LITMIR.BIZ

      Pròleg

      de Francesc Serés

      Escriure sobre llibres d'escriptors que parlen sobre altres escriptors

      Durant molt de temps, vaig odiar les biografies i tot el que se’n derivava. Recordo quan va començar tot, el moment exacte, i també com em va anar passant aquella animadversió que encara surt de tant en tant com una veueta que m’interroga. Va ser a les classes d’història de l’art que ens feien a Belles Arts, en una de les primeres assignatures que vaig tenir. Era en una classe fosca on la professora ens relatava les vides dels pintors renaixentistes italians davant d’una paret blanca que anava veient passar les diapositives. La professora explicava les seves vides per explicar el seu art, la qual cosa no hauria estat del tot malament si els detalls de la vida que es relataven haguessin servit de debò per explicar les pintures. No, no era així, en aquell cas eren detalls de la vida, viatges, anècdotes que semblaven les que va escriure el primer historiador Vasari. I des de Vasari havia plogut una mica, però això semblava que li importés poc, a aquella Història de l’Art en majúscules que omplia la cova platònica on ens tancaven per aprendre els avatars del passat.

      Em vaig blindar contra les biografies com només es blinda un estudiant de Belles Arts quan té dinou anys. Feroçment, tossudament les odiava, fins a l’extrem de no concedir-los cap mena de valor. Als dinou anys els judicis són sumaris, el que no sabem és que les condemnes que ens imposem també ho són. Per sort, la vida, quan tenim dinou anys, ens sol tractar amb més clemència que la que nosaltres som capaços de concedir i de mica en mica vaig anar canviant de parer. Molt bé, la biografia dels artistes no ho explicava tot, però bé devia explicar alguna cosa. El problema no era la biografia, era que la narrativa d’aquesta vida acabava desconnectada dels significats de les obres que havia produït.

      Explicar vides és un dels oficis més difícils que existeixen. En primer lloc perquè tot retrat és també un autoretrat. Qui s’atreveix a descriure la vida d’algú com Giotto, Shakespeare o Churchill? Qui s’atreveix a deformar el seu rostre, la seva cal·ligrafia per ajustar la distància que el separa dels ídols, dels monstres? La quantitat de judicis, de talls, de mapes, de detalls i de controvèrsies que es poden acumular o enfrontar són tan grans que fan tremolar fins i tot els punts de vista més fonamentats. Hi ha, a més, el judici del biografiat, sigui de l’àmbit que sigui. El biògraf, poc o molt, mesura i se sent mesurat pel biografiat, acaba sabent-ne les petiteses, les casualitats

Скачать книгу