Els que manen - Pep Martí No-ficció

Скачать книгу

      Maria Reig és empresària. Però és molt més que una empresària. Amb potents inquietuds culturals, ha estat col·leccionista d’art i té dues llicenciatures (Dret i Belles Arts). En la seva joventut, la va atraure la política i va sortir elegida membre del Consell General. Va exercir també com a secretària d’estat de Medi Ambient. També en això va ser pionera en un país que, com s’ha dit, no va deixar votar les dones fins al 1970.

      Amb tot, Maria va participar en la comissió d’elaboració de la primera Constitució, que va suposar una transformació de l’Estat. Andorra va proclamar la sobirania del poble (fins aleshores requeia en la figura dels dos coprínceps), la separació de poders i la creació d’un executiu amb un cap de govern responsable davant el Consell General. Amb formació jurídica, va ser una defensora dels postulats més avançats del text, homologable a les altres constitucions europees.

      Però aquesta incursió en la política no va tenir continuïtat, ja que va prioritzar la gestió dels negocis familiars. O potser perquè en la seva família ja hi havia altres membres que mostraven més apetència per la cosa institucional. Com el seu cosí, Òscar Ribas i Reig, qui seria el primer cap del govern d’Andorra i un dels promotors del text constitucional.

      La seva sensibilitat per la igualtat de la dona i pel medi ambient són dues virtuts que sempre l’han acompanyat. Al Principat, va ser una de les fundadores de l’Associació per la Protecció del Medi Ambient, i també va impulsar la creació d’una societat de consumidors.

      Jaume Barberà li va dedicar a TV3 un dels capítols del seu programa Singulars, el 21 d’agost de 2012, on va ser presentada amb el títol genèric de Maria Reig: idees per guanyar. Omnipresent en nombroses institucions de la societat civil catalana, Reig ha estat patrona de la Fundació del Conservatori del Liceu, del MACBA, de la junta del Círculo Ecuestre i del Consell Social de la Universitat Internacional de Catalunya, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i una de les sòcies fundadores i ànima fundacional de la plataforma empresarial Barcelona Global, entitat amb vocació d’hegemonia en el discurs del patriciat.

      Un dels càrrecs que li va proporcionar contacte directe amb grans fortunes espanyoles va ser el de patrona de la World Art Service Foundation, que presidia Isidre Fainé, que comptava amb una junta on s’asseien Carmen Cervera de Thyssen, les germanes Koplowitz i els empresaris Joaquim Folch, Antoni Vila Casas, Joan Uriach, Joan Abelló i Carmen i Liliana Godia. Els Reig també han mostrat interès pels mitjans de comunicació i tenen participació en el rotatiu més antic, el Diari d’Andorra. L’hereu Carles Ensenyat és accionista d’una altra capçalera, l’Ara Andorra.

      Maria Reig sempre ha mostrat afany d’intervenció social. Va ser vicepresidenta del Consell Català de Recerca i Innovació, creat el 2009 amb catorze experts que van assessorar el govern quan va impulsar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. En aquest àmbit, sota la direcció de la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa que dirigia Josep Huguet (ERC), va deixar petjada com una dona «de visió cosmopolita i discurs rupturista, molt compromesa amb la idea d’una Barcelona competitiva», segons testimoni de persones que la van conèixer en aquella etapa.

      Reig va apostar a fons per treure rèdit al potencial turístic de Barcelona. Considerava que no s’aprofitava prou el que podia aportar el turisme d’alt nivell adquisitiu. Va proposar iniciatives com facilitar visites fora d’horari a les grans institucions del país, com el MACBA, o concerts al Teatre del Liceu. «Se la veia una dona amb visió i ambició», diuen les mateixes fonts.

      Del seu pas pel Consell Català de Recerca i Innovació, membres de l’organisme en destaquen una actitud discreta, però no pas supèrbia, i la capacitat d’encaixar amb perfils diferents, ja que hi convivien empresaris i científics. Una cosa que es recorda d’ella és la seva reflexió sobre com encarar qualsevol assumpte: saber sempre què és el que realment mou l’interlocutor. És un tret que ella explicitava i que alguns atribuïen a la capacitat d’escoltar i entendre la posició de l’altre.

      El nom de Maria Reig ha aparegut en algunes de les operacions immobiliàries del centre de Barcelona. Al passeig de Gràcia, l’Hotel Mandarin Oriental és una de les grans apostes de l’empresària andorrana —propietària de l’immoble— en el sector del luxe. Obert el 2009, gestionat per la cadena Mandarin, aquest establiment de cinc estrelles ha estat un projecte arriscat i ha costat anys que donés beneficis: no va ser fins al 2017 que va poder tancar vuit anys de números vermells.

      A la cruïlla de passeig de Gràcia amb la Diagonal va comprar l’antiga seu del Deutsche Bank, aliada amb altres clans andorrans com els de Ribas i Cerqueda, l’any 2004. Deu anys després el van revendre al fons KKH Property Investiors per 90 milions per fer-hi un hotel, que la moratòria d’Ada Colau va avortar.

      Paret per paret amb el Mandarin, controlava el 36 del passeig de Gràcia, que simbolitza el cor del poder i dels diners a Barcelona. El va comprar al Banc Sabadell en dues fases, associada amb Carmen Godia. Però la crisi econòmica la va obligar a vendre’l.

      Maria Reig es va casar amb l’empresari Carles Enseñat, de qui es va divorciar. Tenen un fill, Carles Ensenyat (o Enseñat, ja que utilitza indistintament les dues grafies), que ha entrat en política i és membre del Consell General pel partit centrista Demòcrates per Andorra, del qual és portaveu i que en aquests moments governa al Principat. Una de les seves intervencions al Consell General es va produir per anunciar una retallada d’entre el 10 i el 20 % del sou dels càrrecs polítics per la crisi sanitària.

      Nascut el 2 de febrer de 1985, llicenciat en Dret i màster per la HEC París, Ensenyat havia festejat amb l’aristòcrata Mariana de Fontcuberta, que als seus escassos 20 anys ja ostentava una vintena de títols nobiliaris en tant que filla d’Alfonso de Fontcuberta Samà.

      La jove va aparèixer en actes solemnes com la festa de presentació de la nova col·lecció de joies de Vasari al Palau Dalmases de Barcelona, el març de 2007, però la relació no va prosperar. El fill de Maria Reig —a qui alguna premsa del cor havia qualificat de «solter d’or»— és amant de l’esquí, el senderisme de muntanya, la natació i l’hípica, i també de la música i el cinema.

      «El més difícil d’una fortuna no és heretar-la, sinó conservar-la», va escriure el periodista Marcos Lamelas a propòsit de les complicacions que han sofert els darrers anys els negocis de Maria Reig. Una corrua d’inversions fracassades ha portat l’andorrana a una situació que, sense ser desesperada, sí que la situa lluny de la que havia estat la seva època daurada dels primers anys d’aquest segle.

      La fenomenal cavalcada inversora —en què va jugar-se més de 500 milions d’euros en adquisicions immobiliàries— va encaixar una sèrie de desenllaços negatius que han afectat greument les posicions de la que va ser jove hereva d’un imponent patrimoni familiar. El tret de sortida d’aquesta espiral es va iniciar al voltant del 2006 amb la constitució del holding que agrupava tots els seus negocis i que havia de planificar les inversions fins al 2012.

      En aquells moments fundacionals de la nova etapa, el grup tenia una plantilla total d’unes 500 persones i estava present a la banca com a principal accionista de Crèdit Andorrà, les estacions d’esquí de Grandvalira, el Diari d’Andorra, la immobiliària Metropoli o la companyia elèctrica Nord Andorra. Sense oblidar el que havia estat el negoci secular de la família: els tabacs. En aquest àmbit, els Reig comptaven amb marques històriques com els puros Reig, Rössli i Don Julián. La fàbrica, creada 127 anys abans, va ser tancada, però, el febrer de 2007.

      El holding va obrir oficines de gestió de patrimonis a Ginebra i a Londres i va aliar-se amb Albert Frère (accionista

Скачать книгу