LITMIR.BIZ

      El mirall trencat dels mandarins catalans

      Ferran Casas

      Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

      N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

      En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

      Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

      Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

      Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també en surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

      I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o a portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

      Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat

Скачать книгу