ТОП просматриваемых книг сайта:
L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн.Название L'amor quiet
Год выпуска 0
isbn 9788417611590
Автор произведения Mercè Foradada
Жанр Языкознание
Серия No-ficció
Издательство Bookwire
M., en canvi, es manifesta més ponderada amb les salutacions, i manté el ja establert El meu estimat Alejandro, però es deixa anar una mica més en els comiats: Adeu, estimat Alejandro meu, desitjo que aquesta [carta] et causi la mateixa alegria que m’ha causat a mi la teva. Rep mil petons de la teva nòvia, que ja saps com t’estima. María.
4. Pel que fa al format de les cartes d’aquest sobre, es manté la quartilla plegada de paper de gran gramatge, amb la incorporació de dos altres suports remarcables: el paper fi i amb una subtil pauta de la fàbrica Blanch y Morillo, amb la capçalera ja reproduïda, i el paper, de format més petit, de l’establiment termal de Lamalou. A la capçalera impresa, sota un escut que mostra unes muntanyes, coronat i entre llorers, s’hi pot llegir: gd etablissement thermal et gd hotel des thermes. cros-aguillon, propiétaire. lamalou-le haut (hérault). També hi ha un parell de targetes de diferent grandària.
5. Respecte de l’embolic dels arquitectes Domènech. Pel que sembla, Josep Domènech i Montaner (1849-1923) signa les obres de la Torre Simón a la Vila de Gràcia el 1878 —és la casa d’estiueig familiar fins a l’any 1885, dos anys abans del naixement de M.—, recomanat pel soci de Francisco Simón, Ramon Montaner, que és el seu oncle i vol promocionar el jove arquitecte, que tot just ha acabat la carrera uns anys abans. Poc després, li encarreguen les obres de la nova seu de l’editorial Montaner y Simón, al carrer Aragó, i la culminació del Palauet Montaner, veí del Palauet Simón. L’altre Domènech, Josep Domènech i Estapà (1858-1917), és l’arquitecte del Palauet Simón, que s’acaba enfrontant amb Domènech i Montaner per la seva concepció de l’arquitectura nacional i per algunes idees polítiques. En alguna ocasió és anomenat «Domènech, el dolent».
6. Hi ha tota una colla d’informacions curioses al voltant de l’Editorial Montaner y Simón que la Veïna m’havia proporcionat, entre dubte i dubte.
Desaparegut l’editor Francisco Simón Font el 1923, el succeeix en les seves tasques a l’editorial el seu fill, Santiago Simón Bach, fins a la seva mort el 1939. Aleshores, la vídua d’aquest últim, Laura Gili Ros, continua la seva feina fins al 1948. Morts els pares, els fills, Laura i Santiago Simón Gili, els relleven i van venent les seves accions a un empresari indià, José González Porto, que acaba comprant l’empresa l’any 1950, després d’haver estat uns quants anys el seu agent.
En algun moment de la seva història, evidentment no en vida del besavi Simón ni del seu soci, hi treballen els escriptors Pere Calders i Jesús Moncada. La Veïna creia que devia ser cap allà als anys seixanta, perquè ella era molt joveneta quan ho havia sentit comentar a casa. Consultats els webs pertinents, veig que anava ben orientada.
Quan Pere Calders, que havia dedicat molts anys de la seva vida al món editorial i tenia experiència en diverses de les seves facetes —redacció, il·lustració, disseny, edició i redacció— va tornar de l’exili, va ser fitxat com a gerent de producció, càrrec que va ostentar des del 1963 fins al tancament de l’editorial, el 1981. Uns anys després que s’hi incorporés Pere Calders, va ser contractat, també per treballar a producció, Jesús Montcada, que s’havia instal·lat a Barcelona en acabar el servei militar i mirava de guanyar-se la vida amb la pintura. Malgrat la seva diferència d’edat —Pere Calders tenia cinquanta-cinc anys i Jesús Moncada, vint-i-sis, quan van coincidir a la Montaner y Simón— van fer-se molt amics. L’escriptor de Mequinensa reconeixia la influència de Calders, que el va encoratjar a escriure i a fer-ho en el català de la seva terra: «Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys a la Montaner y Simón. Per a mi era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l’hora d’escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d’animar-me a seguir el meu propi camí a l’hora d’escriure».
Un record de més enrere, encara, de ben petita. Quan la Veïna i els seus germans estaven malalts i feien llit —en aquella època una mica de febre d’un refredat, unes angines o una grip obligaven a no treure un peu fora dels llençols—, els volums enquadernats de La Ilustración Artística de la Montaner y Simón feien de tauleta al damunt de la qual es podia dibuixar o jugar. Deia que encara recordava el seu pes damunt les cames!
Més o menys a l’època en què havia sentit comentar la incorporació de Pere Calders i Jesús Montcada a l’editorial, encara tan present a la seva família, la Veïna recordava haver-se cruspit tota una col·lecció de novel·les de Joseph Conrad, editada per Montaner y Simón, a l’habitació del darrere de casa dels seus avis, els de les cartes, on hi havia uns armaris amb vitrines i una taula i unes cadires enormes i pesants, de vellut blau clavetejat, imponents i summament incòmodes. Eren un mobiliari i uns llibres que procedien de l’editorial, li havia sentit comentar sempre a l’àvia M.
El Daltabaix
Ella el veu entrar a la cuina amb la bossa del súper, i que es posa a col·locar les quatre compres que duia apuntades en un tros de paper, que ara repassa: cerveses, tres taronges i tres plàtans, uns quants tomacons, dues baguets de pa, una ampolla d’oli, un fuet, dos paquets amb embotit i un pot d’olives.
«Com és que només et puc veure a casa? Tant que m’agradaria saber si quan vas al poble parles amb algú, si entres al bar de la plaça a fer un cafè, si passeges una mica pel moll dels pescadors com fèiem tan sovint quan el dia es començava a allargar, en aquestes alçades de l’any!».
Ara observa divertida la cerimònia del tangram, amb el tàper dels embotits, i com talla conscienciós les baguets abans de congelar les porcions de pa: primer per la meitat i després cada tros en tres, i les col·loca en sobres de plàstic de manera que càpiguen planes al calaix del congelador.
«“Necessites el regle?”. Com m’agradava burxar-te quan et veia tan concentrat perquè tot quedés ben polit i al seu lloc, Jeremy meu…».
El mòbil sona i Ell fa un gest de sorpresa quan nota la vibració a la butxaca del darrere.
—Digues, Menut. Com esteu?
I activa l’altaveu —fa poc que ha agafat el costum de fer-ho— per tenir les mans lliures i acabar l’endreça. O potser perquè li agrada sentir una altra veu entre les parets tan callades?
«I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».
—Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però…
—Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa… tirant. I vosaltres?
—Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom s’ha posat d’acord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número… No m’estranya que gasti l’humor que gasta.
—I les nenes?
—No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita… Creixent d’ossos i de poca-soltades.
—Tinc ganes de veure-us. Des de Reis… Per què