LITMIR.BIZ

      Per a l’Eloi, un cactus petit i espavilat

      que aviat es convertirà en un mico.

      •1

      EL LABORATORI DEL PROFESSOR CASACUBERTA era un autèntic caos. Instal·lat en un antic hivernacle enmig d’un jardí immens, no hi havia ni un sol espai que no estigués ocupat per una planta, un ordinador, un manat de cables o unes quantes provetes i tubs d’assaig. A terra s’hi apilaven torres de llibres i revistes científiques, i un munt d’aparells feien «bip!» i emetien llumetes intermitents.

      Però el més increïble és que semblava que tot estigués connectat. Cables de tots colors anaven des de cadascuna de les plantes del laboratori fins als sensors de pH, analitzadors d’espectre, difractòmetres i oscil·loscopis col·locats sobre les taules.

      –Nani, passa’m una clau hexagonal del 45 –va dir el professor Casacuberta, molt concentrat.

      –Tingui, professor.

      –No, home! T’he dit del 45! Aquesta és del 44. Ai, els genis sempre ho hem d’acabar fent tot nosaltres!

      –Perdoni, professor.

      –És igual, Nani. Avui és un gran dia per a la ciència i no penso enfadar-me. Estic content i relaxat.

      –Sí, professor.

      –Fixa-t’hi, fa hores que treballem i encara no t’he donat cap calbot!

      –Sí que me n’ha donat un, professor –va queixar-se l’ajudant–. Fa deu minuts, quan m’he equivocat i he connectat el cactus al conductímetre amb el cable vermell en comptes de fer-ho amb el blau...

      –No siguis rancorós –el va tallar el professor–. Un científic ha de deixar les seves misèries de banda. I més en un dia com avui.

      –Sí, professor Casacuberta.

      –Avui farem història!

      –Què vol dir? No estàvem fent ciència?

      –Ets un tros d’ase, Nani. Vull dir que el que passarà avui en aquest laboratori s’estudiarà als llibres d’història els propers mil anys! Vinga, agafa la càmera de vídeo, que gravarem aquest moment.

      L’ajudant va encendre la càmera, la va plantar sobre un trípode i va enfocar el professor.

      –Tot a punt! –va dir.

      El professor Casacuberta es va pentinar amb els dits la mata de cabell i la llarga barba negra, es va cordar la bata blanca fins a l’últim botó i va escurar-se el coll amb un soroll molt desagradable.

      –Un, dos, provant, provant... Se’m sent bé?

      –Perfectament, professor. Endavant.

      –Tres de juny. Són les onze i trenta-dos minuts del matí. Soc el professor Casacuberta, el més gran i el més humil entre els savis del nostre temps. Gràcies als meus experiments, he descobert que les plantes poden veure-hi sense ulls, tocar sense mans, sentir-hi sense orelles, ensumar sense nas i degustar sense boca. I no només això! A banda dels nostres cinc sentits, en tenen quinze més que els permeten mesurar la humitat de la terra, detectar on hi ha una font, seguir la direcció de la gravetat i un munt de coses més. Fins i tot he descobert que tenen algun tipus d’intel·ligència amagada a les seves arrels, que s’estenen sota terra i formen xarxes de milions i milions de pèls petits i llargs com un fil de seda.

      –Uf, quin rotllo! –va sospirar en Nani.

      –Calla, Nani –va dir el professor, escurant-se de nou la gola–. Segueixo. I parlar? Poden parlar? Això encara no ho sabia ningú... fins avui! Jo, el professor Casacuberta, geni entre els genis, he detectat que les plantes són capaces de comunicar-se entre elles gràcies a senyals elèctrics, químics i hidràulics. I ara mateix, en aquest laboratori, estic a punt d’enllestir l’invent del segle. Què dic, del segle? Del mil·lenni! Us presento el CONDENSADOR DE VIBRACIONS, un aparell capaç de traduir l’estrany sistema de comunicació de les plantes al català.