Mort sota zero - Ludmilla Lacueva Canut Apostroph Narrativa

Скачать книгу

ens permeten créixer —va explicar, mentre es treia el passador i deixava caure els cabells—. La meva feina consisteix a ajudar la gent a buidar els calaixos carregats de sofriment i que així puguin obtenir un equilibri emocional i psíquic.

      En Jordi va quedar-se sense paraules, pensant que possiblement era una presa de pèl. De fet, l’accident de moto era real i prova d’això eren les cicatrius del cos, però ella no les havia pogut veure perquè anava vestit. Se li va emboirar una mica el cap i va decidir deixar-ho córrer.

      —Molt bé. Per avui ja és suficient —va dir, mentre obria la porta de la cabina—. Ah! I la pròxima vegada vine amb roba més còmoda. Serà més fàcil per manipular els braços.

      En Jordi la va fitar i va pensar que aquesta era la paraula que buscava des de feia estona: manipulació. Potser anava darrere els seus diners i el volia estafar? Va sacsejar el cap per treure’s aquesta idea de sobre. S’estava tornant un neuròtic i havia fet bé d’agafar-se un descans.

      3

      Oxford, 1972

      Els companys, la majoria fills d’aristòcrates, el tenien en consideració perquè era el primogènit d’un marquès. En Lorenzo era tot un gentleman i, per les seves arrels angleses per part de l’àvia materna, tenia un estil molt elegant i unes maneres exquisides que feien que tothom l’admirés. Amb el seu somriure generós i perfecte, aconseguia el que volia. Ho tenia tot i se sentia amb ganes de menjar-se el món.

      Aquella tarda, en Lorenzo estava estudiant a la seva habitació del college. Era un dia qualsevol de pluja fina i insistent que no donava peu a pensar en el lleure. A les parets de la cambra hi havia tapissos comprats un any abans a l’Índia en un viatge que havia fet amb alguns companys d’Oxford. Els llibres, la gran passió d’en Lorenzo, s’amuntegaven arreu.

      Un toc-toc contundent a la porta el va treure de la seva abstracció. El conserge va treure el cap i es va excusar per destorbar-lo. Li va entregar una carta que acabava d’arribar d’Espanya i havia pensat que li agradaria tenir-la de seguida.

      —Gràcies, John —va dir, mentre es treia un bitllet de la butxaca—. Tingui, això és per a vostè.

      El conserge volia refusar-ho però finalment va acceptar davant la insistència del jove estudiant. En Lorenzo va deixar la carta en un racó de la taula i va capbussar-se de nou en el llibre però ja havia perdut la concentració i va decidir obrir-la.

      Estimat Lorenzito,

      No sé com començar aquesta carta. M’agradaria tant que estiguessis a casa.

      Em fa mal al cor el dolor que et causaré, però vull que sàpigues que mai ha estat la meva intenció. Déu només ens ha beneït amb un fill i has estat sempre el nostre orgull. No oblidis mai que t’estimem.

      Recordes en Luis Santos? Mesos enrere em va venir a demanar diners per començar un negoci a Anglaterra. Em va semblar tan engrescador que li vaig dir que jo també hi volia participar. Li vaig donar tot el nostre capital. Em va explicar que en un no res triplicaria l’import, que podia estar ben tranquil. En Santos em va dir que ho posaria tot al seu nom i els beneficis que obtindria els dipositaria en un banc anglès i jo no hauria de justificar-los enlloc. En fi, m’hi vaig llançar de cap sense pensar que la cosa podia anar malament. La cupiditat no ha estat mai bona consellera. En Santos va tenir els tractes amb un individu que ha resultat ser un pocavergonya que s’ha apropiat de tots els diners i ens ha deixat a la ruïna. No tenia cap paper firmat amb ell perquè li feia confiança. Fa una setmana ens vàrem assabentar que Santos s’havia llevat la vida.

      Ho hem perdut tot, Lorenzito. Deus pensar que soc un vell xaruc i tens tota la raó. Em veig en l’obligació de vendre la torre de Llavaneres i despatxar el servei que hi teníem. Ai las! La majoria eren amb nosaltres des de tota la vida! No sé com he pogut ser tan irresponsable. Si haguessis estat aquí segurament no hauria tingut aquest moment de bogeria però ara ja és tard. De moment, el palauet de Barcelona el podem conservar però no sé fins quan.

      El que més greu em sap és que hauràs de deixar els teus brillants estudis a Oxford en acabar el trimestre, que sortosament ja està pagat. No m’ho perdonaré mai, fill meu! Torna al més aviat possible a Espanya. Et necessitem.

      Et trameto la carta que em va enviar en Santos explicant el que havia passat, per si tu poguessis fer-hi alguna cosa. Ho veig difícil, però intenta-ho.

      Una abraçada del teu pare que t’estima,

      Juan Antonio Puig de Castellnou, marquès de Fenolleda

      En Lorenzo, atordit, va deixar anar la carta que va caure per terra. Una fiblada intensa li va amartellar el cap en aixecar-se. Va fer una respiració fonda mentre es dirigia cap a la finestra. La pluja no donava cap treva i el pati estava gairebé desert. La verdor dels arbres destacava amb els maons foscos de l’edifici més que centenari. Va fixar-se en la renglera de gàrgoles que sobresortien de les teulades. Aquelles cares d’espant i fàstic no serien res en comparació amb la que farien els companys quan sabessin la veritat. Es convertiria en un pària. Només li hauria faltat un any més per acabar els estudis. La seva vida estroncada per un lladre que havia entabanat el seu pare, un gran home que estimava per sobre de tot la seva família però havia demostrat ser un pèssim gestor en jugar-se el patrimoni a una sola carta.

      En Lorenzo havia tingut tot el trimestre per muntar una història que no el deshonorés. Explicava a tots companys que s’havia de posar a treballar atès que el seu pare li havia tallat els fons perquè es negava a casar-se amb una parenta que tenia molts títols i diners, però que era lletja com un pecat. Ell estava per sobre de tot això, però es veia obligat a abandonar el seu estimat Oxford a un any d’acabar els estudis. Tots estaven indignats i fins i tot els òrgans directius van oferir-se per fer de mitjancers amb el marquès. En Lorenzo els va advertir que el seu pare era del morro fort i que no hi hauria res que el fes canviar d’opinió. Va deixar Oxford com un heroi inflexible, però la realitat era una altra. Va començar a treballar al Harrogate Palace de Londres com a concierge. Els seus amics es posaven les mans al cap, ja que consideraven que no era una feina a l’altura d’un estudiant tan brillant, però en Lorenzo contestava que necessitava diners per viure i que seria transitori. Amb arrogància, no va acceptar cap altra oferta que li fessin els companys.

      De fet, va lluir des del primer dia. L’uniforme li esqueia com si l’haguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat d’una clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i s’anticipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això l’ajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que se’l miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de l’hotel, en Henry Windmarch, s’hi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua d’ull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. L’amo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós d’haver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.

      —No et pensis que ets algú perquè t’he nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? —va preguntar enutjat—. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no m’enganyes. Limita’t a acontentar-los.

      En

Скачать книгу