LITMIR.BIZ

       Directors de la col·lecció

       Antoni Furió i Enric Guinot

       © M. Adela García-Mencho Osset i M. Milagros Cárcel Ortí, 2017

       © D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

      Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Acte d’entrega del cot i mantell a una òrfena.

      Miniatura, obra possiblement de Domingo Crespí. ACV.

      Capbreu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, f. 22r

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN: 978-84-9134-251-9

       A mis hermanos Eduardo y Alfonso

       que comparten conmigo el interés

       por la Historia y la Cofradía

      M.ª ADELA GARCÍA-MENACHO OSSET

       A Juan

      M.ª MILAGROS CÁRCEL ORTÍ

       Reproducció d’un foli del manuscrit

      ACV. Capbreu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, f. 39r.

       Estudi introductori

      La Confraria d’Òrfenes a Maridar de València, fundada amb autorització real per Jaume II en 1293,¹ no tenia una finalitat d’índole professional, encara que els seus deu fundadors foren mercaders, ni tampoc estrictament religiosa ja que no es presentava sota l’advocació de cap sant, de la Mare de Déu o sota cap altre signe religiós. La seua finalitat era benèfica i el seu caràcter laic i privat, encara que amb el fi purament moral: dotar òrfenes pobres, que almenys ho foren de pare, fadrines o viudes, perquè pogueren contraure matrimoni i evitar així que caigueren en la prostitució.

      Les 50 lliures que van aportar cada un dels deu membres fundadors les van emprar per a comprar renda de la ciutat i en tots els altres mitjans segurs de produir renda anual. La bona acollida que va tindre va fer que moltes persones imposaren a cens propietats rústiques i immobles situats en la ciutat de València i el seu terme que pagaven a la confraria. Amb aquestos i altres modestos recursos econòmics va poder des del seu naixement dur a terme la seua finalitat.

      Igual que va succeir en la resta d’Europa, el regne de València va travessar una sèrie de calamitats caracteritzades per les epidèmies de pesta, les guerres les males collites i la fam. En 1340 s’inicia la dècada destacada per la fam i l’escassetat d’aliments que es va accentuar pel conflicte de la Unió en 1347, l’arribada de la pesta negra en 1348 i la guerra amb Castella entre els anys 1356-1366. Aquest desastrós panorama va afectar també la Confraria fins a l’extrem que en 1399 algunes propietats havien quedat desertes i d’altres s’ignorava el seu propietari. Això va motivar que es fera una cabrevació, la redacció de la qual destinada a transmetre la memòria de la institució va quedar arreplegada en un llibre capbreu en el qual es van copiar també la fundació i les primeres constitucions. Quasi un segle després, en 1470, es va dur a terme una altra cabrevació, les dades de la qual actualitzades es van copiar en un nou llibre capbreu que va ser considerat com el més important de la Confraria, puix que a més dels censos s’hi van copiar també les diverses ordenacions fins a la fi del segle XVII i que ara editem.²

      Un capbreu és un document notarial en què els diversos posseïdors d’un domini exposen davant del notari els béns que posseeixen per un senyor, fent menció de les seues característiques, els seus límits, què paguen per tenir-los i quan han de fer aquest pagament. Els capbreus són una font històrica d’informació privilegiada per ajudar-nos a entendre millor l’economia i la societat de l’època medieval i moderna.

      Són diversos els treballs —dels quals fem una petita selección— que han posat de manifest els diferents punts de vista des dels quals es poden estudiar els capbreus de l’època medieval, ja que, a més, a causa de la diversa tipologia que presenten, que radica fonamentalment en el territori que comprenen, no es poden tractar uniformement. Així, entre altres aspectes, han estat estudiats per conèixer els orígens de la seua pràctica,³ proposant la seua metodología d’estudi,⁴ com a font històrica,⁵ com a font per a la història agrària,⁶ per al coneixement dels masos,⁷ per a la història socioeconòmica,⁸ per a la toponímia,⁹ per a l’onomàstica,¹⁰ per al coneixement de la llengua,¹¹ de les comunitats urbanes¹² i de les senyories.¹³

      Aquest Capbreu, que proporciona una valuosa informació des de 1470 fins a 1651, té interés per diversos motius: per la llengua majoritària empleada, el valencià, a través de la qual es veu la seua evolució en les expressions al llarg de més de dos segles; per l’escriptura ja que en ell intervenen diferents mans corresponents als notaris que van registrant els moviments que pateixen les propietats en el seu procés de transmissió; per l’onomàstica, ja que a part del nom del censatari dóna el dels veïns amb els quals limita; per la toponímia rural que, a més d’identificar la localització de les terres o parcel·les en les diferents partides de l’horta de València, dóna els seus límits i ens informa sobre camins, cursos d’aigua, producció agrícola, etc.; per la toponímia urbana,¹⁴ rica en dades sobre l’emplaçament dels immobles, especificant els seus límits (placeta, cantonada, carrera, atzucac, etc.); per l’ornamentació, comptant amb 715 belles caplletres en què van intervenir Miquel Adzuara i Pere Crespí el Jove; i per la magnífica inicial historiada, miniatura que mostra l’acte de la concessió del cot i mantell a una òrfena, pertanyent al taller de Domingo Crespí, iniciador de l’escola d’il·luminació valenciana.

      Aquest manuscrit és més que un capbreu, perquè des del primer moment va ser concebut com el Libre major de la dita administració e confraria on es guardava la memòria històrica de la confraria, d’ací que hi estiguen copiats la fundació i els primers estatuts, les ordenances aprovades en els diferents capítols celebrats al llarg del temps, les indulgències concedides a la confraria, els testaments de Francesc Conill, fundador de l’hospital d’en Conill, de Ferrando García, fundador d’un benefici que administrava la confraria, i de Marc Ruiz de Bárcena, el nomenament de síndic, el poder donat pel majordom per a capbrevar i els documents que acrediten els 24 censals que la confraria tenia carregats sobre la ciutat de València i els dos carregats sobre la Diputació del General.

      El Capbreu, com a llibre més preat de la confraria, es va conservar sempre en la caixa —primitiu «arxiu» de la institució— junt amb pergamins, llibres, papers i cabals, que anava passant d’un majordom a un altre, i, posteriorment, en l’armari portàtil, que inicialment es va mantindre en la Sala de Juntes de l’Hospital General, lloc on es reunia la confraria, fins a la seua eixida del mateix, tornant una altra vegada a ser traslladat cada any a casa del nou majordom. En 1941 es va prestar el còdex perquè figurara en una exposició d’artesania que es va celebrar en el col·legi del Patriarca. Amb motiu de l’exposició La Glòria del Barroc, el capreu va estar exposat durant 2009 i 2010 en l’església de Sant Martí de València.¹⁵

      En 1981 es va acordar traslladar l’Arxiu de la Lloable Confraria, que estava en el pati del domicili de l’antic majordom-president D. Vicente García-Menacho, al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats¹⁶ que va prestar desinteressadament un local en el carrer dels Cavallers, núm. 10, 1a per al seu inventari, organització i custòdia del confrare arxiver.¹⁷ Finalment, en 2011 la Junta Directiva va entregar en modalitat de comodat a l’Arxiu de la Catedral de València el conjunt de documents de l’arxiu històric de la Confraria

Скачать книгу