LITMIR.BIZ

      Mi querida María /

      Querido Alejandro

      De su buen corazón espero benevolencia para mi osadía, rogándole acepte la demostración de mi más profunda, así como sincera, admiración y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).

      primer sobre

L’aproximació i el prometatge

      Tots els dies a tres quarts de tres passo davant de casa seva, i el fet que algun dia tingués la satisfacció de veure-la a vostè seria el permís per realitzar aquest acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).

      Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.

      Li escriu d’amagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui s’atreveix a fer-ho en català, l’any 1913, a la Barcelona de l’alta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.

      Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes d’ell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja s’han vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella s’ha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell l’ha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-s’hi.

      Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, l’Alejandro li escriu:

      Poses moltes pretensions amb el que vas fer de decidir-te tan de pressa, però hauries de confessar que si vas obrar així va ser per por que aquell jove dels ulls tristos al Liceu no fes cap tonteria i et comprometés. Però no t’enfadis perquè encara que ho cregui així també crec que cada dia estàs més contenta de la teva decisió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).

      Entremig s’han intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes d’abril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.

      A vostè li he de dir que, en donar els primers passos després d’un any i mig de reflexió, l’únic que em preocupava era el carinyo que en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferència que hi ha entre vostè i jo, tinc prou i em veig prou capaç per fer que vostè i jo puguem ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).

      Uns primers passos que s’han produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.

      La seqüència podria haver estat aquesta:

      El 7 d’abril de 1913, l’Alejandro fa arribar una carta a la María —segurament a través de la seva germana Cora—, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal d’aquella discreta compareixença al jardí.

      Al cap de menys d’una setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que l’Alejandro i la María parlen —al Liceu, al Teatre?— i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa d’ella, o a l’editorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.

      Ve aleshores una segona carta de l’Alejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de l’entrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por d’haver semblat molt poc comunicatiu i haver causat, davant d’aquell impressionant prohom barceloní, una pobríssima impressió. Amb tot, ha intuït que, com que el pare estima molt la seva filla, es prendrà l’assumpte de manera molt conscienciosa. Vol confiar que la bondat dels seus papàs i el gran amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.

      Onze dies després de la primera, el 18 d’abril, arriba la tercera carta de l’Alejandro, amb paper del consolat del Paraguai i una salutació més propera: La meva estimada María. Angoixat i ansiós per la resposta del «sogre», li proposa una cita.

      Tindria una gran alegria de poder parlar llargament amb vostè. Si no estic mal informat, sé que alguns diumenges va vostè a la missa de vuit o de dos quarts de nou a la Concepció; el proper dia jo hi seré, de vuit a nou i, si vostè hi és, procuraré parlar-li. Si no pot ser, comuniqui’m si us plau la seva opinió d’una manera o altra (Barcelona, 18/4/1913).

      I la María l’hi comunica, amb una targeta gran amb un viu blau cel i una il·lustració molt delicada —el bust d’una dona amb un barret ple de flors i un altre pom a la mà— emmarcada dins d’un oval amb una mica de relleu. Tot del més pur estil modernista. És la primera carta que la María adreça a l’Alejandro —abans, però, ha fet arribar una targeta a la Cora, que exerceix d’alcavota, no fos cas que aquell eixelebrat la comprometés: Estimada Cora. Digues al teu germà Alejandro que estigui tranquil, que tingui una mica de paciència, que espero que tot anirà bé. Saluda’l afectuosament de part meva. Adeu, rep besos afectuosos de la teva amiga que t’estima. M. de las Mercedes Simón y Bach— i li confessa que li costa molt d’adreçar-li aquelles línies: […] pot creure que m’ha costat molt de decidir-me, perquè sempre havia dit que no escriuria mai a ningú sense que ho sabessin els meus papàs; però tinc plena confiança en vostè i per això m’he decidit a fer-ho (Barcelona, 19/4/1913).

      Unes línies després, la María li insisteix que estigui tranquil, que creu que tot anirà bé, que només és qüestió d’uns dies de paciència, i li comunica que és impossible que es trobin a la Concepció perquè hi va amb la mamà i les germanes, i si els arribessin a veure i se n’assabentessin els pares es disgustarien molt. Compensa la negativa amb un comiat tranquil·litzador, que devia sonar a música celestial a les orelles del jove angoixat.

      També crec que vostè desitjaria saber si sento carinyo per vostè, i li puc dir, Alejandro, que el dia en què li vaig parlar em va ser vostè molt agradable i que ara cada dia sento més carinyo cap a vostè. Pot comptar sempre amb el carinyo sincer de la María (Barcelona, 19/4/1913).

      Al correu següent, hi ha la resposta eufòrica de l’Alejandro, que ha tingut un dissabte «de glòria».

      És impossible que vostè es figuri com de feliç soc des de dissabte. Sense recordar-me del que ha de venir, que espero febrilment per part meva, em passo el temps projectant i somiant en la nostra felicitat, que amb el meu entusiasme ja considero segura (Barcelona, 21/4/1913).

      La glòria ha vingut donada per la reiteració d’haver-la vist tres vegades, malgrat que encara

Скачать книгу