Picar pedra - Joan Puigcercós No-ficció

Скачать книгу

com el republicanisme, l’obrerisme o el catalanisme, i van acabar sent la base d’on sorgirien nous partits polítics com ERC. L’hegemonia cultural i social —d’acord amb la concepció gramsciana— als anys trenta havia abandonat el camp conservador i tradicionalista de la Lliga Regionalista, i això va comportar el canvi d’hegemonia política a favor d’Esquerra Republicana.

      ERC es va inserir en aquest context social i va tenir un èxit gairebé immediat gràcies, sobretot, al fet d’identificar-se amb la nova estructura social. El triomf del partit s’ha de buscar en la confluència de persones que durant anys van estar relacionades amb entitats i associacions cíviques i populars, que finalment es van trobar sota un mateix paraigua polític. La formació va guanyar a les urnes perquè els seus candidats i militants havien estat «fent campanya» anys enrere al carrer.

      El president Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples d’aquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en l’impuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de l’higienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.

      Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb l’arribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.

      Les entitats culturals i recreatives eren eines generadores d’espais de llibertat que van crear esquerdes en la normalitat oficial que imposava el franquisme. Es podria dir que l’estructura social sorgida a Catalunya durant els anys de la República va actuar després com un dic de contenció, o si més no com un amortidor, enfront del franquisme i la seva acció espanyolitzadora.

      Sostenir que el catalanisme és un invent de la burgesia és dir una mentida. La figura del català com un personatge que pertanyia a les classes benestants era un mantra que va aconseguir fixar-se, sobretot, en l’imaginari de certs corrents d’esquerra, que plantejaven aquest relat per confrontar-lo a partir dels seus arguments. Encara avui té seguidors.

      Apuntar una dicotomia, com va fer el dirigent de Bandera Roja i després ministre Jordi Solé Tura, entre «la nació burgesa i la nació socialista» servia per afavorir les tesis dels partits d’esquerra federalista com el PSUC, que amb l’ús de l’arquetip situava el «seu» proletariat com l’única alternativa que podria resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya per la via federal, amb el reconeixement de l’autodeterminació. El partit agafava el model que va dissenyar Stalin per a l’URSS i l’aplicava a la realitat catalana partint de la idea que l’esquerra que volia la independència era petitburgesa i que la classe obrera posaria fre a aquest anhel separatista perquè es produiria una acceptació del model federal per la via de l’exercici del dret d’autodeterminació.

      Aquest discurs confrontava les tesis comunistes amb una burgesia que s’havia «servit instrumentalment de la nació per als seus fins de classe», tal com s’especificava l’any 1967 a Treball, la revista clandestina del PSUC. La idea central era senzilla d’entendre: la nació catalana la defensen els treballadors i no els burgesos, que només volen utilitzar-la en benefici propi. Era una afirmació verídica si se centrava exclusivament en la gran burgesia, però sovint s’aplicava també a tots els sectors populars vinculats a la tradició catalanista. Segons la doctrina comunista oficial, el salt endavant nacional l’havia de protagonitzar la classe obrera, i no pas la petita i la mitjana burgesia, que segons el PSUC eren els sectors socials que engreixaven les files de partits com ERC.

      Quan aquesta idea s’enfoca amb la perspectiva de la història, el relat d’un catalanisme nascut exclusivament de la burgesia queda desacreditat, perquè va ser un fenomen transversal que en els seus orígens va sorgir sobretot de les classes populars.

      Per exemple, el 1840 es va crear l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, un col·lectiu obrer amb un ideari republicanista que pretenia una millora de les condicions dels treballadors i s’oposava a les polítiques centralistes. Anys més tard, el 1855, va néixer la Junta de Directors de la Classe Obrera, entitat que dirigia des de la clandestinitat els moviments obrers, com ara el que va provocar la primera vaga general, que es va produir aquell mateix any. Poc després es va fundar la primera societat catalanista, Jove Catalunya, nascuda el 1869, impulsada per un grup catalanista lligat al moviment de la Renaixença, que es va convertir en un col·lectiu polític, precursor de la Unió Catalanista.

      Cal sumar a aquestes tres fites la creació el 1903 del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una organització amb finalitats mutualistes i amb una orientació clarament catalanista, que va anar derivant posteriorment cap a l’obrerisme i el sindicalisme. Va divulgar el catalanisme obrerista i va impulsar la creació d’entitats d’escoltes i excursionistes.

      El moviment polític d’orientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava a través de nombrosos col·lectius, centres i escoles, que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. La classe obrera es va aplegar al voltant del catalanisme popular força abans de l’aparició d’un projecte polític catalanista de biaix més conservador.

      El fet evident que la Renaixença cultural i literària fos acollida i emparada bàsicament per institucions i sectors burgesos —no podia ser de cap altra manera a cap país al segle xix— ha fet pensar que el catalanisme, entès com a fenomen social i polític, ha estat des de l’origen exclusivament burgès. Si es repassa la història, però, queda demostrat que els corrents polítics del catalanisme popular són anteriors a l’aparició del catalanisme polític de signe conservador.

      La sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt d’inflexió per a l’independentisme. La retallada aplicada al text després d’una dura campanya del PP va ensorrar les esperances d’entesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt que la població va acabar dient prou.

      Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid, que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a l’estratègia de pacte amb l’Estat durant dècades. Finalment, no obstant això, es van trobar forçats a reorientar-se cap a l’independentisme per l’evolució del cos central de la seva base social i electoral.

      L’independentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta fins a l’esquerra més radical. Es va fer possible la convivència entre l’independentista «de tota la vida» i el de nou encuny, que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle s’establia en relació amb l’horitzó de l’estat propi, però no necessàriament en l’eix ideològic esquerra-dreta.

      ¿Un ciutadà de dreta i un d’esquerra podien coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius d’emancipació nacional.

      Aquesta realitat, però, sovint ha estat interessadament desfigurada per un relat construït a partir de la idea que la dreta catalana i els que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del Procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer.

      Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en el Procés, però, sent minoritària, no se li pot atribuir la condició de guia del moviment ni, encara menys, se la pot encaixar en una falsa línia històrica que eleva la dreta nacionalista com la mare gairebé única de l’independentisme. El fet que no ho sigui no significa tampoc que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguin circumscrites al perímetre de l’esquerra, però la història mostra

Скачать книгу