LITMIR.BIZ

Скачать книгу

que no reclamava la presa de cap palau d’hivern es convertia en una proposta revolucionària».¹⁰⁴ Hi hagueren 12 grups de 3 o 4 persones amb un cotxe, cada grup desconeixia qui en composava els altres, carregats amb graneres i un gran pot de quitrà (cosa que permeté una perdurabilitat impensable per als esprais) i un itinerari fixat per a aquella nit del divendres 8 al dissabte 9. Mentre «Parlem valencià» aparegué a la ciutat de València, «Valencians unim-nos» s’estengué arreu del País Valencià, gràcies a una tasca organitzativa més complexa que inclogué 20 grups i recorreguts per carretera. Prop de Pego foren detinguts Valerià Miralles, Domènec Serneguet i Salvador Martí en plena faena. El jutge els imposà una multa de 5.000 pessetes.

      A partir de 1965 l’hegemonia activista del grup neovalencianista entra en declivi. El vessant més universitari l’havien vehiculat amb l’acrònim ADEV (Associació Democràtica d’Estudiants Valencians). També al voltant de l’Aula Ausiàs March es va crear el 1963 la Unió Democràtica del Poble Valencià (posteriorment del País Valencià, i en els norantes recuperada de nou amb el nom original) que no va reeixir en el seu àmbit com els valencianistes del costat esquerre, però es constituí com a partit i es presentà a les eleccions del 1977, sense èxit. A més de les divisions internes en el grup originari del PSV, les causes de la superació en foren: la dissolució del SEU, contra el que s’havien posicionat de manera destacada; l’aparició del Sindicat Democràtic, que lògicament prenia el protagonisme de l’oposició estudiantil; i la reorganització del PCE. El grup es disgrega cap a diversos projectes culturals o s’integren en diferents organitzacions, i el PCE reprén el protagonisme com a organització opositora a la dictadura. El socialisme valencianista deixà la seua empremta i matisà els impulsos de resistència al règim de Franco amb la valoració, també, de l’opressió lingüística i nacional: «Si a Espanya, la politització s’adreça només contra el règim, al País Valencià tindrà també un component de recuperació nacional, de “fer país”. Aquest nucli de joves universitaris es veurà mobilitzat per l’anomalia de la societat valenciana i la convicció de la vinculació del País Valencià a l’àrea cultural, social i lingüística dels Països Catalans; per l’exemple de la resistència de la Catalunya moderna i pel desconeixement de la tradició valencianista del període anterior a l’any 1936. Moderat i ambigu ideològicament».¹⁰⁵ Certament destacaren molt més per l’activisme polític i cultural a la Universitat que per la producció de reflexions ideològiques. Amb tot els socialistes valencianistes insistiran en l’afirmació d’un País Valencià «amb característiques socials, econòmiques i lingüístiques» específiques i diferents a les de la resta de l’estat, que el PSV propugna que s’organitze com a «Confederació de Països Socialistes». També declaren combatre l’«unitarisme imperialista de l’estat» i la burgesia autòctona, «còmplice d’aquesta situació i traïdora als interessos del poble».

      La creació del Partit Socialista Valencià (PSV), fruit d’aquesta agitació universitària, esdevindrà una fita política cabdal per al panorama de l’antifranquisme i la posterior transició a la democràcia, malgrat la seua fràgil i curta vida orgànica (1964-1970). Trobà continuïtat en el posterior Partit Socialista del País Valencià (PSPV) que després d’algunes mostres d’immaduresa organitzativa i de patir algunes maniobres de soscavament institucional, sucumbí en passar les primeres eleccions democràtiques a corts generals i es diluí en el PSOE. Encara que el «neovalencianisme fracassarà en el seu assaig d’afirmació tecnocràtica com a comunitat hegemònica en l’espai públic i polític valencià»,¹⁰⁶ el seu llegat impregnà tot el moviment d’esquerres del País Valencià de començaments de la represa democràtica.

      1.F. PROTESTA ESTUDIANTIL I ORGANITZACIÓ CONTRA L’IMMOBILISME DEL RÈGIM

      Resulta interessant observar el moviment estudiantil valencià en relació amb el context espanyol i internacional, perquè malgrat mantindre particularitats, pulsions pròpies i un rebuig recurrent a qualsevol seguidisme extern, permetrà seguir el canvi d’expectatives generacionals de la gent jove que no havia viscut la guerra ni acceptava el conservadorisme social i la resignació ambiental. «Durant els anys seixanta l’eclosió d’una cultura juvenil internacional es va retroalimentar amb una protesta universitària creixent, la petició general de la qual fou de major democràcia en el sentit de Rousseau o participatiu del terme en la cultura, la política, la societat i l’economia, fins i tot en els països que sobre el paper tenien un sistema de garanties constitucional efectiu. (...) les prioritats de la guerra freda i de la preservació de l’ordre social establit s’imposaven sovint sobre els formalismes legals en el bloc occidental, retallant substancialment en la pràctica els drets reconeguts, a favor d’una lluita més eficaç contra el comunisme (...) posaren en vigor lleis d’excepció contra la infiltració “subversiva”. Aquestes pràctiques sempre estigueren vigents sota els règims dictatorials de l’Europa soviètica, com quedà meridianament clar quan els estudiants alemanys orientals, polonesos o hongaresos isqueren al carrer en diversos moments per tal de protestar. En 1968 no només arribà al seu apogeu mediàtic la contestació estudiantil. També es produí un gir repressiu contra la dissidència, que inclogué un nou i decidit recurs a la violència per part dels defensors de l’ordre establit, com es va poder comprovar en llocs tan distants i diferents com ara París, Berlín, Memphis, Chicago o Ciutat de Mèxic».¹⁰⁷

      Si tornem a l’enfocament més concret i local, cal parar atenció a la manifestació estudiantil de la tardor de 1964, originada en un succés inesperat que deixà al descobert el rebuig general cap al SEU i els abusos d’autoritat tan habituals en qualsevol nivell de la dictadura. El 30 d’octubre l’ajuntament va col·locar uns senyals que limitaven la circulació pel carrer Misser Mascó, que deixava de ser de doble sentit. Aquest itinerari, de Mestalla a l’Albereda, era molt comú i les plaques d’avís de la novetat eren poc visibles. Això ho aprofitaven alguns agents de la policia municipal, situats dins del carrer, que multaven els sorpresos infractors, i per això alguns veïns indignats per aquesta tàctica recaptatòria començaren a avisar els conductors. Dijous 5 de novembre de matí un grup d’estudiants del Colegio Mayor Alameda, regentat per l’Opus Dei, n’alertava els conductors, i un dels guàrdies els digué que no donaren mal exemple, més tard un dels joves va manifestar als guàrdies la improcedència de la seua conducta... A les set de la vesprada acudiren al col·legi major cinc agents municipals i un brigada amb una furgoneta, i demanaren pels xicons del matí. Dos s’identificaren i foren detinguts violentament. Els dugueren a un depòsit municipal on foren insultats i colpejats en la cara, en acabant portats a la comissaria d’Exposició i denunciats per insult a l’autoritat pública i resistència a la detenció. Els joves explicaren al comissari els fets, comprovaren la seua identitat i un parell d’hores després els amollaren.¹⁰⁸

      L’agressió es conegué ràpidament i estengué un motiu comú a tot l’estudiantat per a protestar davant la incompetència municipal, la mala fe i la brutalitat de la força policial. Divendres 6 els activistes d’ADEV es reuniren per tal de decidir i planificar les protestes, i de vesprada començaren els pronunciaments formals, quan els representants dels cinc cursos de Dret convocaren la Cambra Sindical per a nomenar una comissió d’investigació el dilluns següent. Dissabte 7 el secretari del SEU, Jorge Peidró, aparegué per la Facultat i retirà la convocatòria adduint febles tecnicismes. Els representants la mantingueren, ara com a consell de representants electes de l’estudiantat de Dret. Aquell matí de dilluns també es van reunir els representants electes de Medicina, que exigiren l’expulsió de la policia dels dos principals agressors, una repulsa pública amb el compromís que no tornaria a repetir-se res de paregut i la publicació en premsa de tots els fets esdevinguts en un màxim de quaranta-huit hores. A Filosofia el degà Tarradell presidí una reunió semblant oberta i amb assistència nombrosa, que esquivava personalitzar la protesta en dos policies, sinó en els responsables de la situació creada. Cap al migdia el cap del districte del SEU, Javier Ansuátegui, mantingué la convocatòria d’una reunió amb delegats de centre per a parlar sobre les eleccions sindicals, sense comptar amb els membres de Dret i Filosofia que assistien als consells de les seues respectives facultats. Va parlar per telèfon amb l’alcalde i amb el governador civil, amb mostres de connivència amb

Скачать книгу