Mirall trencat - Mercè Rodoreda

Скачать книгу

palpentes. A la sala, la dida gronxava la Sofia, que estava més tranquil·la però encara somicava de tant en tant. «Pobreta —pensà la Teresa mirant-la—; jo també tinc por.» I li vingueren ganes de plorar. A la seva mare els llamps l’espantaven molt i quan sentia el tro es tapava les orelles: «Si fos viva —pensà—, la faria viure com una reina.»

      L’Anselma i l’Antònia portaren el cafè. Les últimes a entrar foren la Gertrudis i la Mundeta, que havien anat a tancar la porta de la torratxa quan la Teresa i la Filomena havien tornat; la balda havia cedit i havien hagut d’apuntalar la porta amb una post de planxar. Estaven totes molt quietes, una mica cohibides, sense saber què dir. La Mundeta explicava que en el seu poble, quan era petita, un llamp havia matat un home. La Filomena s’havia assegut a terra perquè no hi havia prou butaques i havia tingut por de sortir a buscar una cadira. La Gertrudis a cada tro es senyava. «Ja t’has senyat prou», li digué l’Anselma tot acostant-se la tassa als llavis i bufant el cafè a cada glop. La Teresa s’havia aixecat i havia obert la finestra; per entre les escletxes de la persiana veié que l’aigua baixava com un riu pel jardí. Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s’esqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué l’Anselma tot acostant-se-li. La Sofia, que ja dormia, es despertà sobresaltada i arrencà a plorar amb la boca oberta. «Senyora —digué la dida—, ja té la primera dent.» La Teresa amb un dit alçà el llavi de la criatura: a un costat de la geniva de dalt li sortia una punxeta blanca.

      A la matinada, la tempesta es calmà. Només se sentia la remor de l’aigua que s’escorria per les canals. La Filomena, mig estirada a terra, s’havia adormit. «No la despertin», digué la Teresa; i amb totes les altres noies sortí a veure què havia passat. L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant. A la vora del pou hi havia un gran bassal d’aigua. Del llorer només en quedava la meitat. En Climent, amb la gorra enfonsada fins a les orelles i amb unes sabates molt velles, arrossegava el tros d’arbre que havia caigut. Quan sentí la Teresa i les noies alçà el cap: «El trec d’aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; no li sembla, senyora Teresa?»

      Aquell mateix dia a la tarda, quan tot s’hagué calmat, l’Anselma li digué que el diumenge vinent una nebodeta seva, que es deia Armanda, faria la primera comunió. «Em deixarà sortir per anar-hi, senyora?» La Teresa li digué que sí.

      VI

      (Joaquim Bergadà a Barcelona)

      Assegut a la taula del despatx, d’esquena a la finestra, Valldaura obrí l’última carta i, sense acabar-la de llegir, digué a la Teresa: «En Quim diu que arribarà la setmana entrant i que passarà uns quants dies a Barcelona; m’agradaria tenir-lo a casa.» La Teresa, que s’havia fet dur l’esmorzar a la biblioteca com cada dia, begué un glop de cafè i aixecà el cap: «Seria més natural que anés a casa del seu germà. Però si a tu et fa il·lusió...»

      En Quim arribà un dissabte a mitja tarda. Els havia demanat que no l’anessin a rebre i s’havia passat gairebé mitja hora donant voltes perquè el cotxer no trobava la torre. A Valldaura li semblà que havia envellit: «No has canviat gens.» «Tu tampoc», li digué en Quim tot abraçant-lo. Després s’acostà a la Teresa i li besà la mà: «Perdoni, Teresa, vostè encara fa més goig que quan vaig venir pel bateig de la nena.» Es sentiren corredisses i entrà la Sofia, que ja tenia quatre anys. En Quim se l’assegué damunt dels genolls: «No l’hauria pas coneguda.» La Teresa pensà: «Ves amb què surt ara; si no l’havia vista d’ençà que era de bolquers!» La Sofia, una mica espantada, li preguntà: «Qui és aquest senyor?» «Sóc el teu padrí», li digué en Quim. I tot passant-li un dit per damunt d’una cella, afegí: «I tu, què mires amb aquests ullets de japonesa?» La Teresa, molesta, agafà la nena per la mà i se l’endugué: «Anem, que destorbes.» Al peu de la porta es girà: «Vaig a dir que pugin les maletes.» L’arribada d’en Quim li havia fet molt poca gràcia.

      Feia més de tres anys que l’havien destinat a Bogotà i enyorava Europa i, sobretot, Viena. Abans d’anar a Barcelona hi havia passat uns quants dies. S’estigué fins a entrada de fosc parlant a soles amb Valldaura dels amics i de la gent nova. Hi havia hagut molts canvis: «Recordes la dona de l’agregat anglès? Jo n’havia estat enamorat, ja ho saps. Fa un parell d’anys es va quedar viuda i quan tothom es pensava que se’n tornaria a Londres va tocar el dos amb el fill de don Manuel, que tenia vuit anys menys que ella. Ho van tapar com van poder.» A Bogotà s’hi moria de tristesa: «Com vols que em casi? El que costa és trobar-hi una noia que no porti una cinta al cap i que no toqui el piano. Es veu que no hi has estat mai... A més, ja saps què em passa...» Sí, Valldaura ho sabia: quan començava a festejar tot anava com una seda, però aviat l’engegaven a passeig. En Quim en parlava com si tant li fes, però era evident que allò el deprimia. «Si sabessis les ganes que tinc de plantar-ho tot i tornar a viure aquí, com tu!» «No ho facis! —saltà Valldaura, i al cap d’un moment, amb la veu una mica forçada, afegí:— No tens caràcter per estar tancat a Barcelona.» Abans que en Quim pogués contestar-li s’obrí la porta i entrà la Gertrudis, primeta i rosada, amb la safata dels licors. Quan se n’hagué anat, en Quim digué: «Veus? Si una noia com aquesta em volgués, m’hi casaria a mans besades.» «No tens mal gust —digué Valldaura somrient—, però ja festeja.» En Quim s’aixecà i amb la copa als dits s’acostà a la finestra: «Ja ho veus; o em planten o arribo tard.» Mirà una estona a fora, molt quiet. Davant mateix de la finestra, una mica lluny, hi havia un gran parterre rodó amb flors de tots colors. «Carai, quines flors!», exclamà en veu baixa. Valldaura se li acostà. «Són jonquilles.» Ho havia dit amb un aire tan desmaiat que en Quim, sorprès, girà el cap i el mirà. Valldaura se li havia quedat al costat, de cara al jardí. Sí, havia canviat, però era difícil de saber en què consistia el canvi: potser l’os de la galta se li marcava una mica més sota la pell fosca i l’aleta del nas era més acusada. Potser... En Quim veia que Valldaura estava molt trist. «És capaç de recordar-se’n, encara, pobra Bàrbara. Hauré d’anar amb peus de plom; però potser té ganes que n’hi parli...» Valldaura s’havia acostat més a la finestra i havia posat el front damunt del vidre. En Quim li agafà el braç: «Li hauria de dir alguna cosa, però què dimoni li puc dir?» S’adonà que Valldaura aixecava el cap; a penes l’entengué: «Ja està, Quim, ja està; no em diguis res.»

      Començava a fer-se fosc i amb prou feines es veien els arbres que hi havia al fons de tot, davant de la paret del jardí. De sobte se sentí un crit estrident. «Quin acudit vaig tenir amb aquestes bèsties!» S’havia girat d’esquena a la finestra i així, a contrallum, en Quim el tornà a veure jove. «Quines bèsties?» «Els paons; la meva dona no em callava fins que en vaig haver comprat mitja dotzena.» En Quim respirà; havia estat a punt d’obrir la porta dels records dolents, tan poc que li agradava! Però qui hauria pogut imaginar... si tot plegat havia durat només un parell de setmanes? Els paons no paraven de cridar. «Què els passa? Vols dir que no tenen gana?» «No, ho fan cada dia. Deu ser l’hora que s’adonen que estan enamorats.» En Quim esclatà en una gran riallada: «Imagina si a l’anglesa l’hagués festejada fent aquests crits!» Valldaura li donà un cop molt fort a l’esquena: «Hauríem tingut una reclamació diplomàtica, pel cap baix.» Rigueren una bona estona. Quan estigueren cansats, es quedaren molt quiets. «Tens una casa esplèndida i vius com et mereixes. La teva dona és sensacional; però em sembla que a mi no em pot veure ni en pintura.» Valldaura el tranquil·litzà: «No diguis ximpleries; quan va saber que venies va estar molt contenta.» «Si tu ho dius...» En aquell moment la Teresa obrí la porta: «Què feu a les fosques?»

      A la nit, mentre ella es vestia per sopar, Valldaura entrà a l’habitació i li digué que, com que la setmana entrant havia d’anar a Vilafranca, s’enduria en Quim. «El trobo ensopit i em jugaria qualsevol cosa que n’hi passa alguna.» La Teresa, que s’estava posant l’agulla de brillants, pensà que en Quim era un idiota: «Millor, així no em farà nosa. Però, si em vols creure, no t’hi encaparris. Quan va venir al bateig de la nena estava enamorat de la dona del cònsol del Japó. No te’n recordes?»

      Passaren

Скачать книгу