Obvietats (o quasi) - Tobies Grimaltos Mascarós Assaig

Скачать книгу

veritat és fals, no totes les falsedats són iguals; ja que unes falsedats poden acostar-se més a la veritat que altres. Si al Sistema Solar hi ha vuit planetes, dir que n’hi ha nou (o set) sembla més pròxim a la veritat que dir que n’hi ha vint. Però, insistisc, dir que una cosa és més falsa que l’altra és com dir que una superfície és menys llisa o té més fregament que l’altra: tot i que una superficie s’hi acosté més que l’altra, cap de les dues és llisa o sense fregament.

      2) La veritat d’allò que hem asseverat en dir que París és la capital de França no és relativa a factors com ara l’època, és a dir, vertader ara però que podria ser fals en el futur, per exemple. Si d’ací a un temps París deixara de ser la capital de França, això no faria fals el que hem dit, perquè el que diem és completat per elements contextuals com ara el temps en què s’ha fet l’emissió (i d’altres que veurem). Així, el que realment significa la meua asserció és que avui, dia tal de tal mes de tal any, París és la capital de França, i això no ho pot fer fals que demà deixe de ser-ho. Que França siga ara una república no fa fals que Lluís XVI fora rei de França, ni pot fer fals l’enunciat «Lluís XVI és l’actual rei de França» emés per algú el 1780. Ara en parlem.

      Hem dit que la veritat es predica d’allò que diem o pensem. I ací cal fer una sèrie d’aclariments. Òbviament no prediquem la veritat o falsedat de tots els tipus d’emissió. Quan parlem, podem fer molt diferents «actes de parla»: puc informar, enunciar, però també puc preguntar, ordenar, demanar... No tots els tipus d’emissió lingüística poden ser vertaders o falsos. Una pregunta no pot ser vertadera o falsa, només la resposta que en donem ho pot ser. La pregunta pot ser pertinent o impertinent, correcta o incorrecta, afortunada o no, per no vertadera o falsa. Si pregunte quin tipus de peix és la balena, la meua pregunta serà incorrecta o desafortunada, perquè té un pressupòsit equivocat (que les balenes són peixos) però no podem dir que és falsa. El mateix podem dir de les ordres o de les peticions. Podran ser, per exemple, justes o abusives, però no vertaderes ni falses. Així que, de tots els tipus d’oracions que poden ser emeses, només algunes són susceptibles de ser vertaderes o falses: aquelles que tenen la forma de les declaracions, que pretenen dir «com són (han sigut o seran) les coses», allò que anomenem enunciats.

      Però tampoc són exactament les oracions declaratives les que són vertaderes o falses. Tu i jo podem emetre la mateixa oració i que el que tu digues siga vertader i el que jo dic siga fals. Si tu i jo diem «Sóc jove», potser tu digues quelcom vertader, però jo dic una cosa falsa; una cosa que, tanmateix, era vertadera quan jo emetia aquestes paraules fa ja molts anys. Com hem dit, el context d’emissió determina què és el que es diu realment. Són relativament pocs els enunciats que són immunes als canvis contextuals. Són molts, en canvi, els que inclouen elements díctics (explícits o implícits) que fan que allò que es diu siga diferent segons qui siga qui els emet (o pensa), quan i on. No és el mateix que Maria diga el 21 de juliol «Demà aniré al metge», que que ho diga Pere el 23 de novembre. L’una i l’altre estan dient coses molt diferents. Maria diu que anirà a un metge (no sabem de quina especialitat ni quin en particular) el 22 de juliol. Tampoc sabem a quin lloc en concret anirà per tal que un metge la visite. Quan ho diu Pere, el que diu és que ell, Pere, anirà al metge (tampoc no sabem quin ni de què) el 24 de novembre. Pot ser fins i tot que el que diu l’un siga vertader i el que diu l’altre siga fals. Tampoc diuen el mateix Pere o Maria quan emeten aquesta oració altres vegades (en dates diferents). Així el que és vertader o fals no és l’oració emesa, sinó el que aquesta expressa en una ocasió d’ús. Com hem vist, allò que es diu depén de l’oració emesa, però també de qui l’emet i del temps i el lloc d’emissió, i si canvien aquests darrers factors, la mateixa oració significarà coses diferents. D’altra banda, si trobàrem l’oració «Demà aniré al metge» escrita en un paper i no sabérem qui l’ha escrit i quan, no copsaríem realment què diu, sinó només alguna aproximació a un estat de coses encara per determinar, quelcom així com que algú aniria a algun metge l’endemà d’haver-ho escrit. També és cert que, per dir el mateix, necessitem sovint emetre oracions diferents. Per dir el mateix que tu dius quan emets l’oració «Sóc jove», jo he d’emprar l’oració «Ets jove». Doncs bé, el que és veritat o no és justament el que es comú a ambdues emissions, el que aquestes diuen i que és el que els filòsofs del llenguatge anomenen proposició. Així, la proposició és allò que diuen les oracions «Demà plourà», «Avui plou» i «Ahir va ploure» dites ahir, avui i demà, respectivament, al mateix espai geogràfic. O el que és comú a «Llueve», «It’s raining» i «Plou», per exemple, emeses al mateix lloc i moment.

      Així les coses, doncs, no és tan problemàtic parlar de veritat. No necessite comprometre’m amb el coneixement d’una realitat en si mateixa –no contaminada per ulls ni conceptes–, amb la qual ha de casar perfectament el meu llenguatge, per tal de poder dir la veritat. La veritat no té per què no ser una cosa modesta, quotidiana i de poca volada. No necessitem comprometre’ns amb res excessiu per tal de poder parlar de veritat. De la mateixa manera que cal l’existència del «sí» i el «no» (de l’afirmació i la negació, i formes d’expressar-les), a fi de poder emprar el llenguatge i entendre’ns, així cal distingir entre veritat i falsedat. Si volem dir que certa cosa és i que tal altra no és, podem dir que una és vertadera i que l’altra és falsa. En principi, podem considerar que dir que una cosa és vertadera és com dir que és el cas o que és un fet.

      Això, però, requereix moltes matisacions. En primer lloc, no podem pensar en una relació biunívoca entre asseveracions i fets. Són diversos els fets que poden fer vertader «Hi ha algú dins la casa»; ho faria vertader que hi fora Consol, o Josep, o Anna o tots tres. Imagineu quants fets diferents poden fer que siga veritat «Hi ha animals al bosc». D’altra banda, podem dir que és el mateix fet que fa vertaderes les oracions «Joanot Martorell va nàixer a València» i «L’autor del Tirant lo Blanch va nàixer a València». Més encara, si diem que Joanot Martorell va nàixer a València o va nàixer a Gandia, el que diem és que és el cas que va nàixer en un lloc o que va nàixer en l’altre i és veritat si una de les dues coses és un fet; no estem dient que hi ha un fet disjuntiu que consiteix en Joanot Martorell naixent a València o a Gandia. Quin fet faria veritat «No hi ha ningú a casa»? Hem de parlar de fets negatius? Més aviat direm que és l’absència d’un fet el que fa vertader un enunciat negatiu com aquest. Així, afirmar quelcom seria com dir que és un fet (o que és el cas) i negar-ho com dir que no ho és. I tornem a la caracterització aristotèlica.

      Les coses, però, són més complicades i, afortunadament i per això, no tan difícils d’acomplir com pensen els crítics amb la veritat. Què és un fet i què no ho és no és quelcom donat d’una vegada per totes i amb total independència de nosaltres, del nostre pensament, les nostres convencions i els nostres conceptes. Si nosaltres no existírem, no existirien els diners. No hi ha diners en una realitat objectiva independent dels nostres pensaments i les nostres convencions (les dels humans, vull dir). Penseu la quantitat de convencions i acords que calen per tal de considerar que un tros de paper determinat és un bitllet de cinquanta euros; però o és veritat que tens cinquanta euros a la cartera o no ho és i d’això poden dependre moltes coses que són fets ben palesos, com que pugues sopar aquesta nit o pagar la multa que t’acaben de posar per aparcar malament. D’altra banda, què és un fet i què no ho és ve determinat pels conceptes que emprem i els conceptes són relatius a cultures, llengües, àmbits de discurs... Com hem dit, fa temps que la idea que el llenguatge o el pensament «copien» la realitat externa ha estat abandonada. Depenent dels conceptes que emprem, unes coses o altres seran considerades fets, o diferents esdeveniments es tindran per fets de la mateixa classe o de classes diferents. Considerem, per il·lustrar el que volem dir, aquest exemple. En la nostra cultura, «verd» i «blau» designen colors diferents. Són colors diferents que admeten tonalitats ben diverses. Tonalitats distintes de blau, com el blau obscur i un blau clar verdós, difereixen més entre elles que aquest blau clar verdós i certes tonalitats de verd com puga ser un verd clar blavós. A pesar que, en casos fronterers com els que acabem de dir, pot ser difícil distingir el verd del blau (o fins i tot pot ser que no tinga sentit distingir-los), verd i blau són per a nosaltres colors diferents. Imaginem, però, que

Скачать книгу