LITMIR.BIZ

Скачать книгу

temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».⁶⁴

      I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».⁶⁵ Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».⁶⁶

      En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».⁶⁷ Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,⁶⁸ perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».⁶⁹ Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente ha desaparecido para siempre».⁷⁰

      En els primers anys el SEU tingué una presència destacada en tots els actes oficials universitaris. L’educació superior resultava un camp d’acció principal per a la seua «revolució» totalitària, i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».⁷¹ Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.

      D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:

      Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre

Скачать книгу