LITMIR.BIZ

Скачать книгу

Però en qui confia la gent? Qui és objectiu, insubornable i no comet errors? Una màquina!

      És veritat, pensa en Martyn.

      —En la línia que seguirà en John no hi haurà lloc per al dubte: serà matemàticament demostrable.

      Sona convincent, pensa en Martyn.

      —Però quina serà la seva línia? —crida un diputat des de la primera fila.

      Bona pregunta, pensa en Martyn.

      —Serà la nostra línia —respon en Tony—. Progrés i creixement. Però sense errors a l’hora d’esquivar les crisis.

      Sona bé, pensa en Martyn.

      —L’han programat així? —crida una altra diputada.

      Una pregunta important, pensa en Martyn.

      —No hem fixat expressament cap direcció per a en John, perquè no sabem quina és la millor —diu en Tony—. Si poguéssim preveure el resultat dels seus càlculs, ja no el necessitaríem.

      És lògic, pensa en Martyn.

      —En John posseeix una capacitat de càlcul que supera la de tots els cervells que tenim aquí reunits!

      En Martyn es mira els seus companys i murmura:

      —No costa gaire.

      —En John té accés a totes les dades acumulades des de l’inici de la història de la humanitat. Els asseguro que elevarà a un nou nivell la racionalització de tots els processos socials.

      Tinc gana, pensa en Martyn. Quan obriran per fi el bufet?

      —Imaginin-se què significa això, senyores i senyors! Una administració impecable. En John és la veu de la raó purament instrumental feta cos!

      En Martyn ja no escoltava de debò, però comença a aplaudir quan tots els altres aplaudeixen.

      Més tard, durant el bufet, s’ha format naturalment un gran cercle al voltant d’en Tony i en John. Cada vegada que la cambrera passa amb les begudes, en John rebutja l’oferta negant amablement amb el cap.

      —L’aspecte físic d’en John es va crear a partir d’imatges d’aquell antic actor —explica en Tony—. Com es deia?

      —Bill Pullman —diu en John.

      —Exacte. Perquè va fer el paper d’un gran president en aquella pel·lícula..., mmm... Com coi es deia?

      —Independence Day —diu en John.

      —Això! Això. Fes un altre cop el discurs, John. Fes un altre cop el discurs! —En John gira els ulls en blanc—. Va, vinga, sí!

      —No desapareixerem en silenci en la foscor —diu en John amb molt d’èmfasi—. No ens esvanirem sense lluitar. Continuarem vius. Sobreviurem. Avui celebrem junts —en John sospira— el nostre Dia de la Independència.

      En Tony riu.

      —Increïble! Increïble!

      —Sembla ben bé de veritat —diu una diputada gran, com si no hagués vist mai un androide—. El puc tocar? —pregunta a en Tony, tot i que naturalment a qui vol tocar és a en John. En Tony assenteix i en John suporta estoicament que la dona li acariciï la cara i després li passi la mà pels cabells. Tot i així, a en Martyn li sembla que el somriure d’en John és encara un punt més postís que abans.

      —Vol pessigar-me les galtes, també? —pregunta l’androide.

      La dona no s’ho fa repetir. Si la màquina fos malvada, en Martyn no donaria ni un cèntim per les opcions de sobreviure de la vella. S’acosta al lloc de l’escena.

      —Ah! L’esperava a vostè! —exclama en Tony Secretari-General fent un senyal a en Martyn perquè s’hi acosti—. Estic content de veure’l, Markus.

      —Martyn —diu en John fent un moviment assertiu amb el cap i allargant-li la mà.

      En Martyn la hi encaixa.

      —Ah sí, esclar, Martyn —diu en Tony, i també li dona la mà—. Com està el venerable senyor? —Sense esperar la resposta, s’adreça a en John—. El pare d’en Markus és un dels nostres principals donants.

      —El pare d’en Martyn —diu en John—. Ja ho sé.

      —Està bé, suposo —diu en Martyn—. Continua comprant empreses i substituint la plantilla per robots.

      —Me n’alegro —diu en Tony, sense escoltar-lo realment—. Me n’alegro. John, segur que coneixeràs el pare d’en Markus en un dels nostres sopars per recaptar fons.

      En John of Us es mira en Martyn amb un aire desagradablement interessat. Inclina el cap i el repassa de dalt a baix. En Martyn es pregunta què deu estar calculant ara mateix aquell dilapidador d’energia elèctrica.

       QUALITYCARE

      El primer senyal que el nivell d’en Peter ja només és d’un dígit és que els seus amics li retiren l’amistat. Tenen una por justificada que l’amistat amb un inútil pugui tenir efectes negatius per al seu propi nivell. Un dels antics amics d’en Peter fins i tot li ha escrit que no s’ho prengui malament i que està segur que ho comprendrà. I sí, en Peter ho comprén. En certa manera. En Ningú li ha ofert nous amics, però en Peter, tot i que li ho ha agraït, ha decidit no acceptar-ho.

      Després de l’«últim sopar» amb la Sandra, se’n va directament cap a casa. Just en el moment en què arriba a la seva botiga d’objectes de segona mà, malhumorat, es presenta no pas per casualitat un dron OneKiss de TheShop.

      —Peter Aturat —diu el dron alegrement—, vinc de TheShop, l’empresa d’enviament a domicili més popular del món, i tinc una bonica sorpresa per a tu.

      El segon senyal que en Peter ara forma part dels inútils és que de sobte totes les màquines el tracten de tu. A l’embalum que el dron li entrega brunzint hi ha un paquet de sis cerveses. En el moment de veure les cerveses, en Peter s’adona que realment té ganes d’emborratxar-se. S’estimaria més que fos vodka, però la cervesa, consumida en quantitat suficient, també li permetrà matar prou cèl·lules cerebrals per poder passar la nit. En Peter constata que el seu humor millora. I això el molesta.

      —Noto que estàs enfadat —diu el dron—. Hi ha alguna cosa del producte que no sigui correcta?

      —No —diu en Peter—. Només és per la meva xicota...

      —Oh, és clar —diu el dron—. Ho he sentit dir. Em sap molt de greu. Per tot el que m’ha arribat, fèieu bona parella. Ara valora’m, si us plau.

      La seva pantalla tàctil s’il·lumina.

      —Saps de què me n’he adonat? —pregunta en Peter—. Quan tens un dia especialment fotut, passa amb una freqüència sorprenent que a casa t’espera un dron amb un producte fantàstic, que et torna a animar.

      —M’alegra saber que estàs satisfet amb el meu servei —diu el dron—. Ara valora’m, si us plau.

      —Una coneguda meva afirma que això no passa per casualitat —diu en Peter—. Sosté que la gent que escriu el codi (potser més aviat hauria de dir: la gent que fa escriure el codi) vol que siguem feliços, perquè la frustració és improductiva. De vegades perillosa i tot.

      —Una coneguda meva —diu el dron— afirma que ja no hi ha ningú que escrigui el codi. Que només hi hauria el codi. El codi que escriu el codi.

      En Peter no sap què ha de respondre a això.

      —Ara valora’m, si us plau —diu el dron.

      En Peter es treu de la butxaca un retolador vermell i dibuixa un puntet al costat de l’ull

Скачать книгу