LITMIR.BIZ

Скачать книгу

encara.

      Té molts «no encares» a la seva vida, doctor Shelley.

      Té raó. Soc liminar, emergent, indecís, transitori, experimental, incipient (o és intrús?), soc a l’avantsala, entremig, de la meva pròpia vida.

      Vaig dir: Una vida no és prou...

      Va assentir. Exacte. Oi que és veritat? Sí que és veritat. Però no es desesperi. Molt més enllà hi ha una vida sense fi.

      La Claire mirava a la mitja distància, els ulls resplendents de certesa. Em va preguntar si diumenge volia anar amb ella a l’església. Una església de veritat, va dir, no un lloc perquè els blancs es netegin la consciència.

      Un xiulet als seus auriculars va donar-li una instrucció que no vaig poder sentir. Va girar-se per fer un anunci pels altaveus.

      Vaig posar-me a pensar en la diferència entre el desig d’una vida sense fi i el desig de més d’una vida, és a dir, més d’una vida però viscuda simultàniament.

      Jo podria ser jo i també jo. Si pogués fer còpies de mi mateix —transferir la meva ment i imprimir el meu cos en 3D—, llavors un Ry podria ser a Graceland, un altre al santuari de Martin Luther King, un tercer Ry actuant amb els Blues a Beale Street. Més tard, tots els meus jos podrien trobar-se, compartir el dia i rejuntar-se en el jo original que m’agrada creure que soc.

       De què sou fet, de quins rars elements,

       que tal número d’ombres us corona?

      La Claire es va girar cap a mi somrient. Vaig dir, més per a mi mateix que no pas perquè em sentissin, jo no vull viure per sempre.

      Què és això que diu? Es va inclinar cap endavant, arrufant les celles.

      He dit: Una vida sense fi. No vull viure per sempre.

      La Claire va assentir i va alçar la seva cella perfecta.

      Vaja! Jo penso estar amb Jesús, però faci el que li sembli.

      Gràcies, Claire. Ha fet una volta per l’exposició?

      Jo soc tècnica de recinte, no hostessa, i per tant no se’m demana un coneixement detallat dels esdeveniments que hi tenen lloc.

      Ha vist algun robot dels que hi ha aquí?

      Els que serveixen a la cafeteria són robots. No és una bona experiència.

      Per què no, Claire?

      Et porten els ous i quan els dius: Disculpi! Escolti! No he demanat tomàquets!, et diuen: Gràcies, senyora. Que tingui un bon dia! I se’n van lliscant cap a la font d’aigua. Llisquen perquè encara no saben caminar.

      No, encara no saben caminar. Caminar és difícil per als robots. Però tingui paciència, Claire, recordi que per als robots és difícil processar l’inesperat.

      La Claire em va mirar com si em trobés al Departament d’Educació Especial.

      Troba que un tomàquet és l’Inesperat?

      No, el tomàquet no, la seva resposta al tomàquet.

      La Claire va fer que no amb el cap. Miri, doctor, la meva mare va treballar tota la vida en un restaurant nocturn. De sis de la tarda a sis del matí per alimentar la família. Era capaç de treure els borratxos amb una mà mentre amb l’altra donava una cullerada extra als seus fills afamats. No era una dona culta, però no hi havia res d’artificial en la seva intel·ligència.

      És un punt de vista. El respecto.

      Jo ni tan sols hauria de ser aquí, va dir la Claire. Formo part del servei d’assistència per a emergències. M’han enviat del Campionat Mundial de Cuina amb Barbacoa.

      Caram! Una persona del Campionat de Barbacoa!

      Sí, va dir la Claire, en ple creixement. Aquí a Memphis, per al campionat rebem cada any més de cent mil visitants —és un esdeveniment realment grandiós—, no ho sabia?

      No, no ho sabia.

      Vaig començar a Salsa; m’encarregava de la Lluita de la Salsa, és a dir, cent cinquanta litres de salsa de barbacoa en un cup gegantí i au, cap a dins. Sí! A dins! A cops! És desagradable però divertit.

      Claire, ha lluitat en persona en un cup de salsa?

      En persona? No, doctor Shelley.

      Però és la campiona!

      No! Jo organitzo la competició.

      Ah. Ja ho entenc. (Pausa.) És aromàtica, la salsa?

      I tant! Costa setmanes treure’t el gust de la pell, i tots els gossos de la ciutat et segueixen fins a casa. De quatre potes i de dos, ja m’entén. Ara gestiono jo tot l’esdeveniment, des del principi fins al final. Patrocinadors, demostracions, jocs, premis.

      És impressionant, Claire.

      Sí que ho és. Soc una experta en el meu camp.

      Té tot l’aspecte d’una experta. Potser és per com porta els cabells. Molt professionals.

      Gràcies, doctor Shelley. Té cap pregunta?

      Vol venir amb mi a fer un volt per la fira? Potser li servirà per entendre-ho més bé. Li puc explicar unes quantes coses. Sé unes quantes coses sobre —(l’amor, no)— la robòtica.

      Soc cristiana, doctor Shelley.

      A la Bíblia no hi ha res contra els robots.

      La Bíblia diu que no et fabriquis ídols i que no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel o aquí baix a la terra. És un dels deu manaments.

      Un robot és un ídol, Claire?

      És una semblança aproximada d’un humà fet per Déu.

      Una semblança que cobra vida?

      No en diria vida. Ens enganyem si diem que un robot està viu. Només Déu pot crear vida.

      N’està segura, Claire?

      No vull arriscar-me, doctor Shelley. He de pensar en la meva eternitat.

      Això sí que és mirar llarg...

      Sí.

      Una dona jove amb pantalons estrets de cuir i una jaqueta d’ant amb serrell que li va baldera arriba corrents al taulell i ens interromp sense ni tan sols adonar-se’n.

      Busco els vibradors intel·ligents, va dir. On són?

      La Claire va respirar abans de contestar. Senyora, és expositora, demostradora o compradora?

      Tinc una urgència!

      Quina mena d’urgència?

      La dona tremolava dins dels pantalons i la jaqueta quan va dir: He publicat accidentalment a la meva pàgina de Facebook unes fotografies meves, pràcticament nua, llevat de dues borles, fent servir el vibrador intel·ligent.

      No es pot dir que això sigui gaire intel·ligent, vaig dir jo.

      La dona em va fulminar amb la mirada.

      És una violació de la intimitat! Necessito parlar amb el demostrador de l’estand. Em van ensenyar com funcionava la càmera del vibrador. Sabia que tenia un control remot, però no em van dir que, si no el reiniciava, es transferiria per control remot a la meva aplicació.

      La Claire es va mossegar el llavi i va anar a la pantalla. Vaig veure els seus dits d’ungles pintades escrivint vibrador intel·ligent. Jo vaig preguntar a la dona, necessitava saber-ho, per què algú podia voler un vibrador que tingués càmera i control remot.

      Em va mirar amb una barreja de ràbia i menyspreu. Va dir: Teledildònica.

      Com?

      Va dir: No ha sentit ni parlar de la teledildònica?

      Lamentablement, mai. Però soc britànic.

Скачать книгу