terra està molt allunyada de l’escala del temps de la teva vida. La vida de tota la nostra espècie és un simple parpelleig en la història de la Terra.
Passa una cosa semblant amb la física de l’univers. ¿Pots arribar a imaginar que 300.000 quilòmetres per segon (la velocitat de la llum) és una velocitat irrisòria a escala de l’univers, en què per arribar a algunes galàxies llunyanes hauries de viatjar a aquesta velocitat durant milers de milions d’anys? ¿Oi que és difícil imaginar-ho? Sí, en efecte, és bastant més fàcil imaginar déus, pàtries, nacions, fronteres, societats o diners, és a dir, entitats abstractes, les quals no tenen cap existència real en l’univers, només en el teu cap. Encara que sembli estrany, és una estratègia que utilitza el cervell per facilitar-nos la supervivència. I també per permetre la seva, és clar, perquè tots dos sou una mateixa cosa, encara que de vegades ens esforcem a separar-los.
Per comprendre com treballa el temps en els canvis que s’esdevenen a la Terra, posem els Pirineus com a exemple. Vistos des d’un satèl·lit, semblen un llangardaix escamós que s’estén de la Mediterrània al País Basc i es perllonga cap a l’Atlàntic per sota del golf de Biscaia. La seva longitud sobrepassa els 1.000 quilòmetres; l’amplada mitjana és de 200 quilòmetres, i la profunditat supera sobradament els 100 quilòmetres. Unes dimensions respectables per utilitzar els Pirineus de laboratori, que és el que hem de fer els geòlegs a còpia de caminar quilòmetres.
¿Com s’ha format aquesta cadena de muntanyes que s’enfonsa així en l’escorça de la Terra? Avui sabem que els Pirineus són una serralada de col·lisió continental entre dues plaques tectòniques, però quan vaig acabar la carrera de geologia, l’any de l’Apollo 11, no hauria sabut respondre aquesta pregunta de cap manera. Aleshores els geòlegs, encara que sembli un acudit, no sabíem com es formaven les muntanyes, la qual cosa ens provocava una certa vergonya que dissimulàvem disfressant-nos de savis esotèrics, amb barba, barret, brúixola i martell, de savis que vivien fora de la realitat des de feia milions d’anys.
Per entendre les muntanyes, el millor és simplificar les coses. Podem veure els Pirineus com la manxa d’un acordió gegantí que s’ha anat comprimint durant 60 milions d’anys, fet que ha provocat un escurçament de l’escorça terrestre de 100 quilòmetres de mitjana (figura 1). Aquest plegament pirinenc no és perceptible. Si divideixes els 100 quilòmetres d’escurçament pels 60 milions d’anys, temps en què la serralada s’ha anat plegant, obtindràs una velocitat de moviment d’1,7 mil·límetres cada any. ¿Qui pot afirmar que un paisatge es desplaça si ho fa a una velocitat d’una mica més d’un mil·límetre i mig durant tot un any? Vet aquí el problema de la immobilitat aparent de l’escorça terrestre.
Figura 1. Plegament dels Pirineus
I això passa simplement perquè tots nosaltres no som sinó uns simples espectadors nouvinguts a la llarguíssima pel·lícula de la Terra. No assumim el que representa un milió d’anys perquè els nostres documents més antics i els nostres primers imperis tenen escassament 6.000 anys d’antiguitat, perquè la Bíblia, que per a molts és el gran llibre fundacional, té menys de 3.500 anys, i perquè l’Homo sapiens, la nostra espècie, té amb prou feines 200.000 anys. Tot el nostre temps d’existència com a espècie és deu vegades inferior a la formació d’un sol gra de quars d’una de les bitlles de granit que veig des del meu refugi pirinenc. El nostre cas és el d’una mosca que viurà tan sols un dia i, tanmateix, pretén entendre el que signifiquen la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern.
Aquest