LITMIR.BIZ

      El professor Casacuberta es va treure el casc, es va pentinar i, amb veu solemne, va pronunciar el seu breu discurs.

      –Plantes del món –va dir–: jo, el professor Casacuberta, us saludo en nom de la humanitat.

      –Hola, micos! –van contestar alhora totes les plantes del laboratori.

      –Què vol dir «hola, micos»?! –va cridar el professor, molt enrabiat.

      Una gran riallada va sacsejar l’hivernacle. En Nani i el professor Casacuberta estaven desconcertats. Podien sentir i entendre perfectament cadascuna de les plantes, però en aquell moment cap no parlava, sinó que reien com si hagués passat alguna cosa molt divertida.

      El cactus va ser el primer a parlar:

      –Mireu, nenes, el mico ho ha aconseguit. No és tan ruc com semblava, oi?

      La resta de plantes van començar a saludar als científics.

      –Hola, micos! –va dir una rosa amb una veu fina i delicada.

      –Hola, micos! –van sentir que deia un gira-sol.

      –Quines plantes més simpàtiques! –va respondre en Nani.

      –Em pensava que no ho aconseguiríeu –va dir una Mimosa pudica que hi havia en un test a l’ombra.

      –Ai, sí! –va exclamar el gira-sol–. Quan el mico petit ha connectat el cable vermell en comptes del blau, em pensava que havíem begut oli.

      La mimosa va riure tímidament.

      –És normal, són humans. No tenen la nostra intel·ligència...

      –Són ben rucs, aquests micos –va afegir el cactus.

      –Què vol dir «micos»?!–va exclamar el professor Casacuberta–. Som humans, els éssers més evolucionats del planeta!

      –Ui, sí! –va burlar-se’n el cactus.

      –Quina monada de mico! –va dir la mimosa–. Heu vist com s’enfada?

      El professor Casacuberta estava enfurismat i meravellat alhora.

      –Sabia que les plantes tenien algun tipus d’intel·ligència, però mai no m’hauria imaginat això!

      –Què vol dir, professor? –va preguntar el seu ajudant.

      –Que són com nosaltres!

      –Ep, sense insultar, eh? Nosaltres no som micos! –va dir el cactus.

      –Som molt més intel·ligents –va afegir el gira-sol.

      –I més maques! Sense aquests pèls tan horrorosos! I aquests ulls! –va rematar la mimosa.

      –I què me’n dieu de les orelles? Quins bitxos més poc evolucionats!

      –I si sou tan llestes –va preguntar el professor–, com és que el condensador de vibracions l’hem inventat nosaltres i no vosaltres?

      –I nosaltres per a què el volem? –va dir el cactus.

      –Quin interès pot tenir, parlar amb un mico? –va afegir la mimosa.

      El gira-sol va posar una mica de pau entre plantes i humans:

      –No us ofengueu. De fet, cal dir que vosaltres dos sou els més espavilats entre els micos.

      –Gràcies, suposo –va dir el professor.

      –Però tampoc no és que sigueu res de l’altre món. Qualsevol planta carnívora és més espavilada que vosaltres.

      –Ai, les plantes carnívores! –La mimosa va riure.– Són la vergonya del regne vegetal!

      –Per què? –va preguntar en Nani.

      –Les plantes carnívores són les més estúpides d’entre les plantes!

      El professor encara estava en estat de xoc.

      –No entenc res –va dir.

      –És normal, ets un mico –li va respondre el cactus–. Els animals sou més totxos que les plantes. Suposo que és perquè no pareu mai quiets i no teniu temps per pensar.

      –En canvi, nosaltres ens passem el dia sense més ocupació que pensar, i per això som més espavilades –va afegir el gira-sol.

      –De totes maneres –va seguir el cactus–, us felicitem. Ho trobem molt divertit, això de parlar amb els micos.

      En Nani es va adonar que el professor feia mala cara.

      –No els faci cas, professor. Vostè és un geni! Ha aconseguit un miracle!

      –Tens raó, Nani. Soc un geni!

      –Ui, sí, un geni! –va burlar-se’n el cactus–. El mico diu que és un geni!

      Totes les plantes del laboratori van esclatar a riure de nou. El professor, ignorant-les, va seguir parlant.

      –I ara, per fi, em donaran el Premi Nobel!

      –Sí, el Premi Nobel! –va saltar en Nani.

      •2

      –MICO, una de les alzines del carrer diu que està entrant algú.

      –Què vol dir, això? –va cridar el professor Casacuberta.

      –Doncs que se t’estan colant al laboratori –va explicar el cactus.

      –Qui? Com ho saps?

      –Mira que ets ruc, mico! Ho ha dit l’alzina que hi ha davant la porta.

      En Nani va provar de ficar-hi cullerada:

      –Doncs jo no he sentit res.

      –Naturalment que no. Amb el vostre invent d’estar per casa podeu sentir el que diuen les plantes del vostre voltant, però nosaltres tenim mecanismes més sofisticats per comunicar-nos amb plantes que estan lluny.

      El professor no se’n sabia avenir.

      –I com és que això no ho sabia, jo?

      –No saps pràcticament res de nosaltres, mico –va dir la mimosa, deixant anar una rialleta–. Però jo no em preocuparia gaire per això, ara. Algú està a punt d’esbotzar la porta del laboratori.

      Una explosió enorme va interrompre la conversa. Una part del mur que separava el jardí del carrer havia desaparegut i, a través dels vidres de l’hivernacle, el professor i el seu ajudant van poder veure com una figura alta i prima sortia d’entre la pols de l’explosió. Aquell home, armat amb una pistola, va creuar corrents el jardí i va obrir la porta del laboratori.

      –Professor Mancuso! –va cridar el professor Casacuberta.

      L’home que acabava d’entrar anava vestit amb una bata blanca idèntica a la del professor Casacuberta, i portava una barba molt llarga i unes ulleres fosques de muntura fina sobre el nas. De fet, s’assemblava molt al professor Casacuberta excepte per tres detalls: era calb, duia una pistola a la mà i estava molt content.

      –Ha! Ha! Ha! Feia temps que esperava aquest moment! –va exclamar l’estrany

Скачать книгу