Educar millor - Carles Capdevila Plandiura

Скачать книгу

has dit: «Estic content d’haver passat més de quaranta anys de la meva vida fent de mestre; amb l’esperança que algú em reconegui aquest valor, perquè no és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre».

      Sí, has d’esperar. Amb alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. Crec que la relació que estableixes amb els alumnes és una relació asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu; tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin. Sempre esperem que l’alumne ens digui «jo també t’estimo»; i això, quan es pot concretar, com per exemple avui que he tingut l’ocasió d’anar a dinar amb dos exalumnes, veus que aquesta asimetria inicial ja s’ha anat modificant.

       T’has equivocat, suposo.

      Com tothom, tinc els meus fantasmes. Tinc els meus moments en què he pensat «Aquí la vas espifiar molt», i això et pot retornar; i potser hi hagi algun exalumne que et digui que tot això que tu t’imaginaves que passava, no passava en absolut. L’acció educativa és molt complexa i no hi ha receptes, el que li convé a un nen no li convé als del costat, i allò que penses que ajudarà aquest, a l’altre l’espatlla. És complicat, i és apassionant.

       Has fet més de quaranta anys de mestre, ara t’has jubilat.

      Des dels 18 anys, en tinc 65; doncs, compta-ho. I m’han jubilat, jo no ho hauria fet, però agraeixo que m’hagin fet jubilar perquè morir-te a la classe deu ser molt fort! En un primer moment em vaig empipar i em preguntava per què em feien jubilar, però després vaig pensar que està bé, perquè podré continuar fent coses en el món de l’educació amb més calma i tranquil·litat, i podré mirar una mica la meva experiència amb distància i tranquil·litat. Si aquests que ens agrada tant la nostra feina no ens arribéssim a jubilar mai, els joves tindrien tot el dret a venir i tirar-nos per la finestra, perquè dirien: «Us agraïm els serveis prestats, però ara ens toca a nosaltres».

       Què t’ha donat més satisfacció?

      Entrar a totes les classes a parlar de literatura i de contes, explicar i llegir contes, parlar de llibres que llegien, de llibres que havien de llegir i relacionar-ho amb el cine, que és la meva gran passió. He estat molt feliç, he conegut tots els nens de l’escola, he estat amb tots els nens, han fet una exposició sobre mi al passadís i em van fer un comiat amb una cantata que van organitzar dos exalumnes a partir d’un conte meu. Em sento feliç i content d’aquest final.

       Coneixes tots els cicles?

      No, a parvulari no hi he estat mai. A cicle inicial amb els petits, he fet a vegades tallers. Sobretot he treballat al cicle mitjà, i molt de 5è en endavant. Els nens amb els quals he estat més còmode feien 5è, 6è de primària, 7è i 8è d’EGB o 1r i 2n d’ESO. A mi m’agrada allò que en dic el tomàquet. M’agrada molt conversar amb ells, no de tu a tu perquè la relació no és mai simètrica; però pots parlar de molts temes.

       No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què t’ha mantingut a l’aula?

      A mi m’apassiona veure com ajudem els nostres alumnes a construir coneixement. Sempre m’ha agradat estar amb la canalla.

       I per què això no passa gaire sovint?

      Perquè els que estan a l’escola sempre estan poc considerats socialment. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que treballa a l’etapa infantil, que és primordial. Això és un error increïble i només ho veu gent que té la sensibilitat d’un Francesco Tonucci, que deia que els mestres d’infantil són els que més haurien de cobrar. A mi sempre m’ha seduït això. Sí que he fet d’això que en diem mestre de mestres, en el sentit que he fet molts cursos de mestres, conferències, i activitats per l’estil, però mai no he volgut deixar la vida de l’aula.

       Com vas començar?

      Vaig començar a fer de mestre sense tenir ni el primer curs de batxillerat fet. Jo havia estudiat comerç i treballava al Banco Vitalicio de España (que ara em sembla que li han canviat el nom) i el somni de la meva família –no pas el meu perquè no ho havia somiat– era que jo entrés a treballar a La Caixa. La gent del Camp de la Bota em van proposar que em posés a fer classes, perquè jo portava nens en una mena de centre d’esplai dissabtes i diumenges, i veien que me’n sortia. No tenia ni títol, però em van dir que això no era el més important i que el que els interessava era gent que volgués treballar amb aquesta canalla. Em vaig trobar que en el meu primer any de mestre no sabia res de res, simplement reproduïa el que havia mamat a l’escola, com castigar els nens de genolls! Per això quan ara ens trobem amb els del Camp de la Bota els dic que no m’ho haurien d’haver perdonat… Però ells responen amb un: «Sí, home, que t’ho hem perdonat», i això és magnífic. Va ser aleshores que em vaig matricular a batxillerat perquè volia ser mestre. Mai en la meva vida havia pensat que em dedicaria al magisteri. Llavors vaig descobrir el grup de Rosa Sensat, les escoles d’estiu, els cursos d’hivern. I després vaig començar oficialment la carrera a l’Autònoma.

       Tu parles sempre des de la pràctica.

      És que no puc parlar de res més. Per això tinc un «soci pedagògic», el meu amic Juli Palou. A part que ell té molta experiència d’aula, perquè ha treballat molts anys de mestre, és el que té els calaixos del cervell més ben endreçats. En Juli sí que és una persona que té un cos teòric, a part d’una pràctica excel·lent.

       Ha de ser vocacional, la feina de mestre?

      Jo volia ser artista de cine, imagina’t!, i he fet molt teatre a la classe. Les vocacions no tenen la mateixa intensitat al llarg de la teva vida professional, hi ha moments més alts o més baixos, fluctua molt. El que és fonamental, i això és una de les grans sorts que he tingut, és que, a les cinc o sis escoles que he treballat, he treballat amb un equip de gent amb el qual m’he pogut discutir molt, però eren gent que creia en el que feien. Que tu puguis treballar en escoles on es debat sobre allò que estàs fent, on pots parlar, on la gent respecta la persona i es discuteix el que s’està dient, és una sort.

       Dius que el mestre ha d’estimar els nens, i si no fer-ho veure.

      És fort sí, però és així. És impossible que espontàniament em pugui estimar tots els nens o nenes que he tingut; quan entro en una classe, al cap d’un dia, havent estat una hora amb ells, et puc dir les criatures que ja se m’han fet seus i les criatures que sé que em costaran molt. Però he de tenir prou traça perquè aquest noi o aquesta noia no ho sàpiga mai, que no ho noti. Això és el que fan els grans actors.

       Això és fingir?

      És fer teatre del bo. Sóc molt socràtic en el sentit que m’agrada molt conversar i anar parlant. Hi ha nens que s’apassionen, a classe; hi ha nens que, al cap de deu minuts, estan fent uns badalls que gairebé s’empassen a ells mateixos. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies d’una mateixa aula.

       Tu has de transmetre que confies que se’n surtin.

      Que confio en ells; que quan convé sí que estic al seu costat; que quan convé acaronar-los, els acarono; que quan convé plorar amb ells, ploro amb ells; si convé, ric amb ells; i quan cal enfadar-m’hi, m’hi enfado. Em tenen al seu costat. Amb alguns això em surt espontàniament sense cap problema, i amb altres ho he de fer intencionadament perquè quan aquest nen o aquesta nena arribi a casa ha de tenir la sensació que per a mi ells són importants. Això vol dir no humiliar; vol dir allò tan difícil d’aconseguir a què es refereix George Steiner. Steiner té una frase preciosa: «El bon mestre és aquell que fins i

Скачать книгу