LITMIR.BIZ

       2.

       Consideracions inicials sobre la memòria

      Un comentari previ a altres consideracions és que la memòria ha de treballar amb una quantitat immensa de dades, que es veu obligada a catalogar segons criteris sovint canviants, en què la indeterminació és potser el tret dominant. L’estudi de la memòria suscita el treball de disciplines molt diverses que van de la medicina a la biologia i de la psicologia a la psiquiatria, però rarament treballen conjuntament. Un prestigiós especialista, Gerald M. Edelman, ha destacat que és en l’àmbit de la recerca sobre la memòria on més evident es fa la diferència entre les ciències humanes i les ciències experimentals, perquè no solen usar les mateixes eines ni la mateixa terminologia els qui investiguen com treballa la ment i els qui investiguen com treballa el cervell. De fet, la investigació sobre què és la consciència, sobre què relaciona el que veiem amb el que pensem, és una de les línies de recerca fonamentals en la filosofia actual: hi treballen, conjuntament o no, filòsofs, psicòlegs i neurocirurgians. Un estudiós ho explica amb la metàfora dels constructors de túnels: «neuròlegs i psicòlegs ja fa temps que foraden en el túnel de la ment des d’orígens diferents i emeten sorolls cap a l’altre origen de la foradada».

      Els estudis sobre la memòria (segueixo Edelman) ens la defineixen com una aplicació específica de la capacitat humana de classificar i d’establir categories. Quan trobem de forma inesperada un objecte que crèiem perdut (la literatura de consum sol situar aquesta escena a les golfes), el recordem perquè en tenim els trets tan ben establerts que, en veure’l, no dubtem a identificar-lo. Més endavant veurem com uns personatges de l’Eneida reconeixen un cinturó (en el cas d’Enees) o una espasa (en el cas de Dido), i les conseqüències que això té en el desencadenament de l’acció.

      Però si podem recordar no és gràcies només al fet que podem classificar, sinó també gràcies al fet que després generalitzem: un cop hem trobat diferents casos d’una mateixa categoria en podem reconèixer casos nous i incloure’ls en la classificació ja feta. Així, veurem com una taca a la neu recorda a Perceval la cara de la seva estimada Blancaflor: ha vist tantes vegades aquesta cara o l’ha mirada amb tanta atenció que quan veu una taca a la neu que no havia vist mai abans no dubta a incloure-la en la categoria «trets de la cara de Blancaflor».

      Ara bé, per tal trobar-hi allò que hi té emmagatzemat ha de ser el subjecte qui ha d’activar el mecanisme de la memòria. Com hem vist en el cas de Quintilià, quan hom ha de recordar una quantitat notable de coses cal recórrer a la mnemotècnia, una tècnica molt antiga perquè remunta a l’època en què els homes no havien trobat encara la que havia de resultar un complement fonamental de la memòria: l’escriptura, que és fins ara la tècnica definitiva. Ja Quintilià fa al·lusió als debats i comentaris negatius que l’escriptura va generar, notablement el comentari de Plató (Fedre, 274c-275b), segons el qual l’escriptura és un obstacle per la memòria, perquè hi traspassem la nostra responsabilitat i deixem d’ocupar-nos-en («custodire»). Molts segles després d’haver-la inventat, els homes encara feien servir l’escriptura com un mer complement de la memòria, i era considerat una manca notable de formació recórrer, com fem ara, a arguments com «és que no recordo res» o «m’oblido de tot» cada cop que la memòria fallava. En els capítols següents veurem un personatge, el Quixot, recitant uns versos de Garcilaso de memòria sense que el narrador es vegi en la necessitat d’explicar de qui són els versos: ell i el seu públic vivien en un món en què saber versos de memòria era un requisit elemental per ser considerat una persona mínimament instruïda.

      Aquesta capacitat memorística donava suport també a una capacitat de retenció auditiva superior a la nostra, de manera que el públic podia assistir impàvid a una representació de teatre barroc sense perdre’s cap dels seus innombrables jocs de paraules, poemes entrelligats, citacions encobertes i referències internes. L’hàbit de la lectura ens ha acostumat a aturar-nos per fullejar endavant i endarrere quan ens perdem en un text i per això, quan n’escoltem un d’una certa complexitat, ens desconcerta no poder rellegir-lo. Com qui està avesat a veure el futbol a la televisió i s’endú una inconfessable sorpresa quan no pot contemplar la repetició de la jugada el dia que va al camp a veure un partit, també el lector s’inquieta, en una obra de teatre d’una certa complexitat, quan no pot aturar la representació per fer-se càrrec del que s’hi està dient abans de continuar endavant.

      La capacitat memorística de l’home contemporani, doncs, està considerablement anquilosada per recuperar determinades sensacions (visuals, auditives, olfactives…). De sempre, els músics saben que a l’inici d’una composició és bo repetir els primers compassos almenys dues vegades perquè l’oient es faci càrrec del que sentirà i memoritzi el tema o temes principals. Però, quants dels qui escolten aquesta composició s’hi fixen? I a quants dels que s’hi fixen els ajuda aquest recurs? No sabem recordar com abans i això probablement altera la nostra percepció del que és una fuga barroca a més de dues veus, o la comprensió de les al·lusions visuals i els emblemes (el peix de Tobies, el lleó de Sant Jeroni…) que apareixen en la pintura des del Renaixement.

      Tant és. Perquè hi ha uns records que sempre podem recuperar, que són aquells que afecten la nostra vida privada: cares, sons, comentaris que estem segurs que no perdrem mai. Ajudats, a més, per determinades tecnologies, podem recordar quina veu tenia el nostre avi i quina cara feia aquell antic promès el dia del nostre casament. Tant per a l’home antic com per al d’ara, la memòria és el resultat d’una decisió voluntària: aquell té el magatzem més ben organitzat que aquest; però tots dos poden visitar-lo a plaer i trobar-hi allò que hi van desar fa anys.

      Ara bé, hi ha uns records que no podem recuperar fàcilment ni tan sols proposant-nos-ho. De vegades els tenim «a la punta de la llengua», però no hi ha manera que surtin fins al cap d’una estona, quan ja no hi «pensem» més. Altres vegades no sabíem ni que els teníem quan ens apareixen de sobte. La psicologia ha anomenat aquesta mena de memòria de diverses maneres, com per exemple «memòria afectiva», entenent per tal la reviviscència d’un estat d’ànim oblidat. La psicologia també ens ha ensenyat que sovint aquest oblit és un requisit per al nostre equilibri psíquic. Recordar massa no és bo, com tampoc ho és oblidar massa: forçar l’oblit pot ser tan negatiu com forçar el record. En tots aquests casos, qui recorda no ho fa per necessitat o desig, sinó perquè ha trobat alguna cosa (un objecte, per exemple) que li ho provoca. L’episodi de la magdalena de Proust ha popularitzat aquest fenomen: el narrador està prenent un te; hi suca una magdalena i quan la tasta recorda (se li fa present) un episodi de la seva infància que fins aleshores tenia esborrat. Veurem més endavant quina mena de record és aquest, com s’efectua la seva recuperació i què significa que estigués esborrat.

      En aquest llibre estudiarem aquesta memòria afectiva que nosaltres, per causes que després explicarem, denominem involuntària, i ho farem a través d’exemples recollits de literatures que ens són properes. Relacionarem aquesta memòria involuntària amb altres episodis literaris en què apareixen reaccions també relacionades amb la memòria, com per exemple l’associació d’idees, perquè, a parer nostre, tots aquests episodis acaben configurant una tradició que ha estat present fins avui dia.

      En els primers casos que veurem trobarem associacions d’idees en què l’element que provoca el record és la trobada d’un objecte (un cinturó, una espasa, una taca a la neu). Aquesta trobada pot ser inesperada, com veurem en el cas de Dido a l’Eneida, o bé previsible, com les gerres de vi del Quixot; però aleshores

Скачать книгу