LITMIR.BIZ

Скачать книгу

partidors proporcionals conduirien l’aigua fins a les alqueries. Aquestes darreres serien, alhora, els llocs de residència i treball dels clans berbers, ja que l’andalusina era una societat de tipus segmentari formada per grups tribals de diverses mides, tal i com havia establert Pierre Guichard i veurem després amb detall. Amb tot, el paper que la ciutat i l’Estat van poder tenir en aquesta estructura física de l’horta i, per tant, en la seua construcció més inicial, de moment, no s’evidenciava clarament.²²

Finalment, es pot esmentar ací la tesi doctoral sobre l’horta o palmerar d’Elx que ha realitzat Dominique Aviñó, on planteja igualment que el braços secundaris que naixen dels partidors proporcionals situats sobre la séquia principal conduirien l’aigua fins a les alqueries rurals, que estarien situades just al final de cada braç i entre les quals hi hauria grans intersticis. D’altra banda, i això és encara més interessant, a partir de la mesura d’aquests partidors en els quals ha identificat rastres del colze ma’mūní i del raššāší, i basant-se en el fet que un és més antic que l’altre, proposa que l’horta perifèrica lligada a les alqueries és més antiga que no la zona d’horta central que envolta directament la ciutat islàmica d’Elx, fundada la segona meitat del segle X.²³ D’ací caldria deduir, segons aquest plantejament, que la madīna hauria estat fundada al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries; si bé aquesta autora no creu que aquestes darreres estiguessen relacionades necessàriament amb grups gentilicis, per la manca de topònims que comencen per la particula beni-.

En definitiva, com hem pogut veure, en general existeixen dues propostes per a l’origen de les grans hortes periurbanes: d’una banda la urbana i estatal, i d’altra banda la camperola al marge de l’Estat. Però totes dues hipòtesis han estat construïdes sobre casos molt concrets que no han estat estudiats des de diverses perspectives i metodologies. Per exemple, el cas més primerenc de l’horta d’Oriola ha estat a bastament citat per tots els investigadors al llarg dels darrers vint anys, perquè els resultats semblen versemblants per les proves arqueològiques i documentals presentades, però realment es tracta d’una anàlisi bastant superficial que actualment mereix una revisió profunda per a identificar els presumptes espais hidràulics regats per les sénies.²⁴ A més a més, caldria encara datar els canals principals de l’horta per a confirmar que la cita d’al-’Udhrī té realment el significat que se li ha donat. De fet, és ben cert que el geògraf àrab diu clarament que la séquia fou construïda pels habitants de la ciutat d’Oriola –segons les traduccions habituals–, però la pregunta és si cal entendre necessàriament que es refereix només als habitants de dins dels murs de la madīna. Per a la mentalitat d’un geògraf palatí com ell, potser no formaven part d’Oriola també els habitants del districte rural que depenia de la ciutat?²⁵ D’altra banda, si el canal el van obrir els habitants estrictes de la ciutat –se suposa que per a irrigar els seus propis cultius–, per què van construir llavors l’assut del canal sobre el riu al costat dels murs d’Oriola, i la zona irrigada tan lluny de la ciutat? Quin sentit té això?

En el cas de l’horta de Sogorb, els autors que la van estudiar assumeixen que el sistema hidràulic complet es va construir en època andalusina, amb l’excepció d’alguns pocs braços que van ser afegits ja en època contemporània, i no se sap si totes les parcel·les irrigades pels braços d’origen andalusí ja s’irrigaven en aquell període. Els braços i les terrasses que tallen els jaciments camperols abandonats abans del segle X podrien ser de construcció baixmedieval o posterior, i no del moment inicial de construcció del sistema hidràulic, de manera que no es pot relacionar directament un fet i l’altre. Finalment, en el cas exposat de l’horta de Tortosa cal admetre que els arguments esgrimits per a justificar que els tres presumptes canals fluvials són de construcció estatal són bastant dèbils, i que no proven res definitiu sobre el tema. De fet, un altre estudi realitzat paral·lelament per autors diferents, que sí que han fet una prospecció hidràulica i una interpretació morfològica, descarta per complet l’existència de regadius fluvials a l’horta periurbana de Madīnat Turṭūša en època andalusina. També és cert, no obstant això, que aquests autors no entren tampoc en la qüestió de l’origen estatal o no d’aquesta petita àrea irrigada, més enllà de relacionar-la amb la ciutat.²⁶

Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes, no hagen de ser també revisats. De fet, els autors de l’article sobre la Vega de Granada es mostraven molt cauts ja en aquell primer treball, que no han continuat posteriorment, i posaven en dubte que la ciutat no hagués intervingut mai en un espai agrari a la seua vora mateix. De fet, una recerca molt més recent –si bé incipient– sobre la mateixa Vega posa de manifest que alguns dels sistemes hidràulics podrien haver estat construïts per autoritats estatals.²⁷ A més, el mateix Cressier ha participat després en una recerca sobre l’espai agrari de tres ciutats medievals marroquines, en què s’ha arribat a la conclusió que els espais irrigats que les envolten es van construir en diverses etapes al llarg del temps i, de fet, tot sembla indicar que existeixen canals tant d’origen tribal com urbans i, fins i tot, un canal estatal que deriva aigua del wadi cap a Marràqueix, la capital almohade, més allunyada de l’espai agrari estudiat.²⁸

Pel que fa a les hipòtesis exposades fa deu anys per Guinot, estaven fetes a partir de la morfologia de les séquies i els braços principals de circulació de l’aigua, però en aquell moment encara no es portava l’anàlisi morfològica a un nivell de detall suficient. Així, de fet, com a resposta a aquest darrer autor, Antoni Furió ha posat en dubte recentment que la ciutat de València no intervingués sobre un espai agrari situat quasi a les seues portes, que per a ell és l’Horta de València en el seu conjunt.²⁹ En canvi, un autor com Antonio Malpica no pot concebre l’origen de les mudūn andalusines sense l’existència prèvia d’un espai agrari camperol desenvolupat que les pogués proveir d’aliments i productes agraris, com veurem després amb detall.³⁰ Són, en definitiva, qüestions que resten encara molt obertes i que necessiten estudis específics i treballs més argumentats que intenten anar més enllà del que s’ha fet fins ara sobre aquest tema.

OBJECTIUS I METODOLOGIA: LA SOCIETAT ANDALUSINA A TRAVÉS DELS ESPAIS AGRARIS IRRIGATS

      Com hem pogut veure, no hi ha un consens entre els investigadors sobre com van sorgir inicialment les grans hortes periurbanes andalusines de l’est de la península Ibèrica. En realitat, és possible que no hi haja una explicació única i generalitzable per a tots els casos esmentats, i la resposta global potser haurà de ser més complexa. Per això, seria un error reproduir l’antic «debat» sobre l’origen romà o andalusí de les grans hortes i basar ara l’argumentació en proves, indicis i supòsits que vinguen a demostrar o contradir una hipòtesi o la contrària. Si es fes així, probablement no s’aportaria res nou al coneixement històric de la societat andalusina i el seu funcionament intern, i només aquest hauria de ser el propòsit de qualsevol historiador dedicat a l’estudi del període; tant dels documentalistes i arabistes com dels arqueòlegs, i dels que són ambdues coses alhora, i independentment del tema concret sobre el qual treballe cadascú.

Així, doncs, malgrat el que haja pogut semblat pel contingut del subapartat anterior –amb el qual només s’intentava contextualitzar l’origen historiogràfic d’aquesta recerca–, l’objectiu de l’obra no és en absolut dirimir quin és l’origen de l’Horta

Скачать книгу