LITMIR.BIZ

Скачать книгу

de cor i afirma que aqueixa circumstància l’inhabilita per al sacerdoci:

«Núm.5. Vel alius si scribere nescit. Id intelligendum est non de totali scribendi imperitia; nam qui scribere nescisset ineptus ad clericatum fuisset, ad quem apti esse debebant omnes, qui ad statum monachorum admittebantur».[20] El desconeixement a què s’hi al·ludeix, el concreta amb gran precisió dom S. Autore quan afirma que el novici «il n’est pas encore un calligraphe».[21] El text formulari de la professió s’ha mantingut invariable al llarg del temps. El seu tenor és el següent:

Ego, frater ille, promitto stabilitatem et obedientiam, et conuersionem morum meorum, coram Deo et Sanctis eius et reliquiis istius heremi, quae constructa est ad honorem Dei et beatæ semper virginis Mariæ, et beati Ioannis Baptistæ in præsentia domni illius, prioris †.[22]

El text de la professió es llegeix davant la comunitat, una vegada que l’oficiant li ha vestit la cogulla que substitueix la capa novicial. El novici llegeix el document de professió i el diposita a l’altar. Les Consuetudines descriuen aquest solemne moment de la manera següent: «sicque ad cornu accedens altaris, professionem suam aperte et distincte, audientibus omnibus, legit».[23] Davant la comunitat expectant (audientibus omnibus), el novici llegeix la seua professió de manera clara i precisa (aperte et distincte), i fa conèixer així a tota la comunitat monàstica el seu compromís amb la religió de la Cartoixa. De la mateixa manera, en algun moment durant el priorat de dom Juan Sanz, dom Nadal Yvanyes degué llegir davant la comunitat de Valldecrist la seua professió com a religiós cartoixà. I, així, el monestir disposava d’un excel·lent escrivà, que devia dedicar algunes de les seues hores de feina a la cel·la a copiar llibres; per a la comunitat o per a l’ús individual dels monjos.

No se sap res respecte al període de formació cal·ligràfica de Nadal Yvanyes. No se sap si ja coneixia els amagatalls de la cal·ligrafia abans del seu noviciat i professió, o si va ser al monestir de Valldecrist on va aprendre’n i es va dedicar a copiar llibres. El manuscrit mostra un consumat copista de qualitat excepcional que empra amb elegància la gòtica textual tardana de formes arrodonides, àmpliament difosa com a escriptura dels manuscrits litúrgics de la fi de l’edat mitjana. L’ús d’aquesta es va allargar durant molt de temps, com testimonien els cantorals d’època moderna, fins i tot va arribar a ser un dels models proposats pels primitius cal·lígrafs hispans, com ara Juan de Iciar.[24]

      2.3 Un destí: Escaladei; un objectiu: un Collectanus

      Així doncs, disposant d’un cal·lígraf excepcional i necessitant llibres per al correcte exercici de la litúrgia cartoixana, només faltava localitzar el text desitjat. Per tot això, no resulta difícil justificar el viatge que va dur a terme Nadal Yvanyes fins a Escaladei per copiar el Collectanus. Durant els primers anys d’existència de la cartoixa de Valldecrist, la comunitat anava escassa de llibres, no sols per a la formació dels monjos, sinó també per a la litúrgia de les hores i la celebració eucarística. I tot això a pesar del suport incondicional de la monarquia, és a dir, de Pere IV el Cerimoniós i dels seus dos fills, Joan i Martí.

A pesar d’això, en el moment de l’exclaustració, l’any 1835, la cartoixa de Valldecrist posseïa una nodrida biblioteca, que resulta parcialment coneguda gràcies a l’inventari de béns que es va fer a Altura el 3 de setembre de 1835 per Vicente Montero, delegat per José Belda Asensi, director de finances, «estando presentes don Joaquín Sebastián, alcalde de dicha localidad, y dom Teodoro Ruiz, prior».[25] Segons aquest inventari, l’arxiu conventual havia patit greus pèrdues durant la invasió francesa, encara que no sembla que succeís el mateix als llibres conservats a les diverses dependències del monestir. L’esmentat registre es refereix a dos llocs en què van localitzar llibres: la «librería común del monasterio», on hi havia «mil trescientos cuarenta y nueve volúmenes de varios tamaños y la mayor parte de las obras incompletas»,[26] i entre els objectes de culte de l’església major, on van localitzar «ochenta y cinco libros de rito[27] cartujo, [y] cincuenta y dos cuadernos para el oficio de varias festividades».[28] No s’hi esmenta la presència de llibres en cap altra dependència, com la capella de sant Martí, les cel·les dels pares de cor o les dels germans conversos. A aquells que van elaborar l’inventari no els interessava més que el nombre total de volums existents i, a excepció del prior, tampoc el contingut d’aquests.

      Entre la fundació de la cartoixa, que es va efectuar el 1385, i l’exclaustració van transcórrer quatre-cents cinquanta anys. Durant aquells anys, s’havien acumulat al recinte monàstic 1.349 volums, segons s’ha dit. No hi ha dubte que al llarg del temps les modalitats d’adquisició dels volums van ser múltiples i variades: regals, donacions, adquisicions i còpies elaborades pels mateixos frares, van enriquir notablement la cartoixa.

      Resultaria de gran importància i interès localitzar i editar el catàleg de llibres atresorats durant els quatre-cents cinquanta anys de vida monàstica a Valldecrist. La participació reial en la dotació inicial del monestir ha permès reconstruir els primers passos de la creació de la biblioteca monàstica. Es pot conèixer, gràcies a la correspondència mantinguda entre els membres de la família reial i les autoritats cartoixanes, la penúria dels primers moments, la complexitat i la dificultat en la provisió dels llibres necessaris, la dilació en la compra, la temàtica que interessava a la comunitat i als qui la dirigien intel·lectualment i espiritualment.

Al principi, és a dir el 1385, la primera comunitat degué traslladar-se —des d’Escaladei— proveïda únicament amb l’indispensable. Cadascun dels monjos de cor amb els seus efectes: un liber horarum, un Breviarium, algun exemplar manual de la Bíblia,[29] i poca cosa més. Acompanyant els efectes personals, es degueren incloure també els llibres d’oració, presos en préstec de la casa mare, Escaladei, o regalats per aquesta a la comunitat desplaçada a Valldecrist. El futur prior, dom Juan Berga,[30] o qui va ser el primer procurador, dom Bernat Çafàbrega, es degueren ocupar, al seu torn, de traslladar les coses necessàries per al desenvolupament de la vida conventual i, especialment, allò relatiu a la celebració litúrgica: ornaments i vasos sagrats.

Provarien suficientment aquesta hipòtesi les cartes que l’infant Martí va adreçar el 20 de maig de 1386, transcorregut a penes un any des de la fundació de la cartoixa, al prior del monestir Vallis Benedictionis Ville Nove,[31] en les quals li comunica que ha encarregat al prior de sant Pol de Mar l’adquisició de determinats llibres necessaris per a Valldecrist («quibusdam libris nobis et domui Vallis Iesuchristi per nos noviter constructe necessariis»[32]). El document va acompanyat d’un memoràndum amb els llibres que havia de comprar fra Guillem Gralla a Avinyó («Memòria sia d’açò que fra Guillem Gralla ha a fer per lo senyor infant a Vinyó»[33]). La llista de llibres necessaris, que n’inclou un total de vint-i-set, resulta interessantíssima, ja que hi especifica els que considera indispensables. L’elenc és el següent:

      Primerament [1] Liginder, per a les liçons a metines dominicals, e un [2] Santoral.

Ítem, lo residuum[34] dels Evangelis [3], lo qual ligen en refretor.

      Ítem,

Скачать книгу