LITMIR.BIZ

Скачать книгу

i d’un procurador que li gestionava dos heretats a prop de la capital.³¹

      L’estol de servents dedicats a atendre la família estava conformat principalment per tres criades, un cotxer, un gentilhome, l’estatger de l’alqueria de Benetússer i les dos esclaves. Les tres criades ocupaven un lloc central en el servei, com podem deduir pels llegats que rebien a la mort de l’amo. Tant Lluïsa Ferrer, que era vídua i potser era la criada principal, com les dos donzelles, Àgueda Ros i Josepa Felices, rebien una important renda anual de 50 lliures, a més de roba, llits amb parament i el dret a viure a la casa principal. Amb aquests llegats, el propietari buscava premiar la fidelitat i el bon servei prestat a la casa. Per la seua part, Lluïsa Ferrer, després de la mort d’Enric, entaulava un plet per a assegurar-se el cobrament d’un llegat anual de 10 lliures que li havia promés de paraula la seua senyora.³².

      Pel que fa als criats masculins, les tasques assignades al cotxer són evidents si tenim en compte que Enric de Miranda tenia un cotxe de diari amb dues mules i una galera per a les distàncies llargues. Per la seua part, el gentilhome feia les funcions de cambrer, és a dir, era l’encarregat del servei personal del senyor de Guardamar. Per últim, l’estatger s’ocupava del manteniment de la casa i l’hort tancat de Benetússer i, segurament, vigilava el cobrament dels contractes d’arrendament de la ingent quantitat de terra de què era propietari Enric en pobles com Alfafar, Silla, Catarroja i el mateix Benetússer. Els criats que ocupaven aquests tres llocs de treball, a diferència de les criades, solien canviar amb facilitat; al testament, ni tan sols es reprodueix el nom i el llegat de 10 lliures a cadascú; per una vegada, va destinat a aquells criats que es trobaren a la casa quan es produïra l’òbit del senyor.

      Durant l’etapa de don Josep Mercader i Miranda (1668-1710), el servei segurament estava condicionat per la figura de l’esposa. La nova senyora de Guardamar, Antònia Carròs i Blanes, era filla del senyor Dionís, cavaller de Montesa i governador de Xàtiva. Gràcies als llegats del seu testament podem conèixer, en part, el servei domèstic.³³ Tenia quatre criades, una de les quals rebia el principal llegat, 10 lliures d’una vegada. A més a més, disposava d’un llegat per a una antiga criada, qualificada de beata, que en el moment d’atorgar el testament era religiosa al convent del Peu de la Creu. En el testament del senyor Josep Mercader, lliurat uns anys abans, es disposaven llegats per a tres criades.³⁴

      Tanmateix, i per contrast amb l’etapa anterior, la nòmina de servidors que trobem a la residència l’any 1755, coincidint amb la mort de don Josep Mercader i Carròs, resulta altament atractiva i rica. L’inventari judicial, acompanyat d’un plet de conflicte de competències entre l’alcalde de la sala civil i el de la del crim, ens permet conèixer no només els criats sinó també les xarxes d’aliances entre parents a falta de descendents. Entre les persones que pul·lulaven per la casa el matí de l’òbit destacava Miquel Pérez, prevere i capellà de la casa, o Josep Gastaldo, que era el criat major, mentre que Joan Prosper era el lacai i Joan Baptista Laboria, el cotxer. Per la seua banda, Pere Millena, escrivà i procurador de la família, juntament amb Joan Baptista Pelecha, comptable i arxiver de l’administració de l’herència d’Enric de Miranda, estaven ordenant la documentació el dia del decés. L’escena del microcosmos familiar s’enriquia amb la presència dels criats d’altres cases que declaraven davant l’alcalde, com ara Josep Vidal, que era el criat major del comte de Cirat; Eugeni Martínez, criat major de la casa de Josepa de Castellví, cunyada del difunt, i Josep López, també criat major, sense que s’especifique de qui.

      El servei domèstic femení estava format per Francesca Camper, que exercia de criada major i més antiga de la casa, la cambra de la qual era al costat de la cuina. En l’habitació de dalt de la cuina, dormien la resta de les criades: Apol·lònia Cetla, Gertrudis Salort i Damiata Latorre. Dels dos clergues, Miquel i Joaquim Pérez, que segurament eren familiars, Miquel ocupava una posició clau: el dia de la mort del seu senyor el veiem organitzant tots els tràmits així com atenent escrivans, agutzils, etc. En vida de don Josep Mercader, acudia sovint al notari com a procurador i representant d’aquest per a tancar negocis de compravenda de cavalleries i, finalment, acabaria convertint-se en procurador de don Josep Pallarés Mercader, un dels hereus judicials del difunt. Per la seua part, mossén Joaquim Pérez, que l’any 1755 encara era sotsdiaca, aconseguia l’any 1762 col·locar-se com a beneficiat de Sant Esteve. En aquest cas, el servei domèstic també apareix clarament vinculat a la dona, Apol·lònia de Castellví, ja que la major part de les criades passaran al seu servei una vegada viuda. I, pel que fa als capellans, ambdós rebran llegats en el seu testament.³⁵

      En resum, els senyors de Guardamar van protagonitzar durant els segles XVII i XVIII un procés remarcable d’ascensió social i d’acumulació patrimonial que havia de traduir-se, necessàriament, en un estil de vida. La residència principal del llinatge esdevenia el símbol d’una quotidianeïtat marcada pel confort, el patronatge social i la inversió feta en imatge i estatus. Així, la llar dels Miranda Mercader, a la parròquia de Sant Joan del Mercat de València, s’organitzava al voltant d’uns espais de marcat caràcter social i públic entre els quals destacaven la sala principal, la galeria i les sales de visita o recepció. Aquestes estances acollien les millors obres artístiques, els retrats dels avantpassats, així com els mobles més sumptuosos. La sala, a més a més, era el centre dels negocis familiars i per això hi destacava la caixa de cabals i els llibres de compte i raó. La part domèstica més íntima girava al voltant dels dormitoris principals –alguns amb avantsales, vestidors i oratori–, on figuraven les mostres de la cultura material com ara la roba fina, les joies i els llits aparellats de manera luxosa. D’altra banda, la gruixuda nòmina de criats i col·laboradors atenia les necessitats més peremptòries dels membres de la família així com les inquietuds religioses o la gestió i defensa del patrimoni. En darrer lloc, l’adquisició d’una biblioteca es veia condicionada sobretot per la formació científica i tècnica dels futurs caps de família amb mires a la salvaguarda de la fortuna, però també per la compra de llibres que responien als gustos bibliogràfics de les dones i dels fills.

      1. Paz Lloret Gómez de Barreda: Ser noble en la València del segle XVII: el llinatge dels Vilaragut, València, Institució Alfons el Magnànim, 2005; Amparo Felipo, El conde de Cervelló y el Consejo de Italia, València, Institució Alfons el Magnànim, 2007; també d’aquesta autora, Nobleza, poder y cultura. El linaje Castellví y el marquesado de Villatorcas, València, PUV, 2014 i, per últim, Amparo Felipo i Carme Pérez Aparicio (eds.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, puv, 2014.

      2. ACA, Consell d’Aragó, llig. 645, núm. 7.

      3. APPV, Protocols de Melcior Blanes, sign. 20.606.

      4. Segons es desprén del testament de Francesc, el primogènit no havia ingressat en l’exèrcit com era el desig patern.

      5. ARV, Reial Audiència, processos, part 1a, lletra D, núm. 370, any 1631.

      6. Per a més dades sobre aquesta operació es pot consultar Frederic Barber: «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», Estudis. Revista de Historia Moderna, 41 (2015), pp. 225-244.

      7. Adolfo Carrasco Martínez: Sangre, honor y privilegio. La nobleza española bajo los Austrias, Barcelona, Ariel Practicum, 2000, p. 31.

      8. Els béns que conformaven el vincle eren el senyoriu de Guardamar, la casa principal de València, la casa d’Oliva, una casa i heretat a Benetússer, una renda anual de 1.000 lliures per al titular i un cotxe amb dues mules.

      9. El taüt d’Enric de Miranda va ser tret del lloc provisional on era i va ser col·locat damunt un túmul en l’altar major del convent, envoltat de 12 atxes i 24 ciris. Els religiosos van celebrar un nocturn i tres misses cantades, una de cos present i les altres dues ja soterrat a la capella de Sant Tomàs, on es van encendre 18 ciris. ARV, Protocols de Josep Domingo, sign. 728, any 1669.

      10. APPV, Protocols de Joan Rafel, sign. 8.908, any 1660.

      11. ARV, Protocols notarials de Josep Domingo, sign. 726, any 1668.

      12.

Скачать книгу