LITMIR.BIZ

Скачать книгу

la seva pròpia tesi que la consciència sorgeix en l’instant just de fer-se present a si mateixa (presence à soi). Això vol dir que la consciència es dóna sempre en temps present. Però no vol dir, és clar, que dura només un instant. O que fa salts de cada instant al següent; altrament, entremig s’apagaria, ja que el salt emmenaria la irreversible desconnexió. Per Sartre, la consciència actua com una interminable fugida de l’instant; fugida endavant en què l’ésser-conscient fa via cap als seus possibles. En diu «transcendència», per al·ludir a un més-enllà; no més enllà d’aquest món, però, com si n’hi hagués cap altre i no fos prou hipotètica la realitat del nostre. En diu així de l’acció d’ultrapassar la instantaneïtat de la consciència d’existir. Hom no troba cap manera de romandre en l’existència sinó travessant (trans-cendint) el món. Per cert, Descartes n’estava al corrent quan etzibà la gran pregunta –aquell dubte fingit («metòdic»)– en lloc de guardar silenci, atès que l’acte de formular-la ja durava més estona que no una consciència reduïda a l’instant.

      El dubte cartesià ja era possibilització. Sartre dóna aquest nom un xic forçat a l’apropiació mundana dels possibles, tot advertint que la possibilitat de l’existència no és una de les categories de la representació. Segons Kant, les de modalitat –els conceptes del possible, real i necessari– no afegeixen cap determinació a l’objecte conegut. El subjecte el pot conèixer d’acord amb totes tres (com a necessari) o dues (com a real) o només una (com a possible); en els tres casos, l’objecte resta idèntic. És a dir, aitals categories es limiten a expressar la relació de l’objecte amb la facultat cognoscitiva.¹⁸ Però, com que la consciència d’existir precedeix la dualitat de subjecte i objecte, no vulnera la doctrina kantiana –tocant al coneixement– l’estimació sartriana que les possibilitats de l’ésser-conscient són reals, en el sentit que es troben en l’ésser de les coses.

      Això últim no ha d’induir la confusió de les possibilitats existencials amb «l’ésser en potència», concepte que Aristòtil elaborà per dissimular els forats de no-ésser en el curs de l’esdevenir.¹⁹ Ni meres possibilitats pensades ni possibilitats inserides en l’ordre dels fets (el possible com a factible). Es tracta de possibilitats reals que no hi són com a «dades» en espera d’arribar a existir de fet. Només hi són per a qui se les fa pròpies, i apareixen tot just en el mateix acte d’apropiació –en què l’ésser-conscient els dóna existència. Ni existien abans ni existiran després fora de l’individu que les realitzarà. Sartre expressa aquest acte –en què les possibilitats són en la mesura que apareixen a algú– amb el verb réaliser (alhora, acomplir i adonar-se’n). Per consegüent, no tothom «troba» les mateixes possibilitats en el món, ans cadascú només les que fa seves. Lliurement, però no voluntàriament. Com és lliure el gust de cadascú, però no voluntari. Afirma Sartre que els nostres gustos ens delaten. Ningú no pot justificar els seus perquè són ells els qui expliquen la singularitat de l’ésserconscient que els té –els seus grats i desgrats. D’aquí venia la nàusea del solitari: del «gust fat i sense distància que m’acompanya fins en els meus esforços per deslliurar-me’n, i que és el meu gust».²⁰ Com que no conserva cap més «propietat», solament pot tastar el seu propi cos –i no li fa gens de goig.

      Mentre que, segons la tradició idealista, per ser real cal ser possible, vet aquí que ara, per ser possible, cal ser real. Aquesta inversió ens permet d’entendre les deficiències del sentit de realitat, que Sartre anomena els irreálisables. L’individu no sap acabar-se la possibilitat d’un fenomen de la realitat del qual està segur quan, per molt que li’n resulti incontrovertible la possibilitat lògica o física, no el pot assumir com una possibilitat pròpia. L’irréalisable per excellència és la mort d’un mateix. Sartre s’oposa de soca-rel a la teoria heideggeriana de la mort «pròpia»; no reconeix en la mort una possibilitat de l’ésser-conscient com a tal. Així doncs, del supòsit que la consciència «transcendeix» els seus condicionants –biològics, psicològics o socials– negant-se a identificar-s’hi (si bé sense ignorar-los, o no els transcendiria), se’n desprèn que la incapacitat de l’individu per saber avenir-se del fet que ha de morir ultrapassa l’àmbit de la psicologia: respon a la «impropietat» ontològica de la mort per a l’ésser-conscient com a tal. Si la consciència es limités a modificar l’estricta actitud psicològica envers la mort, en faria una apropiació subordinada que impediria als homes d’existir lliurement. I aleshores, sense llibertat, tampoc no seria una mort «pròpia».

      Morim sempre de més a més. L’autor usa la locució par dessus le marché. La mort ve a ser «la torna» que s’afegeix al temps de l’existència. No forma part de l’existència humana, la qual transcorre com a consciència d’existir. La mort és un esdeveniment. Irromp, des de fora de la temporalitat de la consciència de món, i la talla, o sia, l’atura.²¹ Aquest final, però, no té res a veure amb la frase tòpica «se li ha acabat el temps». La temporalitat no s’acaba en tant que, el temps de l’existència, l’ésser-conscient se’l va donant ell mateix, indefinidament. Sartre usa el mot «temporalització», en simetria amb «possibilització». Al capdavall, totes dues coses són una. L’ésser-conscient nega el seu passat fugint d’allò que, solidificat o substantivat, ja no pot canviar; però, tot negant-lo, el possibilitza –l’aireja, l’activa de nou– amb vista al futur. Ningú no arriba mai a la meta, tot i així, perquè no n’hi ha. Per tant, s’evidencia absurda la intenció de comptar enrere –des d’un punt d’arribada inexistent– el temps que ens «queda». Sartre ho expressa amb una altra metàfora: existim en estat de pròrroga.

      La mort no és la fi que dóna el ben acabat (télos) a l’existència –no li dóna sentit. Tampoc no representa un escull insuperable per tirar endavant. En alguna ocasió, Sartre observa que un mateix encara serà viu en l’instant abans de morir. Tant de bo... En qualsevol cas, l’instant final es podrà comptabilitzar segons el temps universal o comú, amb un rellotge. L’individu, però, ja no en serà conscient. Únicament en prendria consciència transcendint-lo; i llavors, tot fugint de l’instant, no seria pas mort. En definitiva, no mor l’ésser-conscient. Mor l’animal, l’ésser viu. L’individu no es pot autoconcedir, tal com fa respecte a la temporalitat de l’existència, el temps de vida de l’organisme. Hi pot posar fi, sens dubte. Tanmateix, amb això no n’hi ha prou per dir que ha escurçat el seu temps; com es podria escurçar allò que encara no té, ni tindrà mai, existència real? A més, Sartre puntualitza que aquest individu no morirà perquè se suïcidi. S’haurà suïcidat perquè ha mort: només si la mort li esdevé, ja que hauria pogut mancar el tret. Ras i curt, si els homes es poden suïcidar és perquè són mortals.

      L’esdeveniment –el fet concret d’esdevenir-se, posterior als intents de precipitar-lo o frenar-lo, i anterior a la dotació d’un sentit– escapen al poder de l’acció humana. Per sort, aquesta naturalesa forana de la mort vol dir que no intervé en l’espai lliure de l’existència conscient. I això no obstant, pregunto: quina diferència real hi ha entre la mort de l’organisme i l’extinció de la consciència que l’acompanya? De vegades fa la impressió que, per no excedir-se en la ductilitat de les imatges, Sartre es lliura al binarisme del «sí» i el «no»: o tens consciència o no en tens, o ets viva o ets morta.²² Però no van així les coses, i ell ho sap.

      Roquentin descobreix la singularitat de l’existència en un parc públic:

      Blaneses, febleses, sí. Els arbres suraven. Un broll devers el cel? Més aviat un aclaparament; esperava veure d’un moment a altre que els troncs s’arrugarien com joncs cansats [verges lasses], que s’encongirien i caurien a terra en un munt negre i tou amb arrugues. No tenien ganes d’existir, però heus aquí que no podien evitar-ho.²³

      Sovint, la gratuïtat de l’existència s’assembla massa a un «perquè sí» no gens afirmatiu. En contemplar els arbres que viuen d’esma, als ulls de l’home sol (homme seul), per un moment, vida i existència divergeixen. Hi ha, d’una banda, la funcionalitat orgànica que manté els arbres en vida. Hi ha, d’una altra, allò que el

Скачать книгу