Скачать книгу

      El veritable fons de l’aixecament andalusí de 1276 pot començar a entendre’s ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no n’ha parlat mai de forma específica, més enllà d’evasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de l’existència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).

      L’obstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, l’absència d’una reflexió teòrica sols deixa lloc a l’idealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat l’única explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta d’una valoració adequada de l’obra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de l’historiador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o d’oferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa d’aquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara l’acceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda d’estranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.

      Ni tan sols des de l’estricta perspectiva d’una història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més d’explorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs d’abast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de l’illa de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de l’escrivania de cartes reials.

      El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió d’incorporar gaires informacions d’origen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a l’objecte d’aquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de l’estricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció d’un discurs alternatiu al conjunt d’idees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.

      La copiosa obra de Robert I. Burns representa l’expressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. L’historiador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura d’erudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà d’un fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar l’aventura militar, la immigració cristiana —qualificada de «defensiva»— i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).

      * * *

Скачать книгу